Mission: Impossible 2 (2000)

Després de veure de forma acronologica la saga, i deixant aquesta part en l’últim lloc, he de reconèixer que els meus temors s’han complert: Es tracta no nomes de la pitjor pel·lícula de la saga, si no un títol que desmereix completament la saga mateixa.

No es únicament que es tracti d’una cinta avorrida, recurrent, tòpica. Es que la manca de credibilitat nomes veient l’inici de la cinta, denota una falta d’interès envers a l’espectador aberrant.

A la setmana sant sevillana se li sumen les falles i els san fermins. Patètic en una producció milloraria ( 125 milions de dòlars). En fi un disbarat. El rigor brilla per la seva absència.

John Woo es un d’aquells directors completament prescindibles dins l’escena cinematogràfica mundial. Es copia una i altra vegada, si com a mínim intentes reinventar-se…

La trama es tòpica, esta mal rodada, es plana i sense cap mena de ritme. Fins hi tot els actors que tant abans com després van realitzar les següents entregues queden desdibuixats.

La pel·lícula, al tenir un guió tant pobre, podria intentar aguantar-se per l’acció o, com a mínim, per una quants punts d’ancoratge que aconseguissin subjectar l’estructura. Però Woo no realitza el mes mínim intent per sacsejar a l’espectador. Aquest queda impertèrrit davant una successió d’imatges sense sentit.

La principal virtut de la saga Impossible Misión sempre ha estat l’equilibri entre text i imatge. Totes les demes cintes tenen la particularitat que entretenen sense fer sentir a l’espectador una ameba parasitaria, Woo, no obstant, ens tracta com a tal, i això en un director resulta completament imperdonable.

Completament innecessària.

Babadook (2014)

Tinc la particular teoria de que per que una pel·lícula sigui una gran pel·lícula, ha de fer-te sentir d’alguna manera especial. Ha de fer trontollar quelcom dins teu. Aquesta Babadoock es una d’aquestes pel·lícules.

La cinta de Jennifer Kent deixa a l’espectador un pòsit de tristesa, de soledat, de neguit i de desassossec que resultaria preocupant si no fos por que es tracta d’una cinta de ficció.

La directora aconsegueix enganxar a l’espectador amb una narrativa austera i senzilla. Les actuacions i el guió suporten una trama que, tot i estat vista mil vegades, en mans de Kent , llisca pausada però vigorosament cap a un desenllaç súbit.

La freda i distant ( amb tota la intenció) fotografia de Radek Ladzcuk ajuda a crear una atmosfera pesant, si la fotografia la convinem amb una posada en escena sòbria, gairebé asceta a nivells Dreyerians, amb una música constant que porta magníficament el tempo del film, els efectes sonors aporten magnificència a una cinta que, s’ha de dir, ignora els efectes especials tant de moda al nostre temps.

Sense cap mena de dubte, ens trobem davant una de les millors pel·lícules de terror de l’any.

La pètria actuació de la dona de gel de Essie Davis, convinada amb l’angoixant vitalitat de Noah Wisseman donen com a fruit una família segada per un esdeveniment imprevist.

Babadook ens parla dels fantasmes, dels que viuen en una casa gracies a unes paraules diabòliques però, sobretot, dels dimonis interiors. Es una cinta sobre la necessitat d’exterioritzar els sentiments que es mantenen al nostre interior i que no ens deixen realitzar les tasques diàries, es una meravella introspectiva sobre com digerir el dolor.

El desenllaç de la cinta no es res mes que una metàfora encertadíssima de que hem de fer per poder seguir endavant, que no es altra cosa que enfrontar-nos amb allò que ens crea aprensió.

Hom mai més deixarà de tancar les portes del seu armari de dormitori.

Kingsman. The Secret Service (2014)

Ha estat una agradable visió la d’aquesta Kingsman. He de reconèixer que estava dubitatiu d’avant d’una pel·lícula que no m’atreia en excés, però he descobert certes coses que en resultaran interessants.

