As Above, So Below (2014)

 

Deixant clar que la pel·lícula va destinada a un sector concret de la societat cinematogràfica, he de dir que la cinta, en el seu conjunt no em desgrat.

Té molts errors, errors en el guió i en la planificació. Es veu de forma massa evident la forma d'evitar certs recursos per, per exemple, que el feix de llum de les llanternes no rebot directament a la càmera. No obstant això, la pel·lícula conté una sèrie d'ingredients que faran les delícies dels seguidors de les pel·lícules de terror estivals.

La utilització de la càmera subjectiva s'està posant de moda últimament, sempre ha estat un recurs d'evident introducció de l'espectador a la trama, però, en pel·lícules d'acció o, com és el cas, de terror, es pot arribar a caure en la temptació de moure en gran manera la càmera i, en comptes de fer partícip l'espectador de la pel·lícula el que fa és provocar-li una migranya de consideració. En el cas que ens ocupa hi ha una mica de tot, les escenes d'acció no es poden seguir més que amb el so, ja que planificar una escena de moviments tan ràpids sense un punt de suport per a la càmera resulta gairebé impossible. El que provoca que el director, de forma molt intel·ligent, introdueixi en el muntatge punts de referència per a l'espectador. No obstant això, això funciona les primeres tres vegades, en les altres, un sap en tot moment cap a on enfoqués la càmera i que és el que se'ns presentés davant seu.

No obstant això, l'argument és prou atractiu com per mantenir-a l'expectativa, les localitzacions (reals) aconsegueixen captar l'atenció de l'espectador, fins i tot el missatge que ens arriba a la cinta pot ser interessant. La tensió és el millor de la cinta, contemporitzada a l'inici i desbocada al final. El desenllaç, sens dubte, és el menys atraient de la pel·lícula, ens retrotrau a un videojoc en primera persona, que cadascú triï el que millor li convingui.

He parlat de les localitzacions, aquestes no estan buscades a l'atzar, el argumenti i la història les necessitaven, i també el director en voler fer una al·legoria dels anells de l'infern de Dante. Resulta curiós, el paral·lelisme entre la literatura de l'italià i la ficció que segueix la cinta de John Erick Dowdle. Pel que fa a Dante, poc cal afegir: El pecador ha de redimir el seu pecat, i depenent d'aquest, se li assigna una localització o una altra a l'infern. A la cinta de Dowle, cada personatge es troba amb els seus fantasmes, el desenllaç de la seva destinació aquesta a costa de les seves decisions.

Es tracta d'una pel·lícula lleugera, sense cap introspecció moral. Simplement un divertiment temporal que aconsegueix, en certs moments, angoixar l'espectador àvid de fortes sensacions.

Jaws (1975)

Tinc un agradable record dels meus estius a la costa catalana. El mar sempre va ser una cosa que em va atreure des del primer dia que vaig tenir consciència de la seva existència. La seva enormitat sempre m'ha impressionat, tant abans de nen com ara d'adult. Costa fer-se a la idea del que abasta i el que el compon.

Potser gràcies a aquest pensament, gairebé morfeic, em sento tan identificat amb una pel·lícula que, no solament va canviar els cànons del cinema de monstres marins, sinó que, a més, va revolucionar no només la indústria del cinema si no, també, un moment soci -cultural en la vida dels espectadors que van veure el film a les sales dels cinemes.

Perquè completament cert i innegable que un cop vista la cinta de Spielberg, a l'hora de donar-se una capbussada, la cosa ja no era la mateixa que abans de veure-la. Un, abans d'endinsar-se aquestes aigües cristal·lines les observava al lluny, reflexionant si no era millor deixar-ho per un altre moment, sota el pretext de "Està molt freda".

I és que un sent indefensió quan es troba envoltat de tanta aigua, se sent completament vulnerable a qualsevol adveniment que pogués succeir dins d'un mitjà on, si la prioritat és poder fugir amb rapidesa, no ens trobem en el mitjà adequat.

La pel·lícula com, ens cinematogràfic no deixa cap dubte que es tracta d'una obra mestra, no només com a experiment sociològic (que podria utilitzar-se) si no com a obra d'art en si mateixa.

Des de la meravellosa banda sonora de John Williams, amb aquesta introducció sincopada de notes que ja han quedat per al record, fins a la meravellosa fotografia de Hill Butler que li dóna un color a totes les escenes meravelloses, passant per un guió molt ben treballat de Peter Benchley (molt millor el seu guió que la novel·la en la qual s'inspira el film, la seva pròpia novel·la) i Carl Gottlieb.

La utilització de les tècniques que estan a l'abast del director, no només ajuden a endinsar l'espectador en la història sinó que, a més, aconsegueixen crear un quadre pictòric per així dir-ho, difícil de superar. I és que la fotografia, Sobretot la part en què els tres protagonistes es troben en alta mar és sublim, aquesta plena de matisos, d'esplendors, de brillants postes de sol, alguns enquadraments a contra llum són preciosos.

Cal no oblidar ni passar per alt el meravellós treball de direcció de Steven Spielberg, que ja havia mostrat les seves habilitats cinematogràfiques en Something Evil (Steven Spielberg, 1972) i, sobretot a la esgarrifós Duel (Steven Spielberg, 1971).

El director manté el tempo del film de forma ascendent, crea un in crescendo tant en les seves imatges com en la seva narrativa: Quant al primer, la pel·lícula arrenca des de la subtilesa, les primeres escenes són el·lipsis genials dels cossos dels devorats, fins arribar al punt culminant que és la mort final de Quinn i la pròpia bèstia. Respecte al segon, Spielberg va obrint les ànimes dels personatges com si d'un gresol es tractés, aconsegueix que arribem a sentir compassió cap a tots i cada un d'ells.

Cal destacar que és a partir d'aquesta pel·lícula que Spielberg comencés a introduir alguna de les seves accions fetitxes, com ara la inclusió en gairebé totes les seves pel·lícules de nens (quedant clar la seva fama de Peter Pan).

Resulta curiosa la inclusió de tots dos grups, ja que és indirectament proporcional a una de les regles bàsiques d'un altre geni del cinema com Alfred Hitchcock que deia que no s'havien de fer pel·lícules ni amb nens, ni amb gossos. Sembla ser que a Spielberg no només no li van molestar mai els dos si no que va treballar amb ells al llarg de la seva carrera.

La pel·lícula emet un missatge que no és, per res, intranscendent, Spielberg el que ens diu és que hem de lluitar contra els nostres fantasmes, hem de fer-los front. La inclusió de l'esqual no és res més que un recurs, és un pretext per mostrar a l'espectador que els protagonistes tenen una mica més complex dins d'ells que el sobreviure davant d'un gran blanc. Tots els personatges han d'enfrontar amb els seus monstres interiors, han de guanyar o morir amb ells, però els ha arribat el moment de reptar-los.

Brody (Roy Scheider) tem a la mar, tot i viure en una illa, mai s'acosta a l'aigua. Quinn (Robert Shaw) té por de la vida, la mort li pas per alt una vegada i des de llavors la repta, per això la seva negació a posar-se l'armilla salva vides. Hooper (Richard Dreyfuss) tem als taurons, per això els estudia, però necessita trobar-se amb un d'ells per eliminar aquesta por.

