Apocalypse now (1979)

                                                      

Al llarg de la història ens hem trobat centenars de pel·lícules del gènere de guerra apòcrifes, moltes d'elles es limiten a enumerar uns fets sense intentar analitzar, fer la dissecció, a les persones que els van protagonitzar. El cert és que la majoria de films actuals pateixen d’aquest mal.

La utilització del medi cinematogràfic com a eina narrativa és molt més eficient que no pas la literatura o la narració oral. El cinema acosta a l'espectador tot allò que havia conegut per terceres persones i que ens havia arribat a meravellar, tot i desconèixer els fet i els llocs reals. La càmera aconsegueix copsar els estat d'ànims, el patiment o l'alegria. Tot això es pot aconseguir sempre i quant hi hagi un director amb suficient esma per voler explicar les coses anant una mica més enllà del que ho podrien fer altres directors que es limitarien a rodar l'acció com a pur entreteniment.

Coppola aconsegueix que gaudim de dues hores i mitja de pur cinema, d'un cinema agressiu i violent, com ho serà el cinema d'Abel Ferrara o de l’Scorsese més amarg. No evita l'espectacle visual, això sí, sense arribar als extrems d’Spielberg, té el realisme de Cimino i careix de l'epopeia d'Oliver Stone o de la crueltat fins i tot malsana de Kubrick.

                                              

A Apocalypse now l’èpica i la lírica van de la mà. El film és l'explicació més racional que s'ha pogut fer mai sobre la bogeria, és intentar explicar, en una durada determinada, l'obra de l’anticolonialista Conrad barrejada amb la primera guerra emesa per les televisions d'arreu del món. Agrupa en una mateixa cinta el classicisme més modern amb la modernitat més bàrbara.

I és que el coronel Kurtz no és res mes que una víctima d'una societat que no ha trobat els seus propis límits, és la personificació de l'home que les circumstàncies l'han fet embogir, ell és el poder que ell mateix ha arribat a odiar.

Kurtz és l'exemple més evident i paradigmàtic, però el que realment fa treure el és el paper de soldats com el Tinent Bill Kilgore, encarnat per un magnífic Robert Duvall, que sobre una falsa aparença de protecció als seus homes amaga una persona a qui l'importa més qualsevol cosa que sigui aliena al combat. Reflexions posteriors poden aconseguir entendre la seva postura: si no actués així, com podria resistir un horror com el que viu? En aquest mateix sentit podem interpretar el moment en el que aterren les conilletes de Playboy: si que és cert que, per part de l'alt comandament és una acció maniquea, però per als soldats, no resulta gratificant pensar, encara que sigui per uns instants, que no són simplement carn de canó?

                                          

El film està ple de seqüències meravelloses, totes elles necessàries per a l’esdevenir de l'historia, totes imprescindibles.

És una profunda reflexió sobre el que hem fet i el que hem de fer, és un film portat al límit en condicions climatològiques adverses, portant, al mateix temps, al límit el cos humà (Martin Sheen va tenir un atac de cor durant el rodatge), una història que voreja l’alienació mental.

Django unchained (2013)

                                                      

Tarantinno torna a fer el que li surt dels nassos i com acostuma a succeir, fascina de nou tota la parròquia tarantinna i deixa bocabadats tots aquell que, ingenus, creien que el seu anterior film era bo. Sento dir-los que aquest és encara millor, molt millor.

Ens trobem amb una setmana on s'estrenen dues pel·lícules, Django unchained i Lincoln que parlen, en síntesi, del mateix: l'esclavitud, malgrat això, ho fan mitjançant estils diametralment diferents: l'un utilitzant la violència (Tarantinno) i l'altre utilitzant la paraula i el diàleg (Spielberg)

Sabíem que la part cinèfila d'en Quentin era, per dir-ho d'una manera suau, estranya (l'anterior film Inglorious Bastards, estava basat, si més no el títol, en un film italià dels setanta anomenat Quel maledetto tren blindato), i l'amor que sent per tot el que envolta el western de sèrie B (l'anomenat Spaguetti western) han aconseguit que realitzés aquests films més aviat estranys, una mutació tan diversa com interessant, com ja acostuma a ser habitual en el director de Knoxville.

La cinta parla sobre la llibertat, sobre l'amistat, sobre l'amor i la venjança. Aquest últim apartat és molt significatiu tant en aquest film con en la filmografia de Tarantinno, ja que la frase feta ‘la venjança es un plat que se serveix fred’, resulta ideal per al director i per tots i cadascuna de les seves produccions. És un fet evident que, per a ell, tota venjança es tracta d'una delectació, una alegria enorme, i no perd l'oportunitat de rumiar quina és la millor forma de tornar el patiment que han sofert els seus personatges.

                 

També resulta evident que la llibertat és una paraula que encanta a Tarantinno, és lliure de fer el cinema que més li agrada, aleshores, per extensió, no pot si no estar al costat de la causa perduda de la llibertat, unir-se en comunió amb tots el que creuen que la llibertat ha de ser universal; en aquest film, la llibertat no és una camí, és l'objectiu.

