Killing then softly (2012)

                                                     

Andrew Dominic em va deixar un interesant saber de boca amb el seu personal western The Assassination of Jesse James By The Coward Robert Ford, així que esperava aquesta nova cinta amb ganes. El resultat d'aquesta nova cinta no és massa bo.

Sota el meu parer, Dominic s'ha deixat portar massa per les ultimes cintes de gàngsters que s'han estrenat als EUA. No es pot dir que hagi copiat la forma de dirigir de certs cineastes, però el que està clar és que ha deixat de ser un director amb un cinema personalíssim per convertir-se en un director que es deixa dur per la moda del moment ( sigui qui sigui aquests).

Amb Killing then softly trobem: Pulp Fiction, The departed, Goodfellas i moltes d'altres. És un bon director que s'ha tornat massa pretensiós.

La cinta és violenta, dura, en moments desagradable, però no te la creus, tot està portat a l'exageració. Els tocs d'humor no m'han fet gràcia, no és cinema negre, és alguna cosa, però encara no he descobert que és.

Fritt vilt 3 (Cold prey 3) (2010)

                                                   

Insulsa tercera part de la interessantíssima saga rodada les estepes noruegues. Cau en tots els tòpics possible, i inexplicablement deixa de banda tot allò que tant vàrem gaudir de la segona part: Una localització concreta i esgarrifosa.

El pitjor d'aquesta interessant saga és que cada pel·lícula l'ha dirigida un director diferent, això significa que la unitat visual i de guió queda esmicolada. De la mateixa manera, crec que un fil conductor que unís les tres pel·lícules hagues estat molt interessant (deixant de banda l'slasher, es clar).

Té el seu que a l'inici, però es va apagan a mesura que el metratge avança i es queda en una cinta més de joves assassinats. En aquest cas sobre la neu.

Lincoln (2012)

Per desgracia, Spielberg torna a decepcionar als seus seguidors realitzant una cinta freda, distant i apàtica. El resultat d'aquest Lincoln queda lluny, molt lluny de la meravellosa biografia que va realitzar Ford amb el seu Young Mr. Lincoln, on es mostrava la proximitat, senties la humanitat del personatge.

En aquesta, no obstant això, mai acabem d'estar del costat del personatge, ni tan sols en l'spitch final, on la figura grandiloqüent del president podria adquirir mides d'una grandiositat absoluta, aconsegueix que ens sentim al seu costat.

Això succeeix, principalment, perque el film queda desdibuixat en una nebulosa, és a dir, es queda a mig camí de tot el que es proposa fer i no fa. El president Lincoln no va ser un representant de la bonhomia, deplorava l'esclavitud, certament, però la seva acció preeminent a l'hora d'aconseguir que la 13ª esmena s'acceptes va ser per aturar una guerra civil, no simplement com un acte de fé orientat a una causa justa. I és, precisament en aquest punt on el film comet l'error: Pretén fer feliç a tothom, no inclina la balança en cap direcció concreta i el més probable és que no ho faci després de veure el resultat de la seva obra Amistad (un cant envers l'esclavitud) no va tenir cap mena de resó per part del public i la critica.

Per altra banda, desisteix en allargar una de les escenes finals ( la de la votació), ja que també té por de cansar l'espectador amb diàlegs trillats.

El film està molt ben rodat, excel·lentment interpretat, molt ben fotografiat i utilitza meravellosament bé el maquillatge (Oscar segur), però tot i això li manca força.

Dans la maison (2012)

                                                 

Aquesta Dans la maison és, entre altres coses, una cinta molt divertida, una mena d'homenatge a Deconstructing Harry d'Allen, on es juga amb la ficció i a Alfred Hitchcock i la seva The rear window, paradigma del cinema voyeur.

La utilització de la redacció com a live motiv és esplèndida, la creació dels personatges per part del jove i la involucració per part del professor és molt realista i aconsegueix que l'espectador a cada minut s'interessi més per la història.

