Mission: Impossible III (2006)

Sense cap mena de dubte aquesta tercera part de Mision Impossible es la mes ortodoxa de totes les entregues.

Supera amb escreix la infame segona entrega, es troba a prop de la polifacètica primera, però no arriba a l’atmosfera sufocant de la quarta.

Gracies a una historia intrigant, a unes interpretacions extraordinàries ( Hoffman està meravellós), a un guió menys tediós que la primera part, amb uns elements romàntics que no son una rèmora per la narració i sense cap mena d’ínfula de grandesa, J.J Abrams embasta una cinta digníssima d’acció.

L’espectacle visual de la pel·lícula queda patent gracies a un muntatge on rés queda a la improvisació, la edició de la cinta fa que aquesta discorri a una velocitat brutal. Abrams, no obstant, sap deixar anar el peu de l’accelerador però mostrar-nos la part més rutinària de Ethan Hunt. Ens mostra quelcom ningú ens havia mostrat mai en cap entrega de la saga: La humanització de l’heroi.

La punyent necessitat que tenia John Woo en mostrar la brutalitat del cinema amb un muntatge ple de moviments de càmera, plànols innecessaris es el contrapunt a la moderada forma de dirigir que te Abrams: Aquest dona temps a l’espectador per que gaudeixi dels moments mes íntims de l’heroi per després trepitjar de nou el pedal i augmentar l’adrenalina del espectador.

La cinta no es perfecte, la repetició de certs clixés queda patent a l’instant, alguns dels actors secundaris potser no estan a l’alçada, algunes escenes queden desvirtuades per culpa de la manca de rigor físic… però no ens trobem davant d’una cinta d’Antonioni, del que estem parlant es d’un film que intenta enaltir allò que s’anomena el cinema d’acció sense vanitat.

The interview (2014)

Evan Goldberg i Seth Rogen han perdut la oportunitat de realitzar una cinta icònica dins l’escena cinematogràfica.

El que podia haver estat quelcom d’interesant es converteix en un estèril intent de crítica als medis de comunicació sensacionalistes. Els directors opten sortir la cinta d’un excessiu humor xavacà en detriment de l’acidesa, que hagués estat la recepta ideal per aquest conjunt d’ingredients dispars.

La historia té una interesant premissa, però els resultat de la mateixa queden enterbolits per un histrionisme poca solta, sobretot d’un James Franco que exagera exponencialment la seva actuació fins a resultar, en certs moments, patètica.

Seth Rogen aguanta el tipus duran bona estona de metratge, però acaba sucumbint a l’exageració del seu partner i entre els dos aboquen la cinta al desastre.

La pel·lícula parla sobre la manipulació dels estats ( encarnats en aquesta ocasió per un dictador) envers als medis de comunicació, la cosa fins aquí prometia, la veritat. Es desvia tot quan el guió, tendenciosament, deixa de banda l’interès politico-social per adquirir tonalitats masclistes, obscenes i escatològiques.

Dona la sensació que hi ha una norma no escrita en les cintes d’humor que si no hi ha algun d’aquest ingredients tinguin la prohibició de ser estrenades. Es passa per alt la suposada intel·ligència d’un espectador que, si be en algunes escenes puntuals troba que l’humor que s’hi representa te un punt d’originalitat, no es menys cert que la resta queda entelat per la ignominiosa manca de cel d’uns autors desproveït de talent narratiu.

Per altra banda, cal subratllar l’obsessió que tant els directors com els escriptors americans tenen envers els estats allunyats d’ells ideològicament. Si be es cert que el la cinta es critíca (subreptíciament) als Estats Units, aquesta critica queda desvirtuada per els possibles danys colaterals que podria rebre tant la productora com els creadors del film.

Com he comentat anteriorment, te quatre o cinc escenes interesants, les demes, un grapat de bits inconnexes.

Mission: Impossible 2 (2000)

Després de veure de forma acronologica la saga, i deixant aquesta part en l’últim lloc, he de reconèixer que els meus temors s’han complert: Es tracta no nomes de la pitjor pel·lícula de la saga, si no un títol que desmereix completament la saga mateixa.

No es únicament que es tracti d’una cinta avorrida, recurrent, tòpica. Es que la manca de credibilitat nomes veient l’inici de la cinta, denota una falta d’interès envers a l’espectador aberrant.

A la setmana sant sevillana se li sumen les falles i els san fermins. Patètic en una producció milloraria ( 125 milions de dòlars). En fi un disbarat. El rigor brilla per la seva absència.

John Woo es un d’aquells directors completament prescindibles dins l’escena cinematogràfica mundial. Es copia una i altra vegada, si com a mínim intentes reinventar-se…

La trama es tòpica, esta mal rodada, es plana i sense cap mena de ritme. Fins hi tot els actors que tant abans com després van realitzar les següents entregues queden desdibuixats.

La pel·lícula, al tenir un guió tant pobre, podria intentar aguantar-se per l’acció o, com a mínim, per una quants punts d’ancoratge que aconseguissin subjectar l’estructura. Però Woo no realitza el mes mínim intent per sacsejar a l’espectador. Aquest queda impertèrrit davant una successió d’imatges sense sentit.

La principal virtut de la saga Impossible Misión sempre ha estat l’equilibri entre text i imatge. Totes les demes cintes tenen la particularitat que entretenen sense fer sentir a l’espectador una ameba parasitaria, Woo, no obstant, ens tracta com a tal, i això en un director resulta completament imperdonable.

Completament innecessària.

Babadook (2014)

Tinc la particular teoria de que per que una pel·lícula sigui una gran pel·lícula, ha de fer-te sentir d’alguna manera especial. Ha de fer trontollar quelcom dins teu. Aquesta Babadoock es una d’aquestes pel·lícules.

La cinta de Jennifer Kent deixa a l’espectador un pòsit de tristesa, de soledat, de neguit i de desassossec que resultaria preocupant si no fos por que es tracta d’una cinta de ficció.

La directora aconsegueix enganxar a l’espectador amb una narrativa austera i senzilla. Les actuacions i el guió suporten una trama que, tot i estat vista mil vegades, en mans de Kent , llisca pausada però vigorosament cap a un desenllaç súbit.

La freda i distant ( amb tota la intenció) fotografia de Radek Ladzcuk ajuda a crear una atmosfera pesant, si la fotografia la convinem amb una posada en escena sòbria, gairebé asceta a nivells Dreyerians, amb una música constant que porta magníficament el tempo del film, els efectes sonors aporten magnificència a una cinta que, s’ha de dir, ignora els efectes especials tant de moda al nostre temps.

Sense cap mena de dubte, ens trobem davant una de les millors pel·lícules de terror de l’any.

La pètria actuació de la dona de gel de Essie Davis, convinada amb l’angoixant vitalitat de Noah Wisseman donen com a fruit una família segada per un esdeveniment imprevist.

Babadook ens parla dels fantasmes, dels que viuen en una casa gracies a unes paraules diabòliques però, sobretot, dels dimonis interiors. Es una cinta sobre la necessitat d’exterioritzar els sentiments que es mantenen al nostre interior i que no ens deixen realitzar les tasques diàries, es una meravella introspectiva sobre com digerir el dolor.

El desenllaç de la cinta no es res mes que una metàfora encertadíssima de que hem de fer per poder seguir endavant, que no es altra cosa que enfrontar-nos amb allò que ens crea aprensió.

Hom mai més deixarà de tancar les portes del seu armari de dormitori.

Kingsman. The Secret Service (2014)

Ha estat una agradable visió la d’aquesta Kingsman. He de reconèixer que estava dubitatiu d’avant d’una pel·lícula que no m’atreia en excés, però he descobert certes coses que en resultaran interessants.

Algunes d’aquestes coses podrien ser: La capacitat de Colin Firth per rodar escenes d’acció d’alt rendiment, escenes en les quals no nomes se’n surt molt bé, si no que sembla que ho hagi fet tota la vida. També m’ha sorprès les qualitats interpretatives del jove Taron Egerton, que si be comença amb certs dubtes la seva actuació, al finalitzar la pel·lícula hom acaba pensant que ell ha estat el protagonista únic de la cinta, finalment, Samuel L. Jackson realitza un exacerbada, histriònica actuació que dona equilibri a un argument, que, si bé mànid fins a la sacietat, l’espectador segueix amb gustos delit.

Kingsman es un cresol. En el seu haver es despleguen ena diversitat d’estils i de temàtiques que dona la sensació que l’hagi dirigir Tarantino. I dirigir com Tarantino es molt i molt difícil, per tant, un altre punt a favor del director: Mathew Vaughn.