L'amor en Django és superlatiu, és com l'èpica d'Odiseu, que en el seu retorn d'Ítaca, tot allò que es troba pel camí no el fa oblidar d'allò que vol trobar en tornar a casa, la seva dona, la seva Penèlope; qui mou a Django no és la llibertat, és l'amor. La llibertat és allò que desitja el director i que, com a mestre que és en l'art cinematogràfic, plasma de forma ja intemporal.

Finalment, ens trobem amb l'amistat, paraula amb múltiples significats, si bé no pas semàntics, sí metafòrics. En el film veiem, de forma molt ben redactada, com es crea una amistat, una amistat veritable, no només de paraula, si no de fet. Contemplem com neix l'embrió d'aquesta i com es transforma fins aconseguir unir, acoblar diria jo, dues persones amb dues personalitat que, unides encaixen de forma excepcional.

És un bon moment per parlar del repartiment, és simplement únic, començant pel que és, en l'actualitat, un dels millors actors que hi ha en el món del cinema: Christoph Waltz; el sempre correctíssim Jamie Foxx i acabant amb un Di Caprio que realitza un paper sense massa escarafalls però molt convincent.

        

El guió és una meravella, ple de frases antològiques i d'humor negre. La fotografia és molt clàssica, on els granulats tenen una preponderància envers la nitidesa, per aconseguir aquest efecte de cinema italià dels 70, amb una gamma cromàtica més aviat brillant i lluminosa, per augmentar l'efecte desèrtic i de sequedat que el film requeria.

La música és sublim, començant per la que tanca el film, la cançó de Franco Micalizzi My name is Trinity, que és memorable, passant per la musica de Morricone. Tot el film és una oda al passat, afirmant, definitivament, que per a Tarantinno, qualsevol cosa passada va ser millor.

En definitiva, ens trobem davant d'una enorme pel·lícula i un film de culte dins el gènere, que passarà a la historia com una cinta que diu moltes coses i que les diu de forma magnífica.

Él (1952)

Les pel·lícules de Buñuel sempre es troben enmig de la prima franja del real i l'irreal, però en aquesta cas, Él es troba entre l'humor més negre i el drama més subjugant.

Quan Él es va presentar al gran públic, la resposta d'aquest va ser lamentable. Veien en ella una història caricaturesca de les relacions matrimonials, una història plena d'exageracions. No obstant això, amb el pas del temps, l'obra ha anat adquirint un caire molt més seriós, i, tot i que en l'actualitat algunes escenes són excessivament forçades i les interpretacions un pèl exagerades, denota una duresa i una crueltat en la seva forma que realment impacta.

No estem davant la típica obra realitzada al estudis de Hollywood, més aviat al contrari, és l'obra d'un home que va intentar analitzar la bogeria, des del punt de vista del fruit d'una educació i d'una societat masclista i religiosa.

Buñuel sempre va negar que es tractés d'una cinta anticlerical, però no és menys cert que és en l'església on succeeix gran part de la visió patètica de Francisco; és en l'església, lloc d'oració i de pietat, on tothom es burla d'ell i on contemplem, finalment, la follia del personatge.

Hi ha cert punt d'ironia en el personatge de Francisco, ja que té constants alts i baixos en el seu ser, és a dir, evoluciona i involuciona de forma constant, tant en els llocs que freqüenta com en les accions que realitza. En l'església el veiem beatífic i formal a l'inici, però al final perd tots els estreps; en la seva mansió ( o més aviat fortalesa) el veiem elegant, formal i bon amfitrió i posteriorment el veiem obsés, malaltís i violent; fins i tot en la magnífica escena del vagó de tren, es mostra la dualitat de Francisco, virulent i destrossat.

També voldria parlar, encara que esquemàticament, de l'actitud del personatge de Delia Garcés; una dona que es deixa portar les situacions que li ocorren de forma brutal, pretén creure que l'actitud del seu marit canviarà amb el temps, incrèdula, pensa que el que succeeix no és normal.

Veiem a Gloria amb compassió, sentim el pes que du a les esquenes, és una mena de verge que ha de purificar, dia a dia, els seus pecats matrimonials, ha de justificar totes i cadascuna de les coses que realitza el seu marit, el seu propietari, el seu amo.

Són interessants les respostes que rep per part de les persones a les quals ha demanat ajuda: tot el que succeeix és per que no té una actitud suficientment passiva i submisa, no és la imatge correcta de la dona ideal. La pitjor de totes és la seva pròpia mare, que li reconeix que no és prou bona amb el seu marit, obviant els maltractes que ha rebut Gloria la nit anterior. Remarca, de forma tètrica que el que li va fer el seu marit s'ho mereixia.

Hi ha escenes que són duríssimes com ara la preparació dels estris per cosir el sexe de la seva esposa o els trets amb bales de fogueig que li dispara a sang freda, que mostren un tarannà completament pioner en l'època en que Buñuel les va realitzar. Són idees que, fins i tot actualment, només Tarantino estaria capacitat a realitzar-les de la manera en què ho va fer el director aragonès.