La creació dels personatges és molt interessant, tots ells són rodons, tenen una gran complexitat i estan definits perfectament. El professor aconsegueix que un alumne faci el que ell mai va aconseguir fer. La dona del professor, gràcies a les redaccions, té allò que mai ha tingut: emocions. L'alumne aprèn, llegint els clàssics que el professor li aconsella, a escriure de forma molt correcte, i ens mostra, també, el dia a dia d'un noi que desconeix el que és l'amor a casa seva i el busca en un altre lloc, com la persona que busca fora l'amant que no té a casa.

La família és un ens que queda retratat com a quelcom complexe i fràgil que qualsevol fet pot fer que trontolli. La part final de la cinta és magistral, unint-se mestre i alumne per tornar a provocar un altre rebombori.

Detachment (2011)

                                                    

Tony Kaye realitza un film personalíssim, en la línia dels primers films de Tod Solondz, no tant que duresa com si en una forma de rodar molt inusual, utilitzant els primers plans no només per descriure el personatge si no per mostrar la seva visió del món i de la seva pròpia vida.

Aquest és un film que corrobora tot allò que, des de la distancia podem veure: el sistema educatiu americà està en decadència, i la utilització del professor es deixa de banda com a eina d'aprenentatge o guia cognitiu per passar a ser un mer espectador dels avatars dels alumnes, tal com diu el personatge de Brody: estem aquí no per ensenyar, sinó per vigilar.

M'agradaria remarcar, principalment les interpretacions dels personatges adults, que, a diferència d'altres films on el que es busca és la introspecció adolescent, l'analisi del comportament dels joves, en aquesta Kaye el que intenta és mostrar com se senten els professors saben el futur que els ofereix als joves.

Es tracta d'un film que porta incorporat un missatge: no hi ha futur. Els que han de dur aquest món cap a un lloc millor no només no intenten adreçar-se, sinó una cosa pitjor: no els deixem adreçar-se.

Es tracta d'un film molt interessant, una obra més aviat menor, sense pretensions, que retrata la societat americana tal com es veu des del carrer, des de els hospitals, des de el submón de la prostitució. Parla de la bondat i del que pot comportar ser bondadós, ens diu que no hi ha lloc en aquest món per la gent altruista i desinteressada.

China girl (1987)

                                                      

Ferrara va decidir, amb China girl, realitzar una cinta amb tocs shakeasperians, basant-se en la tragèdia de Romeu i Julieta.

Es tracta d'una cinta típicament vuitantena, on els Capulleto i els Montesco es transformen amb xinesos i caucasics. El film és, en última instancia una visió aparentment realista del xoc de cultures asiàtiques i occidentals, on Chinatown és el lloc on se situen els fets i on es desenvolupa la tragèdia final.

Abel ferrara deixa de banda la duresa visual que el va caracteritzar anteriorment amb el film Ms. 45 i que arribaria al seu màxim exponent amb Bad Lieutenant, per explicar una història d'amor suavitzada i ensucrada.

És aquí on radica la rèmora del film, Ferrara no se sent còmode amb aquest tipus de films, ell és un director de raça, de sentiments, agressiu i en China girl no hi trobem cap d'aquests adjectius, per això aquesta es troba entre les seves obres menys aconseguides.

Ms. 45 (Angel of vengeance) (1981)

                                                     

Amb aquest film Ferrara va ensenyar les seves credencials com a director de cinema de qualitat. Amb aquesta pel·lícula mostra, de forma determinant que significa patir, que és això de la venjança i com ens podem transformar gràcies a un fet o a un acte involuntari per la nostra part.

Ferrara no només no obvia les escenes cruents, sinó que amb la seva forma de rodar les magnífica i les explota de forma brutal, és un narrador del món més pervers, un storyteller del suburbà com pocs.

Ms.45 és una introspecció als sentits i és una mirada cruel a la venjança. La bogeria després d'una experiència traumàtica es resol amb un acte de brutalitat, fins hi tot envers a les persones que t'han ajudat, mantenint el senderi i la racionalitat de banda.

Ted (2012)

                                                     

Ens trobem davant d'una de les estupideses més immensament grans que he vist en els últims anys. Una història ridícula, unes interpretacions ridícules, i una direcció en cara més ridícula.