Aquesta lluita contra les pors atàviques que es troben a l'interior dels personatges és el que fa a la pel·lícula interessant, sense obviar les escenes d'acció que resulten meravelloses. El director aconsegueix trobar el punt d'equilibri únic i necessari per a establir en la pel·lícula els ingredients que la van aconseguir fer triomfar.

Fill de Caín (2013)

Si exceptuem alguns trets de la pel·lícula que tenen un sentit ... diguem dubtós, ens trobem davant d'una pel·lícula magnífica, que ratifica que el nostre cinema no dista massa de la resta de produccions internacionals. La qualitat en les cintes es realment alta i tant els tècnics com els actors dignifiquen extraordinàriament la professió,

El director Jesús Monllaó dirigeix ​​de manera eficaç un thriller de suspens d'alt nivell, treballa de forma esplèndida amb una fotografia que aconsegueix guiar-nos al més profund d'un argument que ens porta pels racons més profunds que separen el seny i la bogeria.

La notable fotografia de Jordi Bransuela ajuda el director a conquerir l'ampli ventall de sensacions, a això ajuda també una música meravellosa (Mort a Venècia) d'Ethan Lewis Maltby.

M'agradaria realçar, si em permet, el treball conjunt del director de fotografia i l'operador de càmera, que aconsegueixen fer surar la càmera com si estiguéssim en un malson. En definitiva, un equip tècnic de gran nivell que aconsegueix, unint els seus esforços, crear una obra desassossegant.

Pacific Rim (2013)

Impressionants els efectes especials d'aquesta Pacífic Rim. Això es gairebé tot el que puc dir. Després d’això, doncs que es com veure Transformers passats per aigua.

No m'agrada menysprear les pel·lícules, i encara menys les que han aconseguit entretenir-me, però trobo que tot es massa semblant, en comptes de Decepticons son Kaiju i el director es Guillermo del Toro.

Que entreté es un fet, i que per entretenir han tingut que gastar milions de dòlars també, un pensa si no seria mes convenient treballar mes profundament un guio, ajuntar un bon grup d'actors i rodar una cinta amb més interès i menys pressupost.

Lucy (2014)

Els confins de la ment humana sempre han estat un secret no només per als científics, sinó també per als filòsofs i pensadors, des de la Grècia clàssica fins als nostres dies.

Si bé és cert que debatre sobre aquest tema pot ser primmirat en certs aspectes, no és menys cert que, com a argument cinematogràfic, té un interès descomunal.

Besson aquesta ple de bones intencions, té cert interès en voler donar una explicació lògica a un supòsit que es desconeix per complet, i, com té interès en arribar al major nombre possible d'espectadors, una reflexió filosòfica la farcida amb violència i escàndol sonor.

I és aquí on la cinta té el seu punt dèbil, i no és que la reflexió inherent a l'argument no sigui prou interessant o tingui prou pes, el que passa és que tota la cinta es basa en supòsits, la qual cosa no l'exclou, en absolut, de poder tenir un cert interès, però, el taló d'Aquil·les de la cinta és que aquesta va derivant del camp biològic, ecologista i reflexiu a una simple còpia de qualsevol personatge marvel.

La pel·lícula no se cenyeix al simple coneixement, que és el que la cinta suggereix des d'un inici. com les cèl·lules, muta fins a esdevenir una pel·lícula entretinguda però ja vista en altre temps, passa de ser interessant a ser vulgar.

Com a objecte d'entreteniment no hi ha dubte que la cinta funciona i molt bé, cal destacar l'inici de la pel·lícula, molt Tarantinesc, amb diàlegs brillants. No hi ha dubte que les escenes d’acció estan molt bé rodades, però, la història necessitava alguna cosa mes brillant i menys estrident.

Cal ressaltar la interpretació de Scarlett Johansson, epicentre de la trama, heroïna i eix vertebrador de la història, realitza una actuació realment bona i aconsegueixen que el personatge de Lucy sigui el més humà possible, fins que el guionista va decidir que era mes interessant dotar-la d'uns super poders que, com hem esmentat anteriorment disminueixen la qualitat global de la pel·lícula.

Sense cap dubte, es pot veure de grat, però mes com pel·lícula de blockbuster que com a cinema intel·lectual.

The Perks of Being a Wallflower (2012)

Estic completament segur que Salinger estaria satisfet d’haver pogut escriure el guió d'aquesta The Perks of Being a Wallflower, encara que diferent al seu The Catcher in the Rye, ja que aquesta, per culpa de la societat de principis de segle XX, es tracta d'una obra que parla sobre l’adolescència i els problemes que això comporta a un adolescent.

A diferencia de l'obra de Salinger, aquesta té l'obvia evolució temporal. No obstant això, mantenen un paral·lelisme semblant pel que fa a la seva intrahistoria, parlen d'aquells que son diferents, d’aquells adolescents que tenen problemes per relacionar-se, per madurar per la força.

Tot i això, és evident que hi han diferencies considerables, Salinger criticava l'actitud dels adults i per contra, Stephen Chbosky el que fa és mostrar la família com a ens de suport envers les problemàtiques del jove, sense deixar d'afrontar la realitat de que els adult poden, amb els seus actes, provocar una sèrie de conseqüències gairebé irreparables.

Salinger crea un mon complexa per als que comencen a saber que és això de la maduresa, Chbosky mostra que els adolescents poden ser adults abans d'hora.

El que fa que la cinta sigui tant interesant és que tots, en algun moment ens hem sentit marginats per una o d'altra forma i el que s'aconsegueix es crear una complicitat amb l'espectador.

Solitary man (2009)

Hom no pot entendre, de forma reflexiva, com és possible que una pel·lícula pugui tenir dues cares tant diferenciades.

Aquesta The lonely men es una cinta buida, una cinta que no té cor. Y el motiu de la manca de cor no és altre que la utilització d'un guió pretensiós, amb unes frases grandiloqüents i uns diàlegs que no porten absolutament enlloc.

És estrany, també, la utilització (en varis moments)del masclisme com a eina de reflexió?. El paroxisme arriba a la seva cúspide quan l'espectador veu que, després d'aquesta primera part pretensiosa la cinta es transforma en una altra cosa, es converteix en un drama interessant però, tot i això, fred.

Gracies al treball de Douglas la cinta no s'enfonsa, aconsegueix mantindre un cent interès (relatiu), no es una pel·lícula reflexiva, no entra en cap moment en la lluita individual ( que es el que busca la cinta) es una visió ordinària de la vida d'un home.

The party (1968)

Blake Edwards va aconseguir allò que molts directors mai arribaran a aconseguir. Crear dues obres mestres en generes antitètics entre si. Que el mateix autor pugui crear Days of wine and roses i aquesta The party, dona valor a l'artista, revel.la la seva empremta com a creador, aconsegueix que se'l valori com a artesà total.

El que realment aconsegueix The party es crear efectes dicotòmics a l'espectador, Edwards s'aproxima a l'efecte depuratiu d'unes aigües termals, juga amb les temperatures, la comèdia i el drama, les combina i recrea un resultat sincer i sorprenent.

La part còmica es la mes interessant, no obstant, aquesta part no pot entendres sense el contraplà narratiu que li ofereix els últims 15 minuts, que son la culminació d'un estat d’ànim, es la radiografia moral d'un individu, l’anàlisi psicològic d'un esser humà que es troba profundament sol en un mon que li es inhòspit.