Un Mathew Vaughn que resulta un director molt interessant, totes les cintes, precursores d’aquesta Kingsman son, en síntesi, molt interesants: des de la divertida Kick-ass, la fantàstica Stardust, fins els X-men i els seus orígens totes elles tenen un segell de qualitat que en aquesta Kingsman acaba corroborant.

Kingsman es una cinta sobre espies. Es divertida, es indolent, es atrevida. Des de els crèdits inicials hom veu que no es tracta d’una cinta seriosa al us. Al contrari, Vaughn dota als seus personatges d’una seriositat sincopada, es a dir, la complexitat dels mateixos va en funció de l’estat d’ànim de la pel·lícula.

A diferencia de Tarantino, no obstant, s’atreveix a rodar escenes d’una altra complexitat amb molts medis tecnològics, i a mercè d’ells, discorre la cinta. L’americà, per contra, desisteix de l’alta tecnologia per realitzar cintes basades en guions extraordinaris i amb medis cinematogràfics austers o, en certs moments, anacrònics.

Si be els dos directors es diferencien en certs aspectes, l’objectiu es comú: desempolsar la serietat dels generes cinematogràfics que al llarg de la historia del cinema han estat icones de la serietat i del formalisme mes conservador.

La pel·lícula, a demes, tracta una sèrie de temes realment seriosos com ara la violència de gènere, el poder del poderós envers al dèbil, la perillositat de les noves tecnologies, sobretot quan s’accedeix a elles de forma gratuïta…

Explica moltes coses, les explica molt bé i d’una manera diferent que la majoria de directors contemporanis.

Una grata sorpresa que farà les delícies a tots aquells que intenten treure-li ferro als entrebancs de la vida.

World War Z (2013)

L’ingent pluja de pel·lícules de terror que s’estan estrenant en l’actualitat deixa seriosos dubtes sobre la qualitat del gènere en si mateix. Tot i això, resulta sorprenent com de vegades sorgeixen cintes interessantíssimes, cintes que insuflen aires nous, aires de canvi.

I el que resulta sorprenent es que això ho hagi aconseguit un director com Marc Forster, que si be mai abans havia dirigit una cinta de terror, si que tenia experiència en cintes d’acció com la seva anterior pel·lícula Machine gun preacher, ho ha aconseguit, com dèiem, gracies a una nul·la experiència cinematogràfica en el gènere del terror.

Es tracta d’una cinta sobre la necessitat de treballar junts envers un objectiu comú, no es casual, doncs, que el protagonista hagués treballat a la ONU. La pel·lícula, també reflexa la fina línia que divideix el be del mal, mostra interessantment com poden canviar les persones sota l’estrès i la pressió ( exemple paradògic seria, per esmentar-ne un, Tim Robbins a War of the worlds), parla sobre la unitat familiar, sobre la humanitat de les persones i, sobretot, sobre la fe d’aconseguir un mon millor.

La pel·lícula transmet , des de el seu inici, un bri d’esperança per a la humanitat. Deixa de banda la constant obsessió que tenen els directors actuals d’intentar centrar l’argument el la supervivència individual pura, per centrar-se en intentar trobar una sortida comuna per a tots els essers vius.

Es una pel·lícula on el repartiment aconsegueix que gaudim de tot el metratge. En cap moment hi han alt baixos, no es una cinta narrativament fluctuant, la sensació que dona al visionar el film es que es tracta d’una cinta extraordinàriament planificada.

Continuant amb el repartiment, resulta evident que les mirades se centren, principalment en un Bratd Pitt que esta incommensurable, si bé en certs moments peca d’una tendència a la indolència, no es menys cert que la caracterització del personatge pot dur al actor a realitzar la seva actuació amb aquesta característica.

Per altra banda, gracies a la quantitat d’interpretacions que es donen cinta a la pel·lícula, el director aconsegueix que ens introduïm en un carrusel fantasmagòric del macabre.

Les escenes estan rodades amb energia, la fotografia, personificada en Robert Richardson. Granulosa en certs moments, dona un tret de realisme a les imatges, crues en molt moments.

Resulta interesant comentar la utilització dels flash-bacs. Si en moltes cintes aquests recurs cinematogràfic resulta tediós i, en certs moments, irrellevant, en aquesta Word War Z resulta clau pel desenllaç de la mateixa.

Per altra banda, hi ha un tret característic en la cinta que em resulta interesant, i es la efectivitat amb que Marc Forster aconsegueix, gairebé de forma detectivesca, esclarir el per que d’una epidèmia tant brutal com la que ens ocupa.

No voldria deixar, per altra banda, de comentar el meravellós desenllaç de la historia, com aconsegueix, la humanitat, resoldre, de forma temporal, una problemàtica de tal magnitud.

En definitiva, un espectacle grandiós, ple de tensió i que dona el que promet, es a dir: dues hores de pur entreteniment.

The ruins (2008)

Un altre malbaratament americà, un grapat de dòlars tirats pel vàter, un encadenament de plans sense solta ni volta, un guió que la meva cosina de 8 anys ho hagués pogut escriure, uns adolescents què aparenten més de 30 anys ..

Això és el resum d'aquesta porqueria , una barreja entre A little shop of horrors i un capítol dolent de Creepshow ... En fi ... Lamentable.

Into the wild (2007)

Preciosa fotografia per a una pel·lícula que il·lusiona al principi però que, després de més de 2 hores es torna tediosa. Una interessant, a priori, visió de la natura, una via d'escapament als problemes mundans, però una visió que pateix d'una manca de carisma o d'ànima.

La pel·lícula té molt bones intencions, però un, en finalitzar la mateixa es pregunta el perquè del desenllaç del film, en el meu cas, he arribat a dubtar de la voluntat final del protagonista.

Missing (1982)

Tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula, acostumo a esfondrar les produccions que es puntuen amb una quantitat d'estrelles ingents sense aportar res, però, aquesta realment és una gran pel·lícula.

Ho és pels actors, per una direcció que aconsegueix que et sentis a Xile dictatorial, ho aconsegueix gràcies a una fotografia una mica granulada que li dóna un toc documentalistic que li escau molt bé.

Jack Lemmon , faci el que faci, ho fa bé, siguin comèdies o drames, sigui un perdedor o un pare desconsolat ... De fet, la pel·lícula té força des del principi, però a mesura que Lemmon entra en escena, de forma abrupta, la pel·lícula cobra més vida si cap i es torna tremenda.

Sisi Spacek, actriu que mai m'ha enlluernat, compleix perfectament el seu paper dins del film, com la dona que idolatra el quefer del seu marit.

Molt recomanable, una visió molt interessant d'un moment històric esdevingut a Xile i que esperem que mai torni a passar.

Burn After Reading (2008)

Després del neguit de veure No country for old men, em vaig decidir a veure la següent pel·lícula que van rodar els germans Coen, si bé és cert que no esperava massa: el resultat va ser encara més decebedor del que creia.

Tenia certes esperances, el repartiment les prometia, però, aquestes es van diluir abruptament als poc més de 30 minuts de metratge.

Brad Pitt. Ell és l'ànima de la pel·lícula, en engranatge ben engreixat que li dóna vida a la cinta, si bé és cert que es tracta d'una vida moribunda just al seu naixement mateix. Clooney està correcte , Malkovich no m'ha agradat mai i el paper que encarna en aquesta cinta no era per a ell, error de selecció d'actors sense cap mena de dubte.

La direcció es perd al llarg del metratge per una explicació molt senzilla: el guió té llacunes. I la direcció, evidentment, li segueix els passos.

Dona la sensació que els germans volen però no poden, volen seguir les petjades de les seves grans pel·lícules però s'han quedat encallats.

Serà que es troben mancats d'idees?

Whiplash (2014)

Tot i reconeixent que Damien Chazelle realitza una gran pel·lícula, aquesta dista molt de trobar-se entre les grans cintes sobre el jazz de la història.

La clau per encabir-s’hi no es altre que la presencia de quelcom insubstancial dins el mateix gènere musical, aquesta clau no es altre que la desolació moral que ha portat al grans musics a ser el que realment son: Charlie Parker va estar marcat per la seva addicció a les drogues i al alcohol. Lester Young va quedar marcat de per vida pel racisme que va viure a les forces armades, juntament amb la ingesta brutal d’alcohol, que el va dur a la paranoia mes extrema.