El que podria haver estat una bona cinta (si és que mai ho hagues pogut ser, cosa que dubto) es converteix en una pantomima plena d'obscenitats, masclisme i tòpics de barra de bar a altes hores de la matinada.

Una xorrada incomprensible.

No tinc res més a dir.

The wrong man (1956)

Ens trobem davant d'una de les cintes mes estranyes del director britànic. És un film realista, de fet, està basat en una història real. La figura del fals culpable sempre ha estat una obsessió per al director, i en questa cinta, a demes, sen's mostra una altra de les obsessions del director, i és la d'estar tancat en una garjola, fet que quan era petit el seu pare li va demanar a la policia que el tanqués després haber-se comportat malament. Mai va aconseguir treure's aquest neguit del cap.

A demes de tot això, també veiem la desestructuració de la família, veiem com es va descomponent de mica en mica, com la seva dona va embogint, sens mostra el procés que va realitzant la seva muller i com, a mesura que va avançant la cinta, els seus propis fills van desapareixent de forma substancial de la seva vida.

La intriga en la cinta no existeix (com a mínim no en la mesura en què s'acostuma a caracteritzar en les pel·lícules del director britànic), ja que des d'un principi ( el títol del film delata, explícitament les intencionalitats de l'argument) saps que el protagonista és innocent, la intriga resideix en com podrà suportar un home tants entrebancs com els que se li presenten.

Em resulta interessant la reflexió que va fer un gran critic, com es Miguel Marias: " Els personatges de Hitchcock acostumen a ser culpats falsament, però fins aquesta pel·lícula tots tenien la força econòmica per trobar solucions, aquests no".

És cert, el problema de Fonda és que és pobre, i això era una novetat en el cinema de Hitchcock, on tots els seus personatges eren de posició acomodada, econòmicament parlant.

Així doncs ens trobem amb un personatge que està al limit de les seves forces, tant físiques com econòmiques, aleshores és on la trama dona un gir inesperat i s'aconsegueix resoldre la situació, això no obstant, queda una petita escletxa en la vida del protagonista, ja que la seva dona encara trigarà temps a restablir-se.

I aquí és on defrauda la cinta, ja que al estar basada en fets reals, un suposa que hauria de ser el més objectiu possible a la realitat, no obstant això, Hitchcock va decidir donar-li un Happy End a la seva cinta, hom que per donar definitivament un respir tant als espectadors com al mateix protagonista, després de veure les penúries que arriba a passar.

És una cinta molt trista, la injusticia fa que el rostre de Fonda sen's presenti demacrat i desolat.

The Departed (2006)

                                                  

Ens trobem davant la que, per a un servidor, és una de les millors pel·lícules del gran Scorsese. És una cinta amb un ritme incansable, amb uns actors (tots i cadascun d'ells) en estat de gràcia, amb una direcció mil·limètrica, amb un guió que no té cap mena de forat, estem davant d'una obra mestra.

Els carrers de Boston són l'escenari d'una massa ingent de brillantor cinematogràfica, des de l'inici del film saps que estàs davant d'un clàssic, una obra superior. Hi ha escenes tan ben estudiades (la sortida i entrada en el despatx dels dos protagonistes) que, simplement per això val la pena pagar una entrada al cinema.

La complexitat del guió, l'encreuament d'històries, la utilització de les noves tecnologies és tot ell genial.

La primera trobada entre Matt Damon i Vera Farmiga a l'ascensor és antològica, així com l'escena de  sexe amb Di Caprio. La manera en què coneixem a Nicholson és digna de The godfather.

Crec que ja és un film de culte, una obra antològica que passarà a la història.

Skyfall (2012)

                                                     

La que és l'ultima pel·lícula del famós agent 007 és, també, una de les millors que he vist en molt de temps de l’agent britànic. Skyfall té allò que tenen algunes pel·lícules (com ara Batman), el paradigma de què un se sent més atret pel malvat que per l'heroi.