I es que crec que s'ha de parlar sense embuts, dir les coses tal com ragen, si obrir el cor a la sinceritat, Sellers representa tota aquella gent que, tot i estar envoltada per quantitats ingents de persones, se senten profundament soles, els seus gags fan riure gracies a la planificació del director, però en el fons, son patètics, son profundament tristos.

Tot el que l'envolta li resulta estrany i nomes es troba còmode quan es creua amb una ànima bessona que se sent com ell, una dona que també es considera fora de lloc.

Que ell es un ens estrany ho demostra el repartiment de posicions a l'hora del sopar, ell es queda escorat a un canto i amb un tamboret com a cadira, a prop de la porta de la cuina, obrint-se i tancant-se contínuament, molestant-lo a perpetuïtat. La forma que te el director de venjar la personalitat de Sellers envers a la resta de convidats, es Afegint-hi el toc humorístic, i riures de tots ells, mitjançant el cambrer. Aquesta cambrer, per cert, es el millor aliat de Sellers, i que gracies a ell molts dels convidats a la festa mostren, al llarg de la cinta la seva veritable cara.

Que la pel·lícula mostra, amb comptagotes que es això de Hollywood i com funciona el negoci, es evident, però sembla que Edwards jo va volgués aprofundir massa el dit a la nafra, i va passar la critica mordaç mes aviat per sobre.

Flight (2012)

Agradabilíssima cinta sobre la redempció, sobre el pecat i la culpa. Washington sempre ha estat un actor que ha bordat tots i cadascun dels papers que ha interpretat, l'inici d'aquest The flight i la seva introducció en porta a pensar que ens trobarem amb un film similar a Unstoppable de Tonny Scott, per el nus i el desenllaç son diametralment oposat al film d'acció mencionat amb anterioritat.

El que fa gran a The fight és la seva puresa, el seu  inconformisme total al llarg de les més de dues hores de cinta. En moments dona la sensació que estem veien una versió renovada de Atlantic City de Huston; els personatges principals son uns perdedors, persones que els seu fets els persegueixen al llarg de la seva vida.

El que atrau del film, entre d'altres coses és la pregunta que un es fa mentre gaudeix del seu visionat: és important el que ha fet un home abans de salvar la vida a més de cent persones? Si ha aconseguit l'objectiu de salvaguardar la vida de tanta gent, s'ha de continuar furgant la ferida del passat?

Que algú, en els moments en que es troba el cinema actual ens faci reflexionar sobre això diu molt d'ella.

Play it again, Sam (1972)

Basada en una obra de teatre amb el mateix nom, Herbert Ross aconsegueix una cinta divertidíssima, sobretot en la seva primera meitat del seu metratge. Amb un Woody Allen on mostra que es un actor mes que correcte, dibuixant un personatge que podria ser perfectament el seu alter ego ideal.

La manca de confiança en un mateix, l'amor, l’amistat son alguns dels temes tractats en la cinta, tot ells banyats amb una patina d'humor que fa de la cinta quelcom lleugera, fàcil de veure.

També la descomposició de la parella esta dibuixada amb clau d'humor, aquesta desintegració esta mancada de dramatisme.

Les icones, tal i com mostra la cinta, no han de ser exemples a seguir si no punts de referencia puntuals que poden ajudar a atrevir-te. Les referencies han de ser mesurades i has de ser tu mateix i que gent que t'envolta ha d'acceptar-te tal i com tu ets.

L'amor, en aquest cas, esta circumscrit en la passió, la necessitat de la proximitat es el que fa que els dos protagonistes s'atraguin.

Una obra sublim, ben diferenciada en dues parts: La primera una successió de gags divertidíssims, al mes pur estic screwball comedy. La segona, més seriosa y plena de moments íntims que tots en algun moment de la nostra vida hem o haguéssim volgut viure.

Obra imprescindible dins la comèdia contemporània americana.

Into the white (2012)

La segona guerra mundial ha donat milions de pel·lícula de cel·luloide, i es de suposar que en donarà molts més.

Resulta frustrant veure que tot allò que està relacionat amb la guerra però que no provoca un constant bany de sang queda difús, torbí, es deixa de banda com si d'una pel·lícula vulgar es tractes.

Aquesta Into the white, té elements superficials, encara que estigui basada en una història real, el que resulta cert és que sembla mentida. De vegades la ficció supera a la realitat.

Son mundialment conegudes les batalles aèries entre la Luftwafe y la Raf, i en certa mida, el que ens explica el director és la història entre aviadors d'aquestes dues forces aèries. No obstant, i aquí és on radica (per a mi) la virtut de la pel·lícula, és la complicitat que el director crea entre actors i espectadors. Dibuixa una línia imaginaria que ens uneix, que aconsegueix que estiguem constantment pendents del desenvolupament de l'acció, aconsegueix irradiar igualitarisme militar, es a dir, no abusa dels partidismes ni crea, en l'espectador, una sensació de contrarietat davant els suposats (i reals fora del marc cinematogràfic del film) creadors de la decisió final.

La pel·lícula és un interesant treball de sociologia, la recerca del punt intermedi entre la condició humana, els comportaments en societat i com, grupalment, una munió de persones poden deixar de banda. Els seus ideals per, simplement, sobreviure.

Fins hi tot, la part final casa perfectament amb l'orientació del film, és realista, gens sàdic i, es de suposar, que convenientment consensuat amb els narradors originals de la història. Fins hi tot, en les condicions més baixes de la raça humana poden ressorgir actes de bondat i d’amistat.

The company you keep (2012)

Desconec les inquietuds d'aquells actors que tenen el síndrome Dorian Grey. Aquesta malsana necessitat de sentir-se jove eternament fins hi tot quan l’edat, els anys, han deixat petjada en el seu cos, Robert Redford es un d'aquest casos.

Sento dir que la nova cinta de Redford m'ha deixat una mica destarotat. Un, al llegir la sinopsi te l'esperança de trobar-se amb una cinta valenta, desinhibida i el que m'he trobat es una cinta que et deixa a mitges.

Te un component polític que no acaba de desenvolupar, denota una mica de por de dir allò que realment Redford pensa, deixa treure el cap el suficient per deixar entreveure la seva posició envers el tema.

Per altra banda la cinta funciona mitjanament com a cinta d'intriga, però per culpa del guio (massa preocupat en ser políticament correcte) on hi ha una ingent quantitat de personatges, desdibuixa la part dramàtica i no aconsegueix que l'espectador s'entendreixi massa amb la relació pare-filla.

El desenllaç es pobre, previsible i certament avorrit.

El millor de la cints es LeBeuff i la poc utilitzada (però la millor del film) Susan Sarandon.

Ocho apellidos vascos (2014)

La química que es desprèn entre els actors fa que, a priori des de la distància entre la pantalla i la butaca del cinema, sigui el que aconsegueixi moure aquesta divertidíssima història. I és que es nota que tots i cadascun dels intèrprets van gaudir de valent rodant la cinta.

El millor de la pel·lícula, a més, de crear una sàtira molt intel·ligent de les denominacions d'origen de les autonomies, es riu d'ella mateixa. Tota la pel·lícula és una constant desmitificació dels tòpics més típics.

El guió, molt intel·ligentment, aconsegueix aproximar a dues cultures tan dispars com l'andalusa i la basca a base de riallades i, finalment, d'amor.

La pel·lícula en cap moment té el menyspreable do de la manipulació, en qualsevol cas, els més puristes poden arribar a veure certa inclinació cap a un costat al final de la pel·lícula, cosa que jo no compartiria.

