Mi gran noche (2015)

No hi ha dubte que Alex de la Iglesia té un segell inconfusible. El plasma en totes les seves obres, fruites d'un altre paner són si aquest segell, inconfusible com hem dit, funciona en tots els generes que ha decidit tocar el director basc.

Amb aquesta Mi gran noche ens trobem davant d'una cinta que funciona només a mitges. Com a reclam social envers les injustícies que es produeixen en aquest país, com a ens motivador, sacsejador de les ments més encefalograficament planes, també pot funcionar bé, i com a crítica a les condicions de treball amb què els empresaris es lucren a costa dels treballadors també té cert toc interessant.

El que no funciona tant, o, mes que no funcionar, el que trastoca una mica el conjunt ( trastocament que, per cert, també forma part del segell anteriorment comentat), és el cresol, la ingent aparició de personatges purament dements (demència que, podríem atribuir sense equivocar-nos a unes codicions laborals infrahumanes), que formen un totum rebolutum que un servidor sempre ha arribat a criticar en cintes de de la Iglesia. I és que Alex de la Iglesia té la necessitat, constant en les seves cintes, d'omplir els planols de forma continuada, sense esma. En aquest sentit s'assimila a un Stanley Kubrick sense planificació, dona l'impressió que no se senti a gust amb una profunditat de camp purament neutre i diàfana.

El més destacat de la cinta, doncs, és el comentat amb anterioritat: La crítica sense embuts que es fa de les condicions laborals dels treballadors. Però, tot i ser evidentment explicita, l'atonyinament envers la televisió i la seva manca d'ètica no passen per alt de cap de les maneres. No hi ha cap mena de dubte que de la Iglesia tenia al cap els casos extraordinàriament contemporanis de Canal 9 i Telemadrid com a influència dins la seva cinta. No queda massa ben parada, tampoc, la premsa sensacionalista i la necessitat que aquesta té de crear estrelles fulgurants, per, utilitzar-les primer i destruir-les, sense cap mena de mania després.

M'ha resultat agradable, també, la bona química entre els actors principals del film. Doncs personatges físicament antagònics com Pepon Nieto i com Blanca Suarez desprenen una química realment interessant. La seva relació la utilitza de la Iglesia com a component humà dins una història en certs moments purament Buñueliana.

Raphael actua de manera molt interessant, s'autoparodia de tal manera que el personatge els confon amb l'home. No hi ha cap mena de dubte que se sent molt còmode davant d'una càmera de televisió.

L'ultim film d'Alex de la Iglesia, doncs, resulta correcte, però resulta evident que té moltes mancances, ja que l'obra en el seu conjunt, un cop vista, deixa molt a desitjar.

Irrational Man (2015)

   

Woody's back!. Així de simple. El retorn del millor Allen el celebro de manera efusiva, el trobava a faltar com el beure.

Si bé és cert que la seva anterior cinta Magic on the moonlight no estava malament, no és menys cert que li mancava certa força conceptual, necessitava quelcom que atrapes a l'espectador més enllà d'un interessant guió.

Amb aquesta nova cinta, Allen ens parla de l'avorriment, de la desídia d'una vida monòtona, carregada de dies empalagosament repetitius. I com aquesta desídia ( tan preocupant fins al punt de no valorar la vida mateixa) per donar un tom inesperat quan, gairebé epifanicament, hom troba una raó per poder donar sentit a la vida. Tot i això, Allen ens dóna les claus del perquè els desitjos sobtats acostumen a ser no només contraproduents sinó malvats: Uns segons de goix infinit acostumen a portar conseqüències... nefastes.

Woody Allen ens explica tot això utilitzant aforismes filosòfics que, en cap moment, sonen pedants, ans al contrari, hom entén que aquestes cites ajuden al bon de venir de la cinta fins al seu final.

S'ha de dir, també, que la part més fluixa de la pel·lícula és el final mateix, ja que Allen intenta ser políticament correcte en comptes de donar un gir inesperat de guió com ho va fer amb Match Point.

Amb aquesta Irrational man, Allen es retroba amb el seu cinema mes àgil. L'elecció del repartiment és encertadíssima: Per una banda, el magnific Joaquim Phoenix, actor de diversos registres que adquireix la personalitat d'un professor universitari de filosofia esgotat de la rutina diària i de l'autocomplaença, per altra banda Emma Stone, una actriu amb la qual Allen va treballar en la seva anterior obra i que la seva joventut resulta, per una banda innocent però per una altra banda inquietant, esta fantàstica, ja que equalitza molt bé els moments dramàtics més àlgids de la cinta.

No queda cap mena de dubte que el personatge que interpreta Emma Stone és tant rodó com Nola, d'Scarlett Johansson a Match point, possiblement li manca la complexitat intrínseca que li donava el guió a Nola, però aquesta Jill dona molt de joc a l'argument.

I és que comparar ambdues cintes és possible, si no, inevitable: Les dues es caracteritzen per allò que Hitchcock va mostrar ja fa un grapat d'anys a la seva obra mestra The rope: L'encarnació del model metafísic de Nietchze del superhome: La facilitat que es té en dominar a un altre ésser humà i sentir-se superior a ella ja sigui per una qüestió de raça, sexe o intel·lectual.

Els paral·lelismes són obvis, tot i això, hi ha certs punts diferenciadors entre ambdues pel·lícules del director americà. En una es tracta d'un joc, una necessitat vital per poder tirar endavant una vida monòtona, lineal. En l'altre és una qüestió de supervivència purament instintiva i salvatge.

Allen, no obstant això, en aquesta Irrational Man, va una mica més enllà i intenta mostrar un assassí massa sapastre, que no nomes no aconsegueix eliminar la seva segona víctima sinó que es ell el que acaba sucumbint als seus impulsos.

Resulta confós, tot i l'interessant de la pel·lícula, la seva banda sonora. La musica en les seves cintes d'Allen sempre ha estat un element característic, en aquesta, la majoria del metratge de la cinta sempre sona el mateix tall de Ramsey Lewis, tant en els moments més còmics com en els dramàtics, cosa que deixa a l'espectador, certament desconcertat.