Mi gran noche (2015)

No hi ha dubte que Alex de la Iglesia té un segell inconfusible. El plasma en totes les seves obres, fruites d'un altre paner són si aquest segell, inconfusible com hem dit, funciona en tots els generes que ha decidit tocar el director basc.

Amb aquesta Mi gran noche ens trobem davant d'una cinta que funciona només a mitges. Com a reclam social envers les injustícies que es produeixen en aquest país, com a ens motivador, sacsejador de les ments més encefalograficament planes, també pot funcionar bé, i com a crítica a les condicions de treball amb què els empresaris es lucren a costa dels treballadors també té cert toc interessant.

El que no funciona tant, o, mes que no funcionar, el que trastoca una mica el conjunt ( trastocament que, per cert, també forma part del segell anteriorment comentat), és el cresol, la ingent aparició de personatges purament dements (demència que, podríem atribuir sense equivocar-nos a unes codicions laborals infrahumanes), que formen un totum rebolutum que un servidor sempre ha arribat a criticar en cintes de de la Iglesia. I és que Alex de la Iglesia té la necessitat, constant en les seves cintes, d'omplir els planols de forma continuada, sense esma. En aquest sentit s'assimila a un Stanley Kubrick sense planificació, dona l'impressió que no se senti a gust amb una profunditat de camp purament neutre i diàfana.

El més destacat de la cinta, doncs, és el comentat amb anterioritat: La crítica sense embuts que es fa de les condicions laborals dels treballadors. Però, tot i ser evidentment explicita, l'atonyinament envers la televisió i la seva manca d'ètica no passen per alt de cap de les maneres. No hi ha cap mena de dubte que de la Iglesia tenia al cap els casos extraordinàriament contemporanis de Canal 9 i Telemadrid com a influència dins la seva cinta. No queda massa ben parada, tampoc, la premsa sensacionalista i la necessitat que aquesta té de crear estrelles fulgurants, per, utilitzar-les primer i destruir-les, sense cap mena de mania després.

M'ha resultat agradable, també, la bona química entre els actors principals del film. Doncs personatges físicament antagònics com Pepon Nieto i com Blanca Suarez desprenen una química realment interessant. La seva relació la utilitza de la Iglesia com a component humà dins una història en certs moments purament Buñueliana.

Raphael actua de manera molt interessant, s'autoparodia de tal manera que el personatge els confon amb l'home. No hi ha cap mena de dubte que se sent molt còmode davant d'una càmera de televisió.

L'ultim film d'Alex de la Iglesia, doncs, resulta correcte, però resulta evident que té moltes mancances, ja que l'obra en el seu conjunt, un cop vista, deixa molt a desitjar.