Per contra Andrew Neiman, el protagonista d’aquesta interessant Whiplash, per la seva joventut, té moltes altres opcions en la vida. No es tracta, com molt be mostra Damien Chazelle, d’una necessitat vital el tocar la bateria, es una passió, si, però dins d’uns límits controlats i preestablerts. Tant la classe social de Neiman com les circumstancies coyunturals poden fer que segueixi endavant sense necessitat de caure al forat fosc.

Amb això no vull donar a entendre que tant se li en dona triomfar com si no. Ans al contrari! Rés es mes important per a ell ensorrin-se’n, no obstant, tractant-se del segle XXI, i intel·ligentment aprèn a entendre que hi ha vegades on les coses no es poden arribar a aconseguir.

El que resulta mes interesant en la cinta es la relació entre Neiman i Fletcher, el violent professor que entén que qualsevol val per aconseguir els resultats. Actitud que pateix Neiman i que el fa recular en allò que, en principi ell somia ser: El millor bateria de tots els temps.

L’actuació de J.K Simmons si bé es molt interessant, si que es cert que potser està massa subratllada y emfatitzada. Per contra l’actuació de Miles Teller resulta extraordinàriament freda, fins hi tot en els moment mes àlgids de la pel·lícula, no obstant això, les dues actuacions realment encaixen molt bé i la cinta en cap moment queda desemparada d’efectismes en la seva interpretació.

Cal destacar, també la gran direcció de Chazelle, dotant a la cinta d’un ritme cardiacament vibrant, principalment en la part final de la cinta.

La fotografia a càrrec de Sharone Meir resulta interessant, tenint en compte que la major part del metratge esta rodat en interiors, aquests estan molt ben il·luminats, a destacar la sala d’assajos, que aparentment sembla una sala de jazz del west end.

Es una pel·lícula molt interesant, en la qual es mostra que es això de la obsessió per la perfecció, la passió per un somni, la desesperança per no aconseguir una fita. Però també es una cinta que com a característica principal i a diferencia de les cintes de Eastwood i Tavernier, ens mostra que hi ha sortida davant de les obsessions i de les dificultats.

The Green Mile (1999)

És difícil que una pel·lícula retrati tan bé una novel·la, però aquesta ho aconsegueix i molt. 

Donar per suposat que l'obra de King em sembla fantàstica ( recordem que la va publicar per parts ) , es tracta d'un llibre ple de clímax , amb moments molt emocionants i amb un toc realment commovedor . 

La pel·lícula és exactament igual, rodada amb una gran precisió, ambientada fabulosament bé, dirigida excel·lentment i interpretada per un repartiment molt ben escollit . 

No faré spoiler del film, però, tot en ell es desenvolupa amb tal franquesa, amb tal naturalitat que fa d'aquesta pel·lícula una peça imprescindible per a qualsevol persona que se senti amb forces de veure una gran obra. 

Per descomptat que en ella ( tant en el llibre com en el film ) hi ha parts fantàstiques, però què seria d'una novel·la de King sense la seva empremta tradicional? 

Impossible perdre-se-la.

West Side Story (1961)

Robert Wise va sorprendre a propis i estranys realitzant una nova versió del "romeu i Julieta" shakespearià, en una moderna i excel·lent creació musical. 

He vist la pel·lícula varies vegades, i reconec que m'encanta, no sóc fan dels musicals, ja que alguns em semblen pretensiosos i innocus, però, el que ens ocupa encara roman en el meu cor per una sèrie de coses que a continuació detallaré. 

En primer lloc el guió està molt ben escrit, els personatges tenen identitat pròpia, són, per així dir-ho rodons, cadascun dels personatges (que no protagonistes) tenen un sentit calibrat dins del film, aconsegueixen gràcies a la suma individual crear una gran col·lectiu que enriqueix cada pla de la pel·lícula. Si parlem de plànols, qui no pot sentir-se emocionat en veure cadascun dels plànols-seqüència que incorpora la mateixa? 

Els decorats són bonics, tant els exteriors com els interiors, el vestuari mil·limetrat per realçar els orígens tant dels Jets com dels Sharks ... Les interpretacions principals, són, des del meu punt de vista potser el pitjor de la pel·lícula, sobretot en els moments més dramàtics de la mateixa, no ho sé, però no em crec a Natalie Wood mentre plora, crec que aquest és, potser el punt negre de la pel·lícula. Després està Rita Moreno, que il·lumina cada escena en la qual apareix, està genial, tant en els seus moments més dolços com en els extravagants. 

Imprescindible que es visualitzi, i, si s'està enamorat, obligatori, ja que mostra com l'amor pot captar dues ànimes unides des de sempre sense que elles ho sàpiguen.

War Horse (2011)

Steven Spielberg sempre m'ha semblat un director exemplar, un home que roda allò que li agradaria veure em sembla meravellós. 

No obstant això, en certes ocasions es deixa portar massa per aquest esperit juvenil, com és el cas del film que estem parlant. En la pelicula que ens ocupa ens trobem amb un contingut digne de la factoria Disney que, a nivell particular, des del minut 10 deixa d'interessar-me per complet. 

No obstant això, la pel·lícula se sosté gràcies al seu continent, és a dir, a un conjunt de professionals que aconsegueixen portar el film on el guió i la direcció no aconsegueixen portar-lo. 

 La fotografia és esplèndida, digna del mateix Winton C. Hoch, el meravellós fotògraf de John Ford  ( John Ford homenatjat en la pel·lícula de Spielberg, en alguns plànols pràcticament extrets directament de The searchers i The Quiet man). 

És possible que Spielberg veiés La Vaquilla del gran Berlanga per inspirar-se en la la seqüència del cavall entre les dues trinxeres ?, qui sap, però el que és indubtable és que es tracta d'una pel·lícula plena d'homenatges, des del parlat Ford fins a algun plà granulat digne del mateix Sergio Leone, passant per una visió de trinxeres digna del gran Kubrick. 

 En definitiva, la pel·lícula, argumentalment es perd entre una sèrie de personatges i d'escenes que allarguen la seva metratge de forma llastimosa, i per altra banda, el valor afegit que acostuma a incorporar aquest tipus de pel·lícules de animalons, de major o menor grandària, (que no és altre que un repolit sentimentalisme), per sort o per desgràcia en el film no està present.

30 Days of Night: Dark Days (2010)

30 days of night em sembla una pel·lícula terrible, es proposa dona realment por, i ho aconsegueix. Es una pel·lícula de contrastos, de fet, la seva gran virtut era aquesta (igual de la encertadíssima Let me in). 

Al llarg de la història del cinema ens trobem pel·lícules que tenen un actor que complementa perfectament el repartiment, aquest és el decorat, la natura, la situació, etc. Aporten un plus a la història, l'argument, els personatges juguen amb ells (el final de Duel in the sun, per exemple ) . 

Aquesta era la principal virtut de la primera part, ( deixant de banda els terribles vampirs , encara avui em desperto de nit, suant , pensant en alguns d'ells ). No és d'estranyar que la pel·lícula que ens incumbeix no tingui gens d'interès, ja que es circumscriu en una ciutat ( quina novetat ), beu d'alguna font correcta ( Blade ) i en comptes de crear un còctel amb un mínim d'interès, s'ha perpetrat un acte vergonyós, lamentable i indigne . 

Millor no veure-la, us estalviareu 90 minuts valuosos de la vostra vida.

Contagion (2011)

Si ets hipocondríac, no vegis aquesta pel·lícula, si ets aprensiu, no vegis aquesta pel·lícula, en definitiva, si algú és com jo és millor que no vegi aquesta pel·lícula. 

Però si he de ser franc, la recomano. I ho faig amb tota la responsabilitat que això comporta.

Soderbergh ha creat una pel·lícula asèptica en el seu format però viva i candent en el seu interior, en cap moment cau en el llagrimeig fàcil (de fet, no cau en cap llagrimeig), gràcies a unes interpretacions molt afortunades per part de l'interminable elenc que conforma el repartiment (menció especial a Winslet) aconsegueix no traspassar els límits de la sensibleria barata. 

A la superfície és una cinta sobre una pandèmia, però Soderbergh aconsegueix disseccionar de forma molt encertada el procés i l'evolució del virus, aconsegueix crear una atmosfera inquietant, en part, gràcies a l'estil narratiu que utilitza al llarg del film, els flashbacks ajuden a seguir la història, i el final és aclaridor però hauria estat prescindible si un segueix amb atenció la narració de la història. 

Recomanable sense més, es pot viure sense necessitat de veure-la, però si s'arriba s'ha aquest punt ens perdríem unes grans interpretacions.