Un heureux événement (2011)

Hi han certes pel·lícules que per la seva temàtica va dirigides a un públic determinat. Aquesta de la qual parlarem ara es una d'elles, es una cinta que esta mes pròxima als que han estat, son o volen ser pares.

La cinta en els seus dos primers terços es troba mes pròxima al documental ficcionat que no pas a una cinta al ús. Això, no obstant, s'agraeix, ja que representa molt fidelment els tortuosos camins de l’embaràs, tot adornat, això si, amb un embolcall d’història d'amor que fa la cinta amena i distreta.

Les diferents etapes de l’embaràs, fins els part i el posterior desconeixement lògic de tenir que mantindré i resguardar una nova vida, passant per els moments de desequilibri emocional estan dibuixats amb precisió.

La ultima part de la cinta es la mes subjectiva de tot el film, el desenvolupament d'una parella es incert (en tots els casos de la vida ), per tant, no es paraula sagrada el que ens mostra el director, tot i això si que hi han circumstancies on la pressió pot portar una parella al desenllaç mostrat en la cinta.
Es en aquesta ultima part de la pel·lícula con el director deixa anar la seva part mes argumentalment fictícia i opta per una cara de la moneda, de la mateixa forma que podria mostrar l'altra i tampoc estaria desencertat.

En definitiva, una pel·lícula simpàtica, que empatitza fortament amb tots aquells que hem estat pares i que ens hi sentim plenament identificats, si mes no en gran part del seu metratge.

Die Welle (2008)

Curiós treball de sociologia on es mostra com una idea pot arribar a calar de tal forma que pot canviar en tarannà d'un individu o un col·lectiu.

Hi ha destresa en la direcció, aquesta aconsegueix copsar l’evolució d'un micro-estat democràtic en un estat totalitari mitjançant la inculcació d'uns idearis.

També es prou reflexiu veure la capacitat que pot tenir un líder però motivar un grup de persones tant sols donant-li prouta confiança.

Per altra banda, es una cinta que fa reflexionar ja que mostra la senzillesa, la poca complicació que te la creació de grupuscles violents que poder dur a terme accions anti-sistema simplement amb una bona organització.

La part mes dura de la cinta es el seu desenllaç, ja que mostra com, per culpa de la radicalització es pot desbocar tot.

Una mostra interessant de cinema social.

Compliance (2012)

El pitjor de la pel·lícula es que esta basada en fets reals. Tot el demes es estrambòtic, lamentable i... Difícil de creure, però de vegades la realitat supera la ficció.

Costa de creure que hagués pogut succeir i el que mes costa de creure es que els implicats seguissin al peu de la lletra les absurditats que els hi manava el suposat inspector de policia.

El director mostra cruentament les passes que es van seguir al llarg de tot un dia per humiliar a una persona. Tot i que ho fa amb cert tacte, no es menys cert que el punt de vista del director es displicent envers l’agressor.

Es una pel·lícula desassossegant, desoladora.

Caníbal (2013)

Austera, senzilla i tendre. De la torre aconsegueix dibuixar un perfil de psicòpata mancat d'amor i que per poder omplir-se d'ell necessita l’antropofàgia com a eina vehicular.

El gran valor que te aquesta Caníbal es la naturalitat amb que esta dirigida i interpretada, el director s'ha desfet de totes les escenes escabroses que es podrien haver rodat per centrar-se en la personalitat d'un home que mai ha tingut el sentiment de pertànyer al cor de ningú.

La cinta parla sobre la soledat, sobre la necessitat de compartir quelcom amb els demes, encara que sigui a traves de la gula. També ens ensenya que hi ha persones que tenen el destí marcat i que mai podran canviar-ho.

Interessant l'intent de redempció que proposa el director, però que es veu consumit pel destí, la petjada del passat no deixa mirar al futur amb esperança.

El pitjor de tot es la fredor, la manca d'esma amb que el personatge de De la torre veu el seu futur. Es una cinta terriblement trista.

A Walk Among the Tombstones (2014)

En visionar la pel·lícula d'Scott Frank, inevitablement em ve al cap la literatura nòrdica, tan popular per aquests indrets últimament. Té alguna cosa de Kepler, evidentment de Larsson . Pertàny, al meu parer, a un gènere com aquest té tots els avantatges possibles a l'hora de plasmar un guió policíac a la gran pantalla.

Aquest tipus de literatura funciona a força d'uns cànons, que si bé son molt pragmàtics, són terriblement eficaços. Juga amb la base del cinema negre clàssic i el porta al terreny nevat, estepari. La solitud en els llibres dels autors esmentats anteriorment es transpira a través de les seves fulles. És per això que la meva comparació amb aquesta cinta té sentit. Els personatges de la pel·lícula són solitaris, es mouen com peix a l'aigua entre les ombres de la gran ciutat.

La pel·lícula resulta molt interessant des de la projecció de les primeres imatges, l'adreça és eficaç i la fotografia, si bé en certs moments una mica westerniana, complementi molt bé la feina del director de el seguiment del guió. Aquest, el guió, és el punt més feble de la pel·lícula, al meu entendre. Li sobra alguna història paral·lela, que fa que la cinta s'alenteixi en excés en alguns moments, per culpa d'això, en certs aspectes a la pel·lícula la falta certa maduresa.

La història resulta creïble i t’associes ràpidament amb el personatge de Neeson. Gràcies a la seva gran interpretació aconsegueix el personatge li quedi com un guant, tal com va passar en anteriors pel·lícules protagonitzades per l'americà, com ara Taken o la mes recent Non-Stop, on, per cert, en totes i cadascuna d'elles interpreta un personatge molt semblant al aparegut en aquesta cinta.

Blue Jasmine (2013)

Ser tant prolífic acaba per convertir-se en la perdició d'un director. Aquesta sentencia l'atribueixo única i exclusivament al meu tant enyorat Woody Allen. La utilització del temps es correcte, ja que hom entén que aquell director que m’entusiasmava mai més tornarà.

Amb la seva gran Midnight in Paris va aconseguir que els incrèduls com un servidor cregués que el seu art encara es mantenia intacte, diferent però intacte. No obstant això, tant les seves anteriors cintes com les posteriors han anat baixant de qualitat.

Allen segueix tossut en mostrar una realitat social que nomes existeix en la seva ment o, en tot cas, els llocs per on acostuma a moure's, però per a l'espectador veure cinta rere cinta com les penes i misèries de la classe alta, ja sigui novayorkina o barcelonina. Aquesta repetició, pràcticament, Eliadesca, fa que les cintes del director de Manhattan, encara s’assemblin mes del que ja acostumen a semblar-se.

Aquesta semblança es manifesta, sobretot, en les ultimes cintes d'Allen, on la aparent mancança de diàlegs brillants sembla ser substituïda per línies de guio excessivament semblants a una novel·la d’Scott Fidgerald, estructures de guio marcadament dandianes que s'allunyen del realisme de les cintes antològiques d'Allen que a tots ens venen al cap en qualsevol moment.

No hem de caure en la equivocació de negar que els anterior films del director (aquest antològics dels que hem parlat) estiguessin formats per personatges de classes altes, no obstant, tenien un tarannà (les pel·lícules) proper, realista, entenies que podia succeir. Amb les ultimes cintes, en canvi, aquesta proximitat s'esvaeix, tot li sembla llunya, i per tant, la relació amb els actors s'esvaeix.