Algunes d’aquestes coses podrien ser: La capacitat de Colin Firth per rodar escenes d’acció d’alt rendiment, escenes en les quals no nomes se’n surt molt bé, si no que sembla que ho hagi fet tota la vida. També m’ha sorprès les qualitats interpretatives del jove Taron Egerton, que si be comença amb certs dubtes la seva actuació, al finalitzar la pel·lícula hom acaba pensant que ell ha estat el protagonista únic de la cinta, finalment, Samuel L. Jackson realitza un exacerbada, histriònica actuació que dona equilibri a un argument, que, si bé mànid fins a la sacietat, l’espectador segueix amb gustos delit.

Kingsman es un cresol. En el seu haver es despleguen ena diversitat d’estils i de temàtiques que dona la sensació que l’hagi dirigir Tarantino. I dirigir com Tarantino es molt i molt difícil, per tant, un altre punt a favor del director: Mathew Vaughn.

Un Mathew Vaughn que resulta un director molt interessant, totes les cintes, precursores d’aquesta Kingsman son, en síntesi, molt interesants: des de la divertida Kick-ass, la fantàstica Stardust, fins els X-men i els seus orígens totes elles tenen un segell de qualitat que en aquesta Kingsman acaba corroborant.

Kingsman es una cinta sobre espies. Es divertida, es indolent, es atrevida. Des de els crèdits inicials hom veu que no es tracta d’una cinta seriosa al us. Al contrari, Vaughn dota als seus personatges d’una seriositat sincopada, es a dir, la complexitat dels mateixos va en funció de l’estat d’ànim de la pel·lícula.

A diferencia de Tarantino, no obstant, s’atreveix a rodar escenes d’una altra complexitat amb molts medis tecnològics, i a mercè d’ells, discorre la cinta. L’americà, per contra, desisteix de l’alta tecnologia per realitzar cintes basades en guions extraordinaris i amb medis cinematogràfics austers o, en certs moments, anacrònics.

Si be els dos directors es diferencien en certs aspectes, l’objectiu es comú: desempolsar la serietat dels generes cinematogràfics que al llarg de la historia del cinema han estat icones de la serietat i del formalisme mes conservador.

La pel·lícula, a demes, tracta una sèrie de temes realment seriosos com ara la violència de gènere, el poder del poderós envers al dèbil, la perillositat de les noves tecnologies, sobretot quan s’accedeix a elles de forma gratuïta…

Explica moltes coses, les explica molt bé i d’una manera diferent que la majoria de directors contemporanis.

Una grata sorpresa que farà les delícies a tots aquells que intenten treure-li ferro als entrebancs de la vida.

World War Z (2013)

L’ingent pluja de pel·lícules de terror que s’estan estrenant en l’actualitat deixa seriosos dubtes sobre la qualitat del gènere en si mateix. Tot i això, resulta sorprenent com de vegades sorgeixen cintes interessantíssimes, cintes que insuflen aires nous, aires de canvi.

I el que resulta sorprenent es que això ho hagi aconseguit un director com Marc Forster, que si be mai abans havia dirigit una cinta de terror, si que tenia experiència en cintes d’acció com la seva anterior pel·lícula Machine gun preacher, ho ha aconseguit, com dèiem, gracies a una nul·la experiència cinematogràfica en el gènere del terror.

Es tracta d’una cinta sobre la necessitat de treballar junts envers un objectiu comú, no es casual, doncs, que el protagonista hagués treballat a la ONU. La pel·lícula, també reflexa la fina línia que divideix el be del mal, mostra interessantment com poden canviar les persones sota l’estrès i la pressió ( exemple paradògic seria, per esmentar-ne un, Tim Robbins a War of the worlds), parla sobre la unitat familiar, sobre la humanitat de les persones i, sobretot, sobre la fe d’aconseguir un mon millor.