La vaquilla (1985)

Berlanga co-escriu el guió de La Vaquilla el 1987, al costat de Rafael Azcona. 

Es tracta de l'última de les pel·lícules del "trident nacional" , encara que en aquest cas , hauríem de parlar de la " quatrilogia Nacional" i hauríem de variar l'ordre, ja que cronològicament parlant , 

La Vaquilla hauria de ser la primera d'elles. seguides per totes les demés nacionales. Si alguna cosa caracteritzà a Berlanga al llarg d'aquesta quatrilogia és l'humor, l'humor ens vertebrador que fa d'unió entre el costumisme i el realisme que tant agradava al director. 

Berlanga tenia el do de no deixar caure als seus patètics personatges en un pou fosc, els donava un punt de llum , anomenat humor que els guiava fins al seu inefable destí. 

La Vaquilla és una pel·lícula divertida, mordaç i àcida, si bé es cert que no té l'opulència d'alguna obra de Billy Wilder , o la classe de Lubitsch  ( tampoc li va interessar assemblar-se als dos genis), Berlanga incorpora a la Vaquilla una pàtina de tristesa i d'amargor que aconsegueix equilibrar l'obra de forma mil·limètrica.

No és unicament una obra d'humor, és una obra de reflexió. El director ens transmet com la guerra la realitzen no soldats, sinó persones de car i óssos que són exactament iguals que a els seus oponents, per tant, són essers humans que tinença unes necesitats que ni tant altres sols un conflicte bèlic pot apaivagar.

Imprescindible per ajudar a oblidar fets vergonyosos succeits anys enrrere en aquest pais.

Rio Lobo (1970)

Amb Rio Lobo ens trobem amb l'última de les pel·lícules del gran cineasta Howard Hawks, tancant així el cercle a una etapa plena de grans pel·lícules i algunes decepcions, com és el cas de la pel·lícula que tractem. 

En primer lloc, un arriba a dubtar que es tracti d'una pel·lícula de Hawks. 

Per analitzar el film podríem dividir-lo en dues parts, la primera "a camp obert" i la segona en decorats o en escenaris més reduïts. 

A la primera part, en exteriors es nota, de manera diàfana, que el director no se sent a gust, li falta força i hi ha un distanciament entre l'empatia dels actors i l'espectador, a diferència de Ford o sobretot Mann, que té un pols ferm l'escenes amb elements naturals, a Hawks se`l veu perdut. No ajuda, tampoc, Wayne, massa gran per arrossegar-se pel fang i en l'ocàs de la seva dilatada carrera. És, per tant, una primera part feixuga, tediosa i lenta (qui ho diria del director d'algunes parts de Bringing up baby). 

Respecte a la segona part de la pel·lícula, he de dir que millora respecte a la primera ja que algunes escenes estan rodades en estudi (¿la presó potser?) I en interiors és on Hawks es troba al seu lloc, se´l veu a gust , reprèn els orígens de la seva western com a Rio bravo. Hawks no es reinventa, es copia, assetja de nou als seus personatges per consolidar la narració, l'agrupament dels actors aconsegueix realçar a la història i la reactiva de força. 

D'altra banda, des dels títols de crèdit es desprèn una influència a l'emergent gènere del Spaghetti Western que, si bé no pertoca a Hawks, si que hi han certs moviments de càmera denoten aquesta influència (alguns zooms d'aproximació gens subtils) a si com alguns plans amb un gra excessiu.

 La producció, en definitiva, té un cert aire europeu-almerià molt a l'estil Leone, tot i que a anys llum de l'Italià. Cal destacar especialment el repartiment, fred i sense espurna en tot el metratge, mancats d'empatia entre si, a excepció d'un parell d'extres que si que mantenen el tipus, absolutament prescindibles tots i cada un d'ells (carai, on aquesta Walter Brennan !!). 

El guió és un batibull sense solta ni volta, així com també es troben alguns errors de guió garrafals, com diàlegs que no porten a cap lloc o personatges que sense haver-se vist sembla que es coneguin des de fa temps. 

Mal final de carrera per a un home que es considera un dels millors directors de la història del cinema.

Der ganz große Traum (2011)

Trobo a faltar les pel·lícules amb bon cor. 

En l'actualitat se'ns inunda, se'ns avasalla amb violència, la majoria d'ella gratuïta, realitzada com a mer fet d'entreteniment, i per regla general es deixen de banda els valors fonamentals en què, de forma inequívoca hem formar-nos per viure en societat. 

Aquesta és una pel·lícula que, si bé és cert que una mica llepada, mostra aquests valors, els posa en solfa al llarg del film i aconsegueix exercir sobre nosaltres un embolcall poètic de bondat que en l'actualitat escasseja, ja sigui al cinema, en el art en general i, per extensió, a la societat. 

Pel que fa a la pel·lícula, està ben rodada, dirigida sense pretensions ni grandiloqüències, inspirada de forma encertada en "El club dels poetes morts", amb un molt bon cartell d'intèrprets, esmentant de forma majúscula a Daniel Brühl. 

Ens trobem davant d'una cinta de bon cor, una pel·lícula sobre l'amistat, sobre la superació i sobretot sobre els valors, la moralitat i, en última instància, una retrat eloqüent sobre les diferències de classes que van començar a posar-se de manifest en l'incipient imperi Alemany. 

Molt recomanable per a moments de decaïment dominical.

Red lights (2012)

Després de rodar una magnifica cinta com Buried, el repte de tornar a estrenar una pel·lícula era realment temible, ja que en la seva anterior obra va demostrar fer gala d'una tècnica, una capacitat de síntesi i una narrativa incommensurables. 

Les expectatives eren elevades, tant que, un cop vista aquesta Red lights, crec que la pel·lícula no està a l'alçada ni del nivell del director ni, molt menys, al nivell del seu anterior film. 

Té moments interessants, però el final és insuls, desmanegat i il·lògic. La direcció de la pel·lícula té fases d'alts i baixos, però el final és més proper a una cinta fantàstica que a un thriller, a més, un té la impressió d'estar rodada amb excessives presses. 

Els actors mantenen el nivell de forma regular, però, se segueix tenint la errònia creença que Cillian Murphy és un bon actor, i, al meu entendre, es tracta d'un d'aquests actors sobrevalorats que, per una raó que no es explicar, segueixen estant en un excessiu primer pla. 

En definitiva, una pel·lícula que es deixa veure però que no demostra el talent de Cortés, que, al meu entendre, s'ha vist aclaparat per l'èxit de la seva anterior pel·lícula i no ha sabut gestionar els passos de la seva següent obra.

¿Para qué sirve un oso? (2011)

Bromista comèdia naturo - ecologista, entretinguda cinta sobre la relació de dos germans allunyats per alguna cosa més que la distància. 

Tant Camara com de Castro estan molt correctes, però, les relacions secundàries resten a la pel·lícula interès, ja que arriben a minvar el guió, algunes d'elles es troben excesivament forçades. 

Em sembla , en tot cas , completament desmesurat intentar ni tan sols , comparar a Fernández amb Hawks , per molt que el primer vulgui embastar a la seva pel·lícula algun aire de Screwball comedy. 

En definitiva , entretinguda però oblidable .

Grupo 7 (2012)

La premissa fonamental de la pel·lícula no és altra que mostrar un estrat social de la capital d'Andalusia a finals dels 80 i principis dels 90. 

Aquest retrat costumista de les forces de l'ordre i de la delinqüència aquesta magistralment tractat. La cosa no només es queda aquí, els personatges no tenen res de plans, mostren una complexitat intrínseca que fa que ens acostem a ells de forma inconscient. No hi ha, en cap moment per part d'Alberto Rodríguez, la intenció de ser previsible, dóna un ritme a la pel·lícula que aconsegueix que l'espectador no decaigui en cap moment. 

La manca de presumptuositat és encomiable, no pretén ser el que no és, i això cal agrair-ho. 

Pel que fa als actors, mostrar la meva admiració pel paper de Mario Casas, un galant que, en aquesta ocasió, es veu superat pels esdeveniments, i la situació ho transforma. I d'altra banda Antonio de la torre. Em sembla que broda un paper magnífic, home enfonsat per la pèrdua d'un ésser estimat i amb una pàtina d'auto-destrucció que no decau en tota la pel·lícula. La resta del repartiment està molt aconseguit.

Una obra importantíssima per revaloritzar el cinema realitzat a la península ibèrica.