Si realitzem una reflexió molt planera, podem veure que els esquemes narratius de totes les cintes d'Allen son similars, intenta contraposar la classe alta amb la classe baixa, pretenent jugar amb aquesta dicotomia e intentar que el públic entengui que ambdós personatges son iguals, accentua el dramatisme d'un envers a l'altre, però en les ultimes cintes queda massa evident aquesta diferenciació, esta massa subratllada.

Ni tant sols la presencia de la princesa de gel Kate Blanchett aconsegueix crear emoció, i no ho fa perquè no es la actriu adequada pel paper, es una actriu que crea paper massa fràgils, li falta potencia interpretativa. La direcció artística va errar el tret.

En definitiva, una nova decepció d'Allen, que torna a decepcionar, potser seria interessant plantejar-se si es adequat la realització d'un film anual, potser es massa arriscat aquest objectiu, i tindria que ser mes realista i pensar una mica mes en els seus seguidors que no pas en intentar batre records de films realitzats.

Liberal arts (2012)

Em temia que aquesta Liberal arts seria ensucrat fins a la sacietat, i efectivament, ho és, hi molt.

Poques conclusions es poden extreure d'una cinta on el que poden deduir es que el missatge no es altre que el de que es pot madurar fins hi tot amb la ajuda de les persones més immadures, ja sigui per edat o per incomprensió.

Pueril y en certs moments absurda cinta, de la qual el que més se'n pot rescatar son les recomanacions musicals que s'hi esmenten.

Twelve Years a Slave (2013)

El món de l'esclavitud ha estat tracta infinitament en les pel·lícules al llarg de la historia. El director mes prolífic ha estat, sens dubte Steven Spielberg que, gracies als seus orígens i a l’holocaust es va sentir molt identificat amb tots aquells que, en un moment o altre de la historia han estat sumits sota la bota del poder.

Ja ho va començar a fer amb la nostàlgica The colour purple, ho seguí amb The Shindler's list, Amistad, Munich i amb Lincoln. Totes elles tenen un denominador comú: el director es posa de costat dels mes dèbils.

Aquesta 12 year of slave segueix les mateixes pautes, esta mes pròxima a The colour purple que no pas de les altres, ja que analitza, de forma el mes profundament possible no nomes el mon de l'esclavitud, si no la injustícia en si mateix, ( mes enllà de la injustícia pròpia que significa l'esclavatge). Aquesta cinta es un cant al drets humans, es una mostra del que significava ser negre a mitjans del segle XIX a America.

Gracies al protagonista, es va obrint el ventall de misèries que patien un grup de persones que per culpa del seu color de pell van patir de valent la que se suposava que era la supremacia dels homes blancs. Tot i això, la cinta també mostra que no nomes hi havia odi envers la gent de color pel seu color de pell, si no que se'ls menystenia, també, per culpa de la seva mancança econòmica, ja que els que s'ho podien permetre tenien la complicitat dels blancs i els tractaven com iguals.

També queda clar que dins la comunitat negra hi havia classes doncs, i que en certs aspectes els negres col·laboracionistes encara eren pitjor que els seus amos, ja que tenien que demostrar la seva maldat al seu superior perquè aquest el tractes amb benevolència.

La tragèdia de Solomon es pot palpar, les fuetades que rep com les que li obliguen a donar se senten com si fos en carn pròpia.

Fasbender realitza un gran treball com esclavista, dotant al personatge d'un odi fora del comú. Solomon esta magnífic, com he dit, el seu rostre es un mapa de la seva anima, podem veure el seu patiment, el podem sentir en les nostres pells.

Per altra banda, voldria remarcar l’excel·lent fotografia que fa que la cinta tingui una aureola de realisme, el director de fotografia aconsegueix que, principalment de nit, l'espectador senti la foscor i, te la virtut de, en alguns moments, equiparar-se amb la meravellosa fotografia natural de Kubrick a Barry Lyndon.

Una gran pel·lícula que tothom tindria que veure per saber fins on pot arribar la crueltat humana per una banda i que significa l’estoïcisme per l'altra.

Down the Road (Nobody Gets Out Alive) (Punishment) (2013)

Si en la critica anterior de The cabin of the woods era un pel dur, ho era per l'amalgama de generes que es poden introduir en un film i que a mi mai m'ha fet el pes. Tot i això era una cinta que es veia amb molt d'interes durant 80 minuts, ara bé, això del que parlaré ara no te cap mena de justificació cinèfila.

Reconec que les cintes d'slashers m'agraden, des de The chainsaw massacre de Hooper fins la duríssima cinta d'Alexandre Aja, Haute Tension, son cintes en les quals pateixes, malsanes fins hi tot, ho passes malament, però a mi em resulta necessari que em trontollin de tant en tant i aquestes cintes de terror ho aconsegueixen.

Pel que fa a la cinta a la que em refereixo, em sembla una de les pitjors pel·lícules que he vist mai en la meva vida del gènere. Mai cap cinta ha fet avorrir-me i ha aconseguit que mires el rellotge tantes vegades com aquesta. Deixant de banda les penoses interpretacions, les absurditats accions que cometen els protagonistes ( això és generalitzat en el gènere, la noia sempre s'escapa en direcció contraria on ho hauria de fer), deixant de banda tot això, és una cinta que fa adormir a les ovelles.

A part de donar una minsa justificació del perquè assassina el dolent, el director té la poca vergonya de finalitza el film de la manera més absurda possible, és a dir, les bases de la direcció diuen una cosa i ell executa la contraria, això gracies a un guió que fa vergonya.

Cabin of the woods (2012)

Al llarg de la meva vida he vist desenes de pel·lícules basades en joves teenegers que van a passar un cap de setmana al bosc i allà pateixen tots i cadascuna de les perversions més inhumanes que se li pot acudir a un guionista, tot i això, mai havia vist una cinta com aquesta The cabin of the woods.

La premissa inicial és coneguda per tots, cinc joves que van d'acampada o, més ben dit, van a una cabana (sona d'alguna cosa? Si, efectivament, sona a Evil Dead de Raimi). Fins aquí tot correcte, ara bé la sorpresa, i és la trama secundaria, paral·lela, una trama que, amb un desenllaç més madur hagués pogut ser interessant, i que no fa rés més que deixar aquesta cinta oblidada sobre el centenars de cintes de gènere.

És un film de comèdia amb tocs de terror, així com fantàstics. El pitjor de tot, és que crec que si el director s’hagués centrat en realitzar una cinta de terror amb la originalitat que té aquesta, estaríem parlant d'una de les cintes de gènere dels últims 10 anys. Veure Cabin of the woods es com veure a Harry Houdini, el que comences a veure no és el que esperes veure tot just acaba el film.

I es que el greu problema de Cabin of the woods és que no saps cap on vol anar. Aquest sempre ha estat, al meu parer, el gran handicap de Evil Dead, era una cinta amb un pressupost irrisori feta amb molt de talent, però sense deixar de banda un humor negre cutre que la feia baixar de nivell.

Un sospesa el caràcter de la cinta de la que estem parlant i pensa si el director volia aconseguir una barreja heterogènia de generes o simplement volia copiar Evil Dead i The Darkness en els seus primers 60 minuts i posteriorment volia realitzar una creació pròpia incloent-t’hi deus suposadament maies i sacrificis per apaivagar la seva fúria.

Repeteixo, la idea era bona, molt original i trobar quelcom original en les cintes de terror és molt, però és una pel·lícula massa presumptuosa en el seu desenvolupament, pretén ser allò que no és, i això ho aconsegueix gràcies al seu horrible final.