En aquesta ultima entrega de la saga, no només contemplem al Bond més humanitzat de la història, sinó que, a demés, ens trobem en completa sintonia amb Silva, un home que, exagent, vol venjança pel que va suposar per a ell ser un agent infiltrat, així com un final absolutament ritmic i ple d'acció i , gens típic en les cintes de Bond.

Un final, val a dir-ho que és de les millors coses que he vist en la saga d l'agent, ja que el mostra com un home que ha tingut passat i que el passat i ell es retroben, i ho fan d'una forma brutal, deixant de banda la pulcritud de la novel·la de Fleming.

És doncs, una cinta molt recomanable, ho és, sobretot per veure l'altra cara de Bond, per contemplar com Daniel Craig és, finalment, l'escollit per ser el Bond que passarà a la història com el millor Bond de tots els temps.

Historias de la radio (1955)

                                                     

Saez de Heredia dibuixa amb Historias de la radio el tarannà espanyol dels anys 50, i ho fa amb una serie d'històries que, fins i tot vistes actualment són molt divertides.

Inoblidable el començament, amb els dos homes que, gràcies a la radio, fan exercici, l'amor que neix a la radio també esta contemplat; Francisco Rabal porta de corcoll a Margarita Andrey. El grandíssim Pepe Isbert, en una història al mateix temps divertida i trista (la millor del film, per a mi) on, ell, com a científic, necessita anar a la radio (i arribar el primer) per guanyar un concurs per poder aconseguir els diners per patentar una peça mecànica que ha inventat; com he dit, és una història divertida però alhora patètica, ja que ens ensenya les misèries d'un país sumit en una profunda crisi, tant de valors com econòmica.

Per finalitzar, l'última història explica la bondat, però a diferència del que es pot percebre en un principi, no és una història partidista ni maniquea a favor de l'església, és una visió de justícia que la església queda en un segon pla, i explica que tothom ho passava malament, però que sempre hi havia algú que ho estava passant pitjor. Per cert, l'inici d'aquesta historieta és incommensurable, ja que es mostra un lladre que, entrant en una propietat que no és la seva, contesta al telefon, un concurs i guanya una quantitat important de diners per haver encertat la pregunta, el problema rau en què la radio espera al propietari de l'habitatge i el lladre acaba convencent al propietari per què es presenti a la radio i es reparteixin el premi.

És una cinta molt interessant, divertida i que ensenya, de forma fidedigna el tarannà de la població espanyola a mitjans dels anys 50.

The conjuring (The Warren files) (2013)

                                                     

Em resulta molt complicat analitzar una pel·lícula com The conjuring. És, per dir-ho d'alguna manera, una lluita interna que he d'exercir cada vegada que he d'escriure sobre una cinta de gènere, en general, i d'esperits, en particular.

És cert que totes les cintes que estan basades (o suposadament basades) en fets reals, aconsegueixen crear-me, a priori, un cert desassossec; aconsegueixen crear en mi un semi terror que, una vegada vista la cinta, es manté, augmenta o, al contrari, desapareix completament.

The conjuring és una bona pel·licula, ho dic per endavant. No és una pel·lícula perfecta, tampoc (crec jo) ho pretén ser. Té tots els ingredients necessaris per triomfar en taquilla: un bon repartiment, una història que atrau les masses sense gaires complicacions intel·lectuals i un director que deixa el seu art a l'abast de l'espectacle.

Amb aquests ingredients, és obvi que és difícil fallar, i The conjuring no falla; tot i això, el principal problema que té el film és la gent com jo. En l'ultim any he vist, pell capbaix, unes 25 pel·lícules semblants a aquesta que tinc entre mans, i, si bé cap d'elles era tan bona ni estava a l'altura d'aquesta, també és cert que el pressupost d'aquelles no era el d'aquesta. Amb això vull dir que el gènere de terror és com els bons equips de futbol: cada cop hi ha menys diferència entre ells. Per què? El mateix gènere en si.