El túnel de los huesos (2011)

Pel·lícula tramposa . Exceptuant algun pla interessant, resulta una pel·lícula insípida i l'argument, excessivament fressat. 

No funciona ni tan sols sabent que està basada en una història real, ja que s'han fa desenes de pel · lícules de similars característiques i totes ella d'una qualitat superior . El guió no té interès, i la història discorre de forma lineal, si tan sols els flashback fan desitjable seguir amb el seu visionat . 

El major problema amb què es troba Garassino és el mal càsting realitzat i, per extensió, la pobresa dels actors i, conseqüentment, de les interpretacions . Les situacions estan estancades, principalment per les localitzacions en què està rodada la pel·lícula, doncs a l'estar rodada la major part d'ella en escenaris interiors, Garassino no té l'habilitat d'inculcar dramatisme ni als personatges ni a la història. 

En definitiva, una pel·lícula vulgar que, al meu parer, no val la pena visionar-la .

No habrá paz para los malvados (2011)

A causa de la fama que precedia a aquesta pel·lícula, he de reconèixer que les meves expectatives cap a ella eren realment altes. 

Malauradament, aquestes expectatives es van diluir a mesura que el metratge avançava , doncs em vaig trobar veient un una pel·lícula personal, si no, més aviat, una còpia ( ben feta ), de qualsevol pel·lícula de Tonny Scott. 

Està ben rodada, però mal interpretada . A excepció de Coronado , la resta del repartiment està a un nivell baixíssim, i el guió es troba dins del munt de guions tòpics sobre thrillers que es poden trobar al mercat . 

Això si, he de reconèixer que han sabut promocionar molt bé el seu producte, ja que , com he dit anteriorment tenia una succinta idea preconcebuda del que creia podria veure, però la pel·lícula en cap moment transmet força , potser si certa eficàcia visual, però li manca allò que podríem anomenar perdurabilitat .

Les femmes du 6ème étage (2010)

El retrat del director queda ben definit , però el tema i el fil argumental no donava per a més. Correcte retrat costumista de les dones espanyoles que es van traslladar a viure a Paris i divertida visió sobre la burgesia parisenca i la seva mentalitat. 

Història poc creïble a priori, però que aconsegueix aïllar-te aquesta conjuntura econòmica que ens està portant a tots a la misèria, tant econòmica com cultural.

Due Date (2010)

Pel·lícula per sortir del pas del gran Downey Jr. Comèdia de baixa estofa que en algun moment aconsegueix dibuixar un tímid somriure a la cara de l'espectador però que et deixa fred de principi a fi, incloent unes aportacions completament inacceptables i injustificades com la de Jamie Foxx . 

 La manca de química entre els dos protagonistes és alarmant, i la poca gràcia amb què està escrit el guió no fan sinó remarcar la poca destresa de Todd Phillips a l'hora de dirigir aquesta pel·lícula. 

De fet, només The Hangover mereixeria un lloc a la meva llista de pel·lícules interessants realitzades per aquest director.

Absolutament prescindible.

Snow White and the Huntsman (2012)

El principal mèrit d'aquesta pel·lícula, és, aconseguir unir de forma sorprenentment bé les diferències cromàtiques de la fotografia , una direcció artística d'un gran nivell i una faula fosca. Es tracta d’una cinta dirigida eminentment per als adults .

Peca d'un excessiu grau d'homenatge a Tolkien i a Peter Jackson, amb el primer hi te massa similitud narrativa, amb el segon, la similitud és estilística. No en va, alguns plans de la pel·lícula semblen extrets directament de La trilogia de l’anell. La pel·lícula és excessivament lineal i es troben a faltar alguns moments àlgids on la cinta et faci trontollar del seient. En certs moments resulta massa pretensiosa i excessivament lírica , quan " per se" es tracta d'un argument èpic. Això si, el grau de sofisticació en els efectes especials és simplement mastodòntic .

Es pot veure sense cap problema , però els considerats seguidors acèrrims de Tolkien no veuran altra cosa que una pel·lícula de segona divisió, amb opcions d'ascens a primera, aquesta valoració, no obstant, nomes es podrà realitzar una vegada passi el temps, que normalment posa les pel·lícules al seu lloc.

As Above, So Below (2014)

 

Deixant clar que la pel·lícula va destinada a un sector concret de la societat cinematogràfica, he de dir que la cinta, en el seu conjunt no em desgrat.

Té molts errors, errors en el guió i en la planificació. Es veu de forma massa evident la forma d'evitar certs recursos per, per exemple, que el feix de llum de les llanternes no rebot directament a la càmera. No obstant això, la pel·lícula conté una sèrie d'ingredients que faran les delícies dels seguidors de les pel·lícules de terror estivals.

La utilització de la càmera subjectiva s'està posant de moda últimament, sempre ha estat un recurs d'evident introducció de l'espectador a la trama, però, en pel·lícules d'acció o, com és el cas, de terror, es pot arribar a caure en la temptació de moure en gran manera la càmera i, en comptes de fer partícip l'espectador de la pel·lícula el que fa és provocar-li una migranya de consideració. En el cas que ens ocupa hi ha una mica de tot, les escenes d'acció no es poden seguir més que amb el so, ja que planificar una escena de moviments tan ràpids sense un punt de suport per a la càmera resulta gairebé impossible. El que provoca que el director, de forma molt intel·ligent, introdueixi en el muntatge punts de referència per a l'espectador. No obstant això, això funciona les primeres tres vegades, en les altres, un sap en tot moment cap a on enfoqués la càmera i que és el que se'ns presentés davant seu.

No obstant això, l'argument és prou atractiu com per mantenir-a l'expectativa, les localitzacions (reals) aconsegueixen captar l'atenció de l'espectador, fins i tot el missatge que ens arriba a la cinta pot ser interessant. La tensió és el millor de la cinta, contemporitzada a l'inici i desbocada al final. El desenllaç, sens dubte, és el menys atraient de la pel·lícula, ens retrotrau a un videojoc en primera persona, que cadascú triï el que millor li convingui.

He parlat de les localitzacions, aquestes no estan buscades a l'atzar, el argumenti i la història les necessitaven, i també el director en voler fer una al·legoria dels anells de l'infern de Dante. Resulta curiós, el paral·lelisme entre la literatura de l'italià i la ficció que segueix la cinta de John Erick Dowdle. Pel que fa a Dante, poc cal afegir: El pecador ha de redimir el seu pecat, i depenent d'aquest, se li assigna una localització o una altra a l'infern. A la cinta de Dowle, cada personatge es troba amb els seus fantasmes, el desenllaç de la seva destinació aquesta a costa de les seves decisions.

Es tracta d'una pel·lícula lleugera, sense cap introspecció moral. Simplement un divertiment temporal que aconsegueix, en certs moments, angoixar l'espectador àvid de fortes sensacions.

Jaws (1975)

Tinc un agradable record dels meus estius a la costa catalana. El mar sempre va ser una cosa que em va atreure des del primer dia que vaig tenir consciència de la seva existència. La seva enormitat sempre m'ha impressionat, tant abans de nen com ara d'adult. Costa fer-se a la idea del que abasta i el que el compon.

Potser gràcies a aquest pensament, gairebé morfeic, em sento tan identificat amb una pel·lícula que, no solament va canviar els cànons del cinema de monstres marins, sinó que, a més, va revolucionar no només la indústria del cinema si no, també, un moment soci -cultural en la vida dels espectadors que van veure el film a les sales dels cinemes.

Perquè completament cert i innegable que un cop vista la cinta de Spielberg, a l'hora de donar-se una capbussada, la cosa ja no era la mateixa que abans de veure-la. Un, abans d'endinsar-se aquestes aigües cristal·lines les observava al lluny, reflexionant si no era millor deixar-ho per un altre moment, sota el pretext de "Està molt freda".

I és que un sent indefensió quan es troba envoltat de tanta aigua, se sent completament vulnerable a qualsevol adveniment que pogués succeir dins d'un mitjà on, si la prioritat és poder fugir amb rapidesa, no ens trobem en el mitjà adequat.

La pel·lícula com, ens cinematogràfic no deixa cap dubte que es tracta d'una obra mestra, no només com a experiment sociològic (que podria utilitzar-se) si no com a obra d'art en si mateixa.

Des de la meravellosa banda sonora de John Williams, amb aquesta introducció sincopada de notes que ja han quedat per al record, fins a la meravellosa fotografia de Hill Butler que li dóna un color a totes les escenes meravelloses, passant per un guió molt ben treballat de Peter Benchley (molt millor el seu guió que la novel·la en la qual s'inspira el film, la seva pròpia novel·la) i Carl Gottlieb.