Now you see me (2013)

Mes efectista que efectiva. Amb aquesta frase feta es pot resumir la cinta de Leterrier.

La pel·lícula per si mateixa avorreix, si be el començament crea cert interès, a mida que avança l'acaba perdent. Ni tant sols l’elenc de noms fa que es copsi una atmosfera penetrant, tot el massa sotil, la trama no enganxa en cap moment, i el desenllaç final es absurd.

Al veure-la, un pena que esta veien alguna seqüela d'Oceans eleven, amb accions increïbles, jocs d'artifici exagerats i una manca d’ànima alarmant.

Lluny queda de les dues cintes sobre màgia que em venen al cap, The illusionist de Neil Burger i sobretot The prestige de Chris Nolan, totes dues amb un guio interessant (sobretot la segona), i amb una intenció ben concreta i mesurada dins la desmesura que pot tenir una cinta sobre màgia.

Godzilla (2014)

La nova pel·lícula sobre l'enorme llangardaix radioactiva decep. Es tracta d'una obra plana, que té com a elements més destacats dels aspectes tècnics.

Resulta indubtable pensar que l'objectiu primordial tant del director com (sobretot) del productor era arribar al major nombre d'espectadors possible, i, a es pertinent, arribar als espectadors més joves, principals consumidors de pel·lícules com la que ens ocupa.

El que a un li ve a la ment, en començar a visionar una pel·lícula com Godzilla és la necessitat de la realització d'un altre remake. Aquesta necessitat obeeix, opino, a l'apressant falta d'ingressos que tenen les productores per culpa de la propagació d'internet, fet que suposa una pèrdua immensa de beneficis per a les productores. Intel·ligentment decideixen crear pel·lícules espectaculars perquè, l'espectador, pugui gaudir-les al cent per cent únicament en una sala de cinema, amb tots els avenços tècnics que aquestes tenen.

Com a objectiu mercantilista és una visió no només Respectable, si no també comprensible, ara bé, la pel·lícula, com a obra d'art (no en va el cinema està considerat el setè art), suposa un gresol de dubtes.

Com ja hem comentat anteriorment, els llums a la cinta són els efectes especials i, sobretot, la intel·ligència per part del director de mostrar, amb comptagotes i a través de el·lipsis al monstre. Em sembla un encert aquesta habilitat, ja que crea un suspens (tot el que pot crear un monstre de tan grans dimensions), que ajuda a digerir la cinta. D'altra banda, els efectes especials són el que fan que l'obra tingui interès, així com un so simplement espectacular.

Parlem de les ombres. Aquestes ens arriben, principalment de la descoordinació del director de càsting amb el director. És simplement lamentable. Els actors són completament artificials, no destaca cap d'ells. Simplement no te'ls creus. Són meres titelles per a un guió que, sense ser res de l'altre món, té moments que podrien ser dramàticament interessants però que passen per alt gràcies al lamentable elenc d'actors.

Gareth Edwards està més pendent de com fer les coses que del fet de fer-les, realitza un producte amb tal quantitat d'ingredients que aquests acaben quedant desfigurats. Ens parla del terror nuclear, l'amor… una interminable successió de temàtiques que

L’espectador es troba, a mitjan del film, completament perdut.

Molt soroll per no rés.

Grand Piano (2013)

La utilització d’escenaris massificats per construir un thriller, es una possibilitat que va començar a utilitzar el gran Hitchcock a Stage Fright primer y posteriorment ho va perfeccionar amb The man who knew too much.
Les dues pel·lícules, però principalment la segona jugava amb la tensió de l'espectador tal i com ho fa aquesta Grand piano.

Tant la cinta de Hitchcock con aquesta d'Eugenio Mira, tenen certes similituds, però la més evident es la de utilitzar un moment clau en la interpretació musical per remarcar el punt àlgid de la cinta, aquell que inclina la balança cap un costat o cap un altre.

Tot i aquesta similitud, el que es cert es que Eugenio Mira, cerca més un thriller al estil Phone booth de Schumacher, on es mostri la soledat de l’individu en contrast amb l’escenari on es troba, es a dir, estar envoltat de gent si sentir- se completament sol.

La cinta de Eugenio Mira, te un ritme constant i gracies a la veu en of de Cusack ajuda a que l'espectador s'introdueixi al film, s'hi pugui capbussar. No importa massa que els actors secundaris no estiguin a l'alçada, es tracta d'un duel interpretatiu entre Wood i Cusack, amb un final fantàstic.

Si hi ha quelcom que oposar-se a la cinta es la motivació de l’assetjament, es a dir, una motivació econòmica que desconeixem però que queda diluïda per culpa de la trepidant cataracta d'acció que el director ens transmet.

En definitiva, una cinta divertida, entretinguda i amb un desenllaç previsible però impactant. On l’únic que li manca es una mica més de treball de guió per convertir-se en una gran pel·lícula.

The Hunger Games: Catching Fire (2013)

Quan una pel·lícula pretén ser allò per la qual no ha estat realitzada, acostuma a tenir una sèrie de error o d'inconvenients que son, a la fi, una rèmora per la mateixa cinta. Això es el que succeeix amb aquest nou film de Lawrence.

La bona voluntat s'agraeix, però el constant intent per voler convertir la pel·lícula en una critica social queda esvaït per la manca d’interès d'un guió que esta mes preocupat per quedar be que per ser un bon suport fílmic.

Els girs argumentals es denoten forçats, l’aparició dels actors secundaris es intranscendent, la reiteració constant dels mateixos recursos vistos en l’anterior cinta la converteix en repetitiva.

El que vull dir amb això es que ni el guió ni els actors ni el director fan funcionar la cinta com a ens social, ni tant sols les pseudo-metàfores sobre el nazisme y sobre el patiment de crist aconsegueixen crear intranquil·litat al espectador. Les escenes 'irreverents' semblen entaforades de forma forçosa, allargant el metratge excessivament, ralentitzan l'argument.

Aquesta era el principal mèrit de la primera pel·lícula, aquella deixava de banda aspectes ètics transcendentals, per centrar-se en el que realment es, una cinta d’acció i aventures. No hi havia cap tret presumptuós que fes creure al públic que estava davant una cinta neo-realista, al contrari, es va espolsar tota pretensió que podria tenir i es va centrar en una historia amena i que passava fugaçment.

Ni tant sols la presencia de J. Lawrence ajuda a que la cinta tingui consistència, fins hi tot, en aquesta segona part, a l'actriu se la veu incòmode, dubitativa, desconcertada. La resta de repartiment esta a l'alçada de la cinta, plans, foscos, forçats.

Per desgracia, el guió deixa la pel·lícula oberta per una tercera entrega que no tinc gens de ganes de veure

The Ox-Bow incident (1943)

Sempre he tingut una admiració infinita per als directors i per els films austers o, si es prefereix dir-ho senzills. La austeritat decorativa o argumental, no obstant, no han de deixar en segon terme l'intent per part del director, d’organitzar o estructurar els elements dels que disposa, de forma que aquest austeritat no es transformi en carrincloneria.

Per començar, em centraré en l'apartat decoratiu o d'atrezzo, la utilització d'elements decoratius que no tenen funcionalitat en l'escena, mes enllà del fet mateix decoratiu, diu molt d'una pel·lícula. Deixa entreveure que allò que se’ns vol explicar te interès i, encara mes, allò que sens explicarà es necessari explicar-ho.