L'error per antonomàsia dels aficionats al cinema de terror és dir que no hi ha dues cintes iguals; bé, això es pot perdonar, la idealització de qualsevol cosa fa perdre l'objectivitat, però en el fons, aquesta sentència tan rotunda no és certa. De la mateixa manera que totes (o gairebé totes) les cintes de Woody Allen són la mateixa, les pel·lícules de terror sempre són la mateixa amb diferencies puntuals, esclar.

Intouchables (2011)

                                                    

Una de les grans revelacions de la temporada sense cap mena de dubte, ( aconsegueix, amb un metratge contingut, abastar tota la societat parisenca sense el més mínim escrúpol ni problema). Des de els suburbis més infectes fins la casa senyorial del protagonista, i aconsegueix plasmar la sensació dels dos homes d’una manera senzilla i molt pròxima.

Omar té una vida suburbial, no coneix res més que el ghetto i la malsana vida que ell i els seus germans duen. Cruxet és un intel·lectual que va tenir mala sort. Al conèixer-se, es desperten noves sensacions, noves visions d'una vida desconeguda de l'altre i s'aprofiten l'un de l'altre per treure-li tot el suc possible i gaudir de la vida.

Tant Françoise Cruxet com la revelació sorprenent Omar Sy desperten en l'espectador una contínua amalgama de sentiments, són el complement ideal de l'un per l'altre i la relació a distància que té Cruxet és pretext per unir-los de forma definitiva i eterna per tots nosaltres.

Un entén que pel·lícules com Intouchable són completament imprescindibles. Son una cosa estranya que sorgeixen de tant en tant ( com Dans la Maison) i que fan que realment valgui la pena anar al cinema i pagar una quantitat realment elevada de diners per veure això que jo anomeno veritable art. És un exemple perfecte de superació.

Comme un chef (2012)

Simpàtica pel·lícula francesa que juga amb el cada cop més aclamat món de la gastronomia. 

Mostra l'ascens del no res fins al més alt d'un xicot amant de la cuina. La cinta té el poder d'ajudar a l'espectador a desentendre's del seu dia a dia, i des de el meu punt de vista, això és el mínim que se li ha de requerir a una cinta.

Pel que fa a la seva virtut cinematogràfica, realment és escassa, i la participació de Santiago Segura completament prescindible, sembla més un intent per part de la productora d'afegir-hi una “estrella” espanyola per atraure “clients” a les sales de cinema.

Jean Renó esta correcte i el que resulta més interessant de la cinta és la relació entre el protagonista Michael Youn i la seva dona, que aconsegueixen mostrar com es pot arribar a aconseguir un somni... fent tot el possible perquè la dona se n'assabenti.

En definitiva, una cinta correcte però que no s'introdueix en els budells de la cuina, per això ja tenim El festin de Babbete.

Secuestrados (2010)

                                                   

Sempre m'han semblat molt interessants els autors arriscats, aquells directors que tenen un patró, i intenten seguir-lo. alguns ho aconsegueixen, d'altres cauen en l'oblit instantani. Miguel Angel Vivas és dels primers.

Tot el que sembla fàcil o senzill en el cinema, per regla general, esta envoltat de complexitat i en molts casos confusió. El començament de Secuestrados em sembla sublim, està compost d'una sol plànol-seqüencia, el que significa que hi ha un treball de planificació molt ben estructurat. Els actors, no unes seqüències així ha d'estar molt ben preparats i dirigits.

Els actors ratllen a gran alçada, tots i cadascun d'ells, si bé és cert que el film recorda massa al film de Haneke, Funny Games, no és menys cert que tothom té referents, Vivas és un gran seguidor de Haneke, així com del hitchcock en les seves cintes més teatrals.

El film em sembla molt interessant fins a la part final, on en aquesta, desgraciadament, cau en tot allò que cau la majoria de cineastes que es troben un guió com el de Secuestrados. Intenten utilitzar els recursos Tarantinescs i la violència es converteix en el protagonista indiscutible, deixant una cinta molt interessant en una obra correcte.

Els nous directors han d'entendre que per arrodonir un film no és imprescindible omplir-lo de sang i fetge, haguès pogut recolzar-se en alguna el·lipsis per mostrar les atrocitats. Espero amb interès la següent pel·lícula de Vivas.