La utilització de les tècniques que estan a l'abast del director, no només ajuden a endinsar l'espectador en la història sinó que, a més, aconsegueixen crear un quadre pictòric per així dir-ho, difícil de superar. I és que la fotografia, Sobretot la part en què els tres protagonistes es troben en alta mar és sublim, aquesta plena de matisos, d'esplendors, de brillants postes de sol, alguns enquadraments a contra llum són preciosos.

Cal no oblidar ni passar per alt el meravellós treball de direcció de Steven Spielberg, que ja havia mostrat les seves habilitats cinematogràfiques en Something Evil (Steven Spielberg, 1972) i, sobretot a la esgarrifós Duel (Steven Spielberg, 1971).

El director manté el tempo del film de forma ascendent, crea un in crescendo tant en les seves imatges com en la seva narrativa: Quant al primer, la pel·lícula arrenca des de la subtilesa, les primeres escenes són el·lipsis genials dels cossos dels devorats, fins arribar al punt culminant que és la mort final de Quinn i la pròpia bèstia. Respecte al segon, Spielberg va obrint les ànimes dels personatges com si d'un gresol es tractés, aconsegueix que arribem a sentir compassió cap a tots i cada un d'ells.

Cal destacar que és a partir d'aquesta pel·lícula que Spielberg comencés a introduir alguna de les seves accions fetitxes, com ara la inclusió en gairebé totes les seves pel·lícules de nens (quedant clar la seva fama de Peter Pan).

Resulta curiosa la inclusió de tots dos grups, ja que és indirectament proporcional a una de les regles bàsiques d'un altre geni del cinema com Alfred Hitchcock que deia que no s'havien de fer pel·lícules ni amb nens, ni amb gossos. Sembla ser que a Spielberg no només no li van molestar mai els dos si no que va treballar amb ells al llarg de la seva carrera.

La pel·lícula emet un missatge que no és, per res, intranscendent, Spielberg el que ens diu és que hem de lluitar contra els nostres fantasmes, hem de fer-los front. La inclusió de l'esqual no és res més que un recurs, és un pretext per mostrar a l'espectador que els protagonistes tenen una mica més complex dins d'ells que el sobreviure davant d'un gran blanc. Tots els personatges han d'enfrontar amb els seus monstres interiors, han de guanyar o morir amb ells, però els ha arribat el moment de reptar-los.

Brody (Roy Scheider) tem a la mar, tot i viure en una illa, mai s'acosta a l'aigua. Quinn (Robert Shaw) té por de la vida, la mort li pas per alt una vegada i des de llavors la repta, per això la seva negació a posar-se l'armilla salva vides. Hooper (Richard Dreyfuss) tem als taurons, per això els estudia, però necessita trobar-se amb un d'ells per eliminar aquesta por.

Aquesta lluita contra les pors atàviques que es troben a l'interior dels personatges és el que fa a la pel·lícula interessant, sense obviar les escenes d'acció que resulten meravelloses. El director aconsegueix trobar el punt d'equilibri únic i necessari per a establir en la pel·lícula els ingredients que la van aconseguir fer triomfar.

Fill de Caín (2013)

Si exceptuem alguns trets de la pel·lícula que tenen un sentit ... diguem dubtós, ens trobem davant d'una pel·lícula magnífica, que ratifica que el nostre cinema no dista massa de la resta de produccions internacionals. La qualitat en les cintes es realment alta i tant els tècnics com els actors dignifiquen extraordinàriament la professió,

El director Jesús Monllaó dirigeix ​​de manera eficaç un thriller de suspens d'alt nivell, treballa de forma esplèndida amb una fotografia que aconsegueix guiar-nos al més profund d'un argument que ens porta pels racons més profunds que separen el seny i la bogeria.

La notable fotografia de Jordi Bransuela ajuda el director a conquerir l'ampli ventall de sensacions, a això ajuda també una música meravellosa (Mort a Venècia) d'Ethan Lewis Maltby.

M'agradaria realçar, si em permet, el treball conjunt del director de fotografia i l'operador de càmera, que aconsegueixen fer surar la càmera com si estiguéssim en un malson. En definitiva, un equip tècnic de gran nivell que aconsegueix, unint els seus esforços, crear una obra desassossegant.

Pacific Rim (2013)

Impressionants els efectes especials d'aquesta Pacífic Rim. Això es gairebé tot el que puc dir. Després d’això, doncs que es com veure Transformers passats per aigua.

No m'agrada menysprear les pel·lícules, i encara menys les que han aconseguit entretenir-me, però trobo que tot es massa semblant, en comptes de Decepticons son Kaiju i el director es Guillermo del Toro.

Que entreté es un fet, i que per entretenir han tingut que gastar milions de dòlars també, un pensa si no seria mes convenient treballar mes profundament un guio, ajuntar un bon grup d'actors i rodar una cinta amb més interès i menys pressupost.

Lucy (2014)

Els confins de la ment humana sempre han estat un secret no només per als científics, sinó també per als filòsofs i pensadors, des de la Grècia clàssica fins als nostres dies.

Si bé és cert que debatre sobre aquest tema pot ser primmirat en certs aspectes, no és menys cert que, com a argument cinematogràfic, té un interès descomunal.

Besson aquesta ple de bones intencions, té cert interès en voler donar una explicació lògica a un supòsit que es desconeix per complet, i, com té interès en arribar al major nombre possible d'espectadors, una reflexió filosòfica la farcida amb violència i escàndol sonor.

I és aquí on la cinta té el seu punt dèbil, i no és que la reflexió inherent a l'argument no sigui prou interessant o tingui prou pes, el que passa és que tota la cinta es basa en supòsits, la qual cosa no l'exclou, en absolut, de poder tenir un cert interès, però, el taló d'Aquil·les de la cinta és que aquesta va derivant del camp biològic, ecologista i reflexiu a una simple còpia de qualsevol personatge marvel.

La pel·lícula no se cenyeix al simple coneixement, que és el que la cinta suggereix des d'un inici. com les cèl·lules, muta fins a esdevenir una pel·lícula entretinguda però ja vista en altre temps, passa de ser interessant a ser vulgar.

Com a objecte d'entreteniment no hi ha dubte que la cinta funciona i molt bé, cal destacar l'inici de la pel·lícula, molt Tarantinesc, amb diàlegs brillants. No hi ha dubte que les escenes d’acció estan molt bé rodades, però, la història necessitava alguna cosa mes brillant i menys estrident.

Cal ressaltar la interpretació de Scarlett Johansson, epicentre de la trama, heroïna i eix vertebrador de la història, realitza una actuació realment bona i aconsegueixen que el personatge de Lucy sigui el més humà possible, fins que el guionista va decidir que era mes interessant dotar-la d'uns super poders que, com hem esmentat anteriorment disminueixen la qualitat global de la pel·lícula.

Sense cap dubte, es pot veure de grat, però mes com pel·lícula de blockbuster que com a cinema intel·lectual.

The Perks of Being a Wallflower (2012)

Estic completament segur que Salinger estaria satisfet d’haver pogut escriure el guió d'aquesta The Perks of Being a Wallflower, encara que diferent al seu The Catcher in the Rye, ja que aquesta, per culpa de la societat de principis de segle XX, es tracta d'una obra que parla sobre l’adolescència i els problemes que això comporta a un adolescent.

A diferencia de l'obra de Salinger, aquesta té l'obvia evolució temporal. No obstant això, mantenen un paral·lelisme semblant pel que fa a la seva intrahistoria, parlen d'aquells que son diferents, d’aquells adolescents que tenen problemes per relacionar-se, per madurar per la força.

Tot i això, és evident que hi han diferencies considerables, Salinger criticava l'actitud dels adults i per contra, Stephen Chbosky el que fa és mostrar la família com a ens de suport envers les problemàtiques del jove, sense deixar d'afrontar la realitat de que els adult poden, amb els seus actes, provocar una sèrie de conseqüències gairebé irreparables.

Salinger crea un mon complexa per als que comencen a saber que és això de la maduresa, Chbosky mostra que els adolescents poden ser adults abans d'hora.

El que fa que la cinta sigui tant interesant és que tots, en algun moment ens hem sentit marginats per una o d'altra forma i el que s'aconsegueix es crear una complicitat amb l'espectador.

Solitary man (2009)

Hom no pot entendre, de forma reflexiva, com és possible que una pel·lícula pugui tenir dues cares tant diferenciades.