Es interesant subratllar aquest punt, doncs aquesta cinta de W.A. Wellman diu moltes coses, algunes en les que s'hi pot estar d'acord i d'altres en que no. però això no es el mes important ara, el que importa es que el que diu ho diu d'una manera diàfana i, en moltes ocasions, no es necessari que el diàleg hi sigui present, dons amb les habilitats del director i amb l'inestimable ajuda tant del operador de càmera com del director de fotografia ( que en aquella època, eren el mateix), l’absència de diàleg no fa mes que refutar les tesis del director en l’explicació de la seva obra.

I es que aquesta es una cinta molt ben dirigida, si be els personatges no tenen una profunditat tant complexa com alguns de Hawks, si que es cert que hi ha un interesant treball per part tant del guionista com del director artístic, que creen uns personatges que constantment tenen la culpa dibuixada als seus rostres, des de l’inici fins al final de la cinta.

La fotografia em sembla magistral, les ombres foren part no nomes del decorat, sinó també del repartiment.

En certs moments, gracies a l'habilitat del director, amb jocs de càmera, s'aconsegueixen metàfores bellíssimes, com ara la ceguera de la deessa justícia mentre Fonda llegeix la carta i el barret del seu company li amaga els ulls, entre d'altres.

Gracies a certs escenes, també es cert que un pot entreveure una certa orientació excessivament catòlica en la cinta, proba d’això es la carta final, o speach mes ben dit, mes semblant a un passatge de la bíblia que no pas una carta d'acomiadament d'un enamorat envers la seva estimada. Un altre exemple, és la necessitat, gairebé vital, de sang per part del grup, tant semblant a la necessitat farisea per executar Jesús o les pregaries per part de l’únic actor negre mes ultra-ortodoxes que no pas semi-seculars.

No obstant això, no crec que aquest intents de semi-adoctrinament o d'alliçonament poden fer minvar ni tant sols una mica el que es una excel·lent cinta, que parla de l’amistat, la justícia, la dignitat humana, el consol. tot això, a demes, molt cristià. La redempció o el perdo, també hi apareix, però nomes per als que creien en la justícia.

Ens trobem, en definitiva, amb una cinta heterodoxa, un western social, una reflexió sobre les conseqüències que poden portar certs errors.

The Maze Runner (2014)

Wes Ball, de la mà de Deasher, crea una cinta amb certes reminiscències a diverses obres que, no dubto, han estat clares influències l'hora d'enfocar la cinta.

James Deasher, l'autor de la novel·la i co-guionista en la pel·lícula es fonamenta en la seva obra (o com a mínim ho sembla) a Suzzane Collins, William Golding i en certes pinzellades a Drew Goddard.

La pel·lícula té una arrencada interessant, i la posada en escena és del millor de la cinta, la primera panoràmica del laberint ens transporta, de forma inesperada, al King Kong de Cooper i Shoedsack, mostrant-nos una grandiloqüència digna de les pel·lícules fantàstiques dels anys 30: Aconseguien gràcies als decorats mantenir l'espectador atent a la trama de forma constant, aconseguien que l'atrezzo s’amalgamés en la trama. No obstant això, fins aquí arriba el més destacat de la pel·lícula, ja que el que li segueix és un Deja Vu: Totes les imatges donen la sensació d'haver-se vist en infinitat d'ocasions anteriorment.

Com sol succeir en les pel·lícules de ciència-ficció, el millor està en els efectes especials, en concret els plans rodats a l'interior del laberint resulten sorprenents.

El repartiment, dins de l'anonimat general resulta pla, no hi ha emotivitat en els ulls dels actors, no se'ls veu amb la complicitat necessària per aixecar una pel·lícula que, com ja he esmentat, tècnicament aquesta ben resolta però que formalment té moltes llacunes.

La idea principal, que com he esmentat resulta interessant, es torna apàtica a mesura que avança el metratge. El nus de la història queda encotillat, ja que el guió sucumbeix a les limitacions de no voler semblar-se massa a The hunger games, cosa, per cert, que no aconsegueix.

I és que el principal problema de la pel·lícula és que es pot veure però no se sent, té una manca d'ànima alarmant, manca per complet de sentiment, no transmet emocions en cap moment. I això, no ho oblidem, és premissa fonamental a l'hora de crear una obra amb complicitat cap a l'espectador.

La pel·lícula deixa un pòsit d'incertesa en el seu final, deixant a l'espectador amb diverses preguntes sense una resposta concreta.

En definitiva, és una pel·lícula que es pot veure però que no aconsegueix convèncer.

Dressed to kill (1980)

L'obscur mon del travestisme vist pel peculiar prisma de Brian de Palma. Si bé és cert que a aquesta cinta del director novaiorquès li manca la violència que el caracteritzaria més endavant, també és cert que hi han una sèrie de característiques que el definiran en el que seria la seva futura filmografia.

Algunes d'aquestes característiques son la inclusió de personatges complexes, envoltats per l'odi i que a mida que transcorre l'acció, gracies a l'acumulació d'aquest odi, exploten i reaccionen de forma brutal, atrapats per les seves pròpies circumstancies.

El que sorprèn de la cinta de de Palma és la seva forma d'explicar la narració, trenca amb el que son el paradigma clàssic del cineasta: elimina a la que es la protagonista als 30 minuts de metratge, semblant al que va fer Hitchcock a Psyco. Descomponent l'acció i desorientant a l'espectador.

Aquesta Dress to kill no és troba dins les millors cintes de la filmografia del director, però te certs components que la fa interessant, esta ben dirigida i el suspens esta molt ben mesurat, les interpretacions son solides, sobretot la d'un Michael Caine que, com Fonda a Once upon in the west, realitzà una interpretació diametralment oposada a les que hagués fet amb anterioritat, cosa que complau, mostra la versatilitat que tot actor ha de mostrar.

En definitiva, es un film que crea interès, mostra força encertadament la dualitat que pot arribar a tenir una persona en el seu interior. No obstant això, crec que hagués estat mes encertat mostrar obertament la manifestació d'aquesta dualitat, explicitar-la, mostrar-la explícitament. Encara que això, no tinc cap mena de dubte, qui millor jo hagués pogut mostrar és un altre director novaiorquès, coetani de de Palma, Abel Ferrara.

Dirty Harry (1971)

Per culpa d’una societat canviant, el mon del cinema va tenir ( o va sentir) la necessitat de trobar nous elements artístics dins la industria. L’arribada de noves formes d’entreteniment per al jovent, que van començar a finals dels anys 60 ( Woodstoock, Summer Love), acompanyats per noves drogues d’efectes al·lucinògens, entre d’altres coses, van fer que la llei i la justícia canviessin els seus idearis decimononics per noves formes de d’actuar davant la delinqüència.

Don Siegel va ser, possiblement, el director més avesat a realitzar aquest canvis ( Sidney Lumet també en va realitzar alguns). La inclusió d’inspectors de policia amb mètodes contundents i sense gaires escrúpols va ser una senya d’identitat del director de Chicago.

Les pel·lícules de Siegel sempre es caracteritzen per l’incusió d’un heroi al voltant del qual gira la trama (Escape from Alcatraz, Telefon, The Beligued...). A demés, aquest personatge principal, acostuma a tenir una forta inclinació envers una justícia particular. Ens trobem, doncs, davant d’un nou tipus de personatge dins el cinema: El policia dur e incorruptible.