La pel·lícula transmet , des de el seu inici, un bri d’esperança per a la humanitat. Deixa de banda la constant obsessió que tenen els directors actuals d’intentar centrar l’argument el la supervivència individual pura, per centrar-se en intentar trobar una sortida comuna per a tots els essers vius.

Es una pel·lícula on el repartiment aconsegueix que gaudim de tot el metratge. En cap moment hi han alt baixos, no es una cinta narrativament fluctuant, la sensació que dona al visionar el film es que es tracta d’una cinta extraordinàriament planificada.

Continuant amb el repartiment, resulta evident que les mirades se centren, principalment en un Bratd Pitt que esta incommensurable, si bé en certs moments peca d’una tendència a la indolència, no es menys cert que la caracterització del personatge pot dur al actor a realitzar la seva actuació amb aquesta característica.

Per altra banda, gracies a la quantitat d’interpretacions que es donen cinta a la pel·lícula, el director aconsegueix que ens introduïm en un carrusel fantasmagòric del macabre.

Les escenes estan rodades amb energia, la fotografia, personificada en Robert Richardson. Granulosa en certs moments, dona un tret de realisme a les imatges, crues en molt moments.

Resulta interesant comentar la utilització dels flash-bacs. Si en moltes cintes aquests recurs cinematogràfic resulta tediós i, en certs moments, irrellevant, en aquesta Word War Z resulta clau pel desenllaç de la mateixa.

Per altra banda, hi ha un tret característic en la cinta que em resulta interesant, i es la efectivitat amb que Marc Forster aconsegueix, gairebé de forma detectivesca, esclarir el per que d’una epidèmia tant brutal com la que ens ocupa.

No voldria deixar, per altra banda, de comentar el meravellós desenllaç de la historia, com aconsegueix, la humanitat, resoldre, de forma temporal, una problemàtica de tal magnitud.

En definitiva, un espectacle grandiós, ple de tensió i que dona el que promet, es a dir: dues hores de pur entreteniment.

The ruins (2008)

Un altre malbaratament americà, un grapat de dòlars tirats pel vàter, un encadenament de plans sense solta ni volta, un guió que la meva cosina de 8 anys ho hagués pogut escriure, uns adolescents què aparenten més de 30 anys ..

Això és el resum d'aquesta porqueria , una barreja entre A little shop of horrors i un capítol dolent de Creepshow ... En fi ... Lamentable.

Into the wild (2007)

Preciosa fotografia per a una pel·lícula que il·lusiona al principi però que, després de més de 2 hores es torna tediosa. Una interessant, a priori, visió de la natura, una via d'escapament als problemes mundans, però una visió que pateix d'una manca de carisma o d'ànima.

La pel·lícula té molt bones intencions, però un, en finalitzar la mateixa es pregunta el perquè del desenllaç del film, en el meu cas, he arribat a dubtar de la voluntat final del protagonista.

Missing (1982)

Tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula, acostumo a esfondrar les produccions que es puntuen amb una quantitat d'estrelles ingents sense aportar res, però, aquesta realment és una gran pel·lícula.

Ho és pels actors, per una direcció que aconsegueix que et sentis a Xile dictatorial, ho aconsegueix gràcies a una fotografia una mica granulada que li dóna un toc documentalistic que li escau molt bé.

Jack Lemmon , faci el que faci, ho fa bé, siguin comèdies o drames, sigui un perdedor o un pare desconsolat ... De fet, la pel·lícula té força des del principi, però a mesura que Lemmon entra en escena, de forma abrupta, la pel·lícula cobra més vida si cap i es torna tremenda.

Sisi Spacek, actriu que mai m'ha enlluernat, compleix perfectament el seu paper dins del film, com la dona que idolatra el quefer del seu marit.

Molt recomanable, una visió molt interessant d'un moment històric esdevingut a Xile i que esperem que mai torni a passar.