Aquesta The lonely men es una cinta buida, una cinta que no té cor. Y el motiu de la manca de cor no és altre que la utilització d'un guió pretensiós, amb unes frases grandiloqüents i uns diàlegs que no porten absolutament enlloc.

És estrany, també, la utilització (en varis moments)del masclisme com a eina de reflexió?. El paroxisme arriba a la seva cúspide quan l'espectador veu que, després d'aquesta primera part pretensiosa la cinta es transforma en una altra cosa, es converteix en un drama interessant però, tot i això, fred.

Gracies al treball de Douglas la cinta no s'enfonsa, aconsegueix mantindre un cent interès (relatiu), no es una pel·lícula reflexiva, no entra en cap moment en la lluita individual ( que es el que busca la cinta) es una visió ordinària de la vida d'un home.

The party (1968)

Blake Edwards va aconseguir allò que molts directors mai arribaran a aconseguir. Crear dues obres mestres en generes antitètics entre si. Que el mateix autor pugui crear Days of wine and roses i aquesta The party, dona valor a l'artista, revel.la la seva empremta com a creador, aconsegueix que se'l valori com a artesà total.

El que realment aconsegueix The party es crear efectes dicotòmics a l'espectador, Edwards s'aproxima a l'efecte depuratiu d'unes aigües termals, juga amb les temperatures, la comèdia i el drama, les combina i recrea un resultat sincer i sorprenent.

La part còmica es la mes interessant, no obstant, aquesta part no pot entendres sense el contraplà narratiu que li ofereix els últims 15 minuts, que son la culminació d'un estat d’ànim, es la radiografia moral d'un individu, l’anàlisi psicològic d'un esser humà que es troba profundament sol en un mon que li es inhòspit.

I es que crec que s'ha de parlar sense embuts, dir les coses tal com ragen, si obrir el cor a la sinceritat, Sellers representa tota aquella gent que, tot i estar envoltada per quantitats ingents de persones, se senten profundament soles, els seus gags fan riure gracies a la planificació del director, però en el fons, son patètics, son profundament tristos.

Tot el que l'envolta li resulta estrany i nomes es troba còmode quan es creua amb una ànima bessona que se sent com ell, una dona que també es considera fora de lloc.

Que ell es un ens estrany ho demostra el repartiment de posicions a l'hora del sopar, ell es queda escorat a un canto i amb un tamboret com a cadira, a prop de la porta de la cuina, obrint-se i tancant-se contínuament, molestant-lo a perpetuïtat. La forma que te el director de venjar la personalitat de Sellers envers a la resta de convidats, es Afegint-hi el toc humorístic, i riures de tots ells, mitjançant el cambrer. Aquesta cambrer, per cert, es el millor aliat de Sellers, i que gracies a ell molts dels convidats a la festa mostren, al llarg de la cinta la seva veritable cara.

Que la pel·lícula mostra, amb comptagotes que es això de Hollywood i com funciona el negoci, es evident, però sembla que Edwards jo va volgués aprofundir massa el dit a la nafra, i va passar la critica mordaç mes aviat per sobre.

Flight (2012)

Agradabilíssima cinta sobre la redempció, sobre el pecat i la culpa. Washington sempre ha estat un actor que ha bordat tots i cadascun dels papers que ha interpretat, l'inici d'aquest The flight i la seva introducció en porta a pensar que ens trobarem amb un film similar a Unstoppable de Tonny Scott, per el nus i el desenllaç son diametralment oposat al film d'acció mencionat amb anterioritat.

El que fa gran a The fight és la seva puresa, el seu  inconformisme total al llarg de les més de dues hores de cinta. En moments dona la sensació que estem veien una versió renovada de Atlantic City de Huston; els personatges principals son uns perdedors, persones que els seu fets els persegueixen al llarg de la seva vida.

El que atrau del film, entre d'altres coses és la pregunta que un es fa mentre gaudeix del seu visionat: és important el que ha fet un home abans de salvar la vida a més de cent persones? Si ha aconseguit l'objectiu de salvaguardar la vida de tanta gent, s'ha de continuar furgant la ferida del passat?

Que algú, en els moments en que es troba el cinema actual ens faci reflexionar sobre això diu molt d'ella.

Play it again, Sam (1972)

Basada en una obra de teatre amb el mateix nom, Herbert Ross aconsegueix una cinta divertidíssima, sobretot en la seva primera meitat del seu metratge. Amb un Woody Allen on mostra que es un actor mes que correcte, dibuixant un personatge que podria ser perfectament el seu alter ego ideal.

La manca de confiança en un mateix, l'amor, l’amistat son alguns dels temes tractats en la cinta, tot ells banyats amb una patina d'humor que fa de la cinta quelcom lleugera, fàcil de veure.

També la descomposició de la parella esta dibuixada amb clau d'humor, aquesta desintegració esta mancada de dramatisme.

Les icones, tal i com mostra la cinta, no han de ser exemples a seguir si no punts de referencia puntuals que poden ajudar a atrevir-te. Les referencies han de ser mesurades i has de ser tu mateix i que gent que t'envolta ha d'acceptar-te tal i com tu ets.

L'amor, en aquest cas, esta circumscrit en la passió, la necessitat de la proximitat es el que fa que els dos protagonistes s'atraguin.

Una obra sublim, ben diferenciada en dues parts: La primera una successió de gags divertidíssims, al mes pur estic screwball comedy. La segona, més seriosa y plena de moments íntims que tots en algun moment de la nostra vida hem o haguéssim volgut viure.

Obra imprescindible dins la comèdia contemporània americana.

Into the white (2012)

La segona guerra mundial ha donat milions de pel·lícula de cel·luloide, i es de suposar que en donarà molts més.

Resulta frustrant veure que tot allò que està relacionat amb la guerra però que no provoca un constant bany de sang queda difús, torbí, es deixa de banda com si d'una pel·lícula vulgar es tractes.

Aquesta Into the white, té elements superficials, encara que estigui basada en una història real, el que resulta cert és que sembla mentida. De vegades la ficció supera a la realitat.

Son mundialment conegudes les batalles aèries entre la Luftwafe y la Raf, i en certa mida, el que ens explica el director és la història entre aviadors d'aquestes dues forces aèries. No obstant, i aquí és on radica (per a mi) la virtut de la pel·lícula, és la complicitat que el director crea entre actors i espectadors. Dibuixa una línia imaginaria que ens uneix, que aconsegueix que estiguem constantment pendents del desenvolupament de l'acció, aconsegueix irradiar igualitarisme militar, es a dir, no abusa dels partidismes ni crea, en l'espectador, una sensació de contrarietat davant els suposats (i reals fora del marc cinematogràfic del film) creadors de la decisió final.

La pel·lícula és un interesant treball de sociologia, la recerca del punt intermedi entre la condició humana, els comportaments en societat i com, grupalment, una munió de persones poden deixar de banda. Els seus ideals per, simplement, sobreviure.

Fins hi tot, la part final casa perfectament amb l'orientació del film, és realista, gens sàdic i, es de suposar, que convenientment consensuat amb els narradors originals de la història. Fins hi tot, en les condicions més baixes de la raça humana poden ressorgir actes de bondat i d’amistat.

The company you keep (2012)

Desconec les inquietuds d'aquells actors que tenen el síndrome Dorian Grey. Aquesta malsana necessitat de sentir-se jove eternament fins hi tot quan l’edat, els anys, han deixat petjada en el seu cos, Robert Redford es un d'aquest casos.

Sento dir que la nova cinta de Redford m'ha deixat una mica destarotat. Un, al llegir la sinopsi te l'esperança de trobar-se amb una cinta valenta, desinhibida i el que m'he trobat es una cinta que et deixa a mitges.

Te un component polític que no acaba de desenvolupar, denota una mica de por de dir allò que realment Redford pensa, deixa treure el cap el suficient per deixar entreveure la seva posició envers el tema.

Per altra banda la cinta funciona mitjanament com a cinta d'intriga, però per culpa del guio (massa preocupat en ser políticament correcte) on hi ha una ingent quantitat de personatges, desdibuixa la part dramàtica i no aconsegueix que l'espectador s'entendreixi massa amb la relació pare-filla.

El desenllaç es pobre, previsible i certament avorrit.

El millor de la cints es LeBeuff i la poc utilitzada (però la millor del film) Susan Sarandon.

Ocho apellidos vascos (2014)

La química que es desprèn entre els actors fa que, a priori des de la distància entre la pantalla i la butaca del cinema, sigui el que aconsegueixi moure aquesta divertidíssima història. I és que es nota que tots i cadascun dels intèrprets van gaudir de valent rodant la cinta.