Dirty Harry es la primera de les cintes que es van rodar amb Clint Eastwood d’actor principal. Es també la millor de totes elles, ja que en ella s’inclouen tots els elements necessaris que es requereixen en una cinta d’aquestes característiques: Violència, humor negre, venjança... ens trobem doncs, amb el paradigma de les cintes policíaques de principis dels anys 70, cintes que fins als nostres dies segueixen creant escola i permeten que nous cineastes puguin aplicar els recursos cinematogràfics que van crear directors con Don Siegel.

Harry es un detectiu poc persuasiu pel que fa a les paraules. No entén que una confrontació amb un delinqüent pugui dur-se de forma normal, coherent i dialogada. Transmet la idea que la violència es la millor manera de solucionar els problemes, i de fet, gracies a l’alta agressivitat dels delinqüents hom entén aquest tipus de reaccions. No obstant això, no es tracta d’una actitud ideològica, no es pretén solucionar els problemes de la comunitat a base de trets, es un recurs necessari per eliminar una xacra que es troba als carrers i que fa que la vida civil es vegi trontollada cada dos per tres per uns individus que, potser, fins l’arribada de tipus com Harry tenien les coses massa senzilles.

Per altra banda, cal remarcar l’humor que s’inclou en la cinta. El guió resulta àgil, per una banda, divertit en certs moment i macabrament realista en d’altres.

Resulten molt divertits alguns dels diàlegs de la cinta. Ajuden a desintoxicar la pel·lícula d’un component excessivament seriós. També es cert que a mida que avança el rodatge el guió deixa de banda les parts humorístiques ( els fets no deixen de ser extraordinàriament greus), el guió es comporta el que realment ha de ser, un camí sense retorn a una justícia personal.

I es que la intel·ligència de Siegel es mostra, de nou, en la creació del personatge de l’antiheroi: Un home despietat, que en certs moments dona la sensació de no ser-hi tot, cruel i sense escrúpols. Amb un personatge així, es fàcil sentir-se a prop del protagonista, això ajuda a equilibrar una mica la pel·lícula: La violència emprada es justificable per la perversitat del malvat.

He esmentat anteriorment la paraula macabrament realista, i no ha estat fet a debades. El perquè es principalment perquè la llei, en certs aspectes empara als criminals, i això es el que treu de polleguera a Harry, per això reacciona de forma brutal, inconscient, en certs aspectes.

Resulta reconfortant, tot i això, veure com al final, el protagonista, adonant-se del que ha fet ( s’ha desentès de les ordres dels seus superiors), reacciona de forma que l’honora i decideix, de forma practica, però també metafòrica, deixar de ser una cosa ( policia) amb la qual no se sent identificat.

Pel que fa al sentit cinematogràfic, cal ressaltar la fotografia de Bruce Surtees, que amb els seus plànol amb contrapicats i els seus zooms va aconseguir crear escola. La musica de Lalo Schifrin condueix la cinta de forma harmoniosa i efectiva.

Una pel·lícula de culte, que sense cap mena de dubtes no ha de faltar en les estanteries dels bons cinèfils.

Olympus Has Fallen (2013)

                                                 

Que bonic deu ser ciutadà americà. Quin plaer degustar les mels de l'èxit constants, diàries. Ser americà deu ser, suposo, com transformar-se en un super-home i poder sortir de les situacions més estrambòtiques sense el major problema... Sempre que estiguis armat fins a les dents.

Com gairebé totes les cintes d'acció americanes, maniquees la majoria d'elles, reaccionaries pràcticament la seva totalitat, acaben entretenint.
I entretenen sobretot per un pressupost monumental que esborra les carències més superficials, encara que les internes no nomes no les esborra si no que les magnifica de forma extraordinària.

Com a cinta d'acció te el seu interès, com a res més, es vergonyosa.

Violència gratuïta, menyspreu envers a les cultures i a les visions polítiques diferenciades a les seves, falta de tacte, fins hi tot, envers als espectadors, tractant-los, directament d'estupids amb unes escenes d'acció que ni Pacific Rim.

Butler dibuixa el seu paper més desafortunat, realitzant en ell una copia-caricaturesca d'un altre clàssic americà John Rambo, en aquest cas sense selva però amb els mateixos comunistes malvats.

Son mes de dues hores de trets, explosions, violència i molt americanisme, les banderes amb les estrelles oneixen contínuament, sinó en la gran pantalla, si en l'esperit de la cinta. Pel·lícula reaccionaria on les pugui haver.

Annie Hall (1977)

Hi ha directors que son eminentment tècnics, els quals la seva filmografia es basa principalment en l'art de saber enquadrar, amb el suport de la tècnica cinematogràfica pal·lia les mancances que pogués tenir en altres vessants, com ara el guio. Per altra banda, ens trobem davant d'un director que es un mestre de la narrativa, Allen ho basa tot en el text, el guio es la part substancial de la seva cinematografia.

Es cert, també, que en certs moments, moments molt puntuals, s'ha ajudat de la part mes tècnica del cinema, de fet, en aquesta cinta hi ha algun exemple prou plausible.

Si ens remetem concretament a Annie Hall, poques coses negatives se li pot trobar. Independentment que el que escriu sigui un Allenia fervent, es innegable reconèixer la vàlua cinematografia, la força vital que desprèn aquest film.

Si be es cert que les temàtiques de les seves cintes sempre s’assemblen, be, es calquen, mes ben dit, la visió de la parella queda plasmada de forma excepcional, dibuixant-la amb traços magnífics de comèdia, amb uns dial·lels que semblen estar escrits en moments de portentor artística.

Fins hi tot Allen, un actor que, sota el meu punt de vista sempre ha estat menystingut, esta genial. Escriu els seus personatges entenent les seves limitacions, no arrisca en les seves interpretacions, sap que no es un extraordinari actor i no pretén, mai, exaltar la seva faceta d’actor de forma antinatural.
Pel que fa a Diane Keaton, no es menys cert que es una actriu extraordinària, te una força interpretativa, en tots els seus papers, que la converteixen en una actriu sobre segur.

Allen descompon les seves inquietuds a base de dial·lels brillants, treballa sobre un llenç que ja era conegut per ell (Manhattan) i que posteriorment seguiria no nomes coneixent-lo si no que, a demes, en certs aspectes perfeccionant-lo (Hannah and her sisters).

Segueix amb la seva continua obsessió sobre la mort, la tracta, això si, amb cert toc cínic i sorneguer, però hi es present i, de forma reflexiva, resumeix en poques línies de diàleg quelcom infinitat de filòsofs ha escrit de forma excessivament pretensiosa.

La costa oest dels EEUA no es deslliura dels seus atacs, la musica de Merry Cristmas amb el plànol d'un L.A assolellat i en un ple estiu es una metàfora extraordinària del que pensa Allen d’Allen d'aquell punt concret del seu país.

A Allen no li agrada la televisió, això queda patent amb aquesta cinta i es crític ( com encara ho seria molt mes en la seva meravellosa Husband & wifes) amb la manipulació que el medi televisió realitza en tot allò que produeix (ho vomita, Parafrasejant al mateix Allen).

Annie Hall es allò que es la naturalesa humana, una fotografia del comportament de les parelles, fuig del beneplàcit del happy end per arraulise-se en un mon elitista on no tot allò que desitgem ho podem a aconseguir.