El millor de la pel·lícula, a més, de crear una sàtira molt intel·ligent de les denominacions d'origen de les autonomies, es riu d'ella mateixa. Tota la pel·lícula és una constant desmitificació dels tòpics més típics.

El guió, molt intel·ligentment, aconsegueix aproximar a dues cultures tan dispars com l'andalusa i la basca a base de riallades i, finalment, d'amor.

La pel·lícula en cap moment té el menyspreable do de la manipulació, en qualsevol cas, els més puristes poden arribar a veure certa inclinació cap a un costat al final de la pel·lícula, cosa que jo no compartiria.

Un heureux événement (2011)

Hi han certes pel·lícules que per la seva temàtica va dirigides a un públic determinat. Aquesta de la qual parlarem ara es una d'elles, es una cinta que esta mes pròxima als que han estat, son o volen ser pares.

La cinta en els seus dos primers terços es troba mes pròxima al documental ficcionat que no pas a una cinta al ús. Això, no obstant, s'agraeix, ja que representa molt fidelment els tortuosos camins de l’embaràs, tot adornat, això si, amb un embolcall d’història d'amor que fa la cinta amena i distreta.

Les diferents etapes de l’embaràs, fins els part i el posterior desconeixement lògic de tenir que mantindré i resguardar una nova vida, passant per els moments de desequilibri emocional estan dibuixats amb precisió.

La ultima part de la cinta es la mes subjectiva de tot el film, el desenvolupament d'una parella es incert (en tots els casos de la vida ), per tant, no es paraula sagrada el que ens mostra el director, tot i això si que hi han circumstancies on la pressió pot portar una parella al desenllaç mostrat en la cinta.
Es en aquesta ultima part de la pel·lícula con el director deixa anar la seva part mes argumentalment fictícia i opta per una cara de la moneda, de la mateixa forma que podria mostrar l'altra i tampoc estaria desencertat.

En definitiva, una pel·lícula simpàtica, que empatitza fortament amb tots aquells que hem estat pares i que ens hi sentim plenament identificats, si mes no en gran part del seu metratge.

Die Welle (2008)

Curiós treball de sociologia on es mostra com una idea pot arribar a calar de tal forma que pot canviar en tarannà d'un individu o un col·lectiu.

Hi ha destresa en la direcció, aquesta aconsegueix copsar l’evolució d'un micro-estat democràtic en un estat totalitari mitjançant la inculcació d'uns idearis.

També es prou reflexiu veure la capacitat que pot tenir un líder però motivar un grup de persones tant sols donant-li prouta confiança.

Per altra banda, es una cinta que fa reflexionar ja que mostra la senzillesa, la poca complicació que te la creació de grupuscles violents que poder dur a terme accions anti-sistema simplement amb una bona organització.

La part mes dura de la cinta es el seu desenllaç, ja que mostra com, per culpa de la radicalització es pot desbocar tot.

Una mostra interessant de cinema social.

Compliance (2012)

El pitjor de la pel·lícula es que esta basada en fets reals. Tot el demes es estrambòtic, lamentable i... Difícil de creure, però de vegades la realitat supera la ficció.

Costa de creure que hagués pogut succeir i el que mes costa de creure es que els implicats seguissin al peu de la lletra les absurditats que els hi manava el suposat inspector de policia.

El director mostra cruentament les passes que es van seguir al llarg de tot un dia per humiliar a una persona. Tot i que ho fa amb cert tacte, no es menys cert que el punt de vista del director es displicent envers l’agressor.

Es una pel·lícula desassossegant, desoladora.

Caníbal (2013)

Austera, senzilla i tendre. De la torre aconsegueix dibuixar un perfil de psicòpata mancat d'amor i que per poder omplir-se d'ell necessita l’antropofàgia com a eina vehicular.

El gran valor que te aquesta Caníbal es la naturalitat amb que esta dirigida i interpretada, el director s'ha desfet de totes les escenes escabroses que es podrien haver rodat per centrar-se en la personalitat d'un home que mai ha tingut el sentiment de pertànyer al cor de ningú.

La cinta parla sobre la soledat, sobre la necessitat de compartir quelcom amb els demes, encara que sigui a traves de la gula. També ens ensenya que hi ha persones que tenen el destí marcat i que mai podran canviar-ho.

Interessant l'intent de redempció que proposa el director, però que es veu consumit pel destí, la petjada del passat no deixa mirar al futur amb esperança.

El pitjor de tot es la fredor, la manca d'esma amb que el personatge de De la torre veu el seu futur. Es una cinta terriblement trista.

A Walk Among the Tombstones (2014)

En visionar la pel·lícula d'Scott Frank, inevitablement em ve al cap la literatura nòrdica, tan popular per aquests indrets últimament. Té alguna cosa de Kepler, evidentment de Larsson . Pertàny, al meu parer, a un gènere com aquest té tots els avantatges possibles a l'hora de plasmar un guió policíac a la gran pantalla.

Aquest tipus de literatura funciona a força d'uns cànons, que si bé son molt pragmàtics, són terriblement eficaços. Juga amb la base del cinema negre clàssic i el porta al terreny nevat, estepari. La solitud en els llibres dels autors esmentats anteriorment es transpira a través de les seves fulles. És per això que la meva comparació amb aquesta cinta té sentit. Els personatges de la pel·lícula són solitaris, es mouen com peix a l'aigua entre les ombres de la gran ciutat.

La pel·lícula resulta molt interessant des de la projecció de les primeres imatges, l'adreça és eficaç i la fotografia, si bé en certs moments una mica westerniana, complementi molt bé la feina del director de el seguiment del guió. Aquest, el guió, és el punt més feble de la pel·lícula, al meu entendre. Li sobra alguna història paral·lela, que fa que la cinta s'alenteixi en excés en alguns moments, per culpa d'això, en certs aspectes a la pel·lícula la falta certa maduresa.

La història resulta creïble i t’associes ràpidament amb el personatge de Neeson. Gràcies a la seva gran interpretació aconsegueix el personatge li quedi com un guant, tal com va passar en anteriors pel·lícules protagonitzades per l'americà, com ara Taken o la mes recent Non-Stop, on, per cert, en totes i cadascuna d'elles interpreta un personatge molt semblant al aparegut en aquesta cinta.

Blue Jasmine (2013)

Ser tant prolífic acaba per convertir-se en la perdició d'un director. Aquesta sentencia l'atribueixo única i exclusivament al meu tant enyorat Woody Allen. La utilització del temps es correcte, ja que hom entén que aquell director que m’entusiasmava mai més tornarà.

Amb la seva gran Midnight in Paris va aconseguir que els incrèduls com un servidor cregués que el seu art encara es mantenia intacte, diferent però intacte. No obstant això, tant les seves anteriors cintes com les posteriors han anat baixant de qualitat.

Allen segueix tossut en mostrar una realitat social que nomes existeix en la seva ment o, en tot cas, els llocs per on acostuma a moure's, però per a l'espectador veure cinta rere cinta com les penes i misèries de la classe alta, ja sigui novayorkina o barcelonina. Aquesta repetició, pràcticament, Eliadesca, fa que les cintes del director de Manhattan, encara s’assemblin mes del que ja acostumen a semblar-se.

Aquesta semblança es manifesta, sobretot, en les ultimes cintes d'Allen, on la aparent mancança de diàlegs brillants sembla ser substituïda per línies de guio excessivament semblants a una novel·la d’Scott Fidgerald, estructures de guio marcadament dandianes que s'allunyen del realisme de les cintes antològiques d'Allen que a tots ens venen al cap en qualsevol moment.

No hem de caure en la equivocació de negar que els anterior films del director (aquest antològics dels que hem parlat) estiguessin formats per personatges de classes altes, no obstant, tenien un tarannà (les pel·lícules) proper, realista, entenies que podia succeir. Amb les ultimes cintes, en canvi, aquesta proximitat s'esvaeix, tot li sembla llunya, i per tant, la relació amb els actors s'esvaeix.

Si realitzem una reflexió molt planera, podem veure que els esquemes narratius de totes les cintes d'Allen son similars, intenta contraposar la classe alta amb la classe baixa, pretenent jugar amb aquesta dicotomia e intentar que el públic entengui que ambdós personatges son iguals, accentua el dramatisme d'un envers a l'altre, però en les ultimes cintes queda massa evident aquesta diferenciació, esta massa subratllada.

Ni tant sols la presencia de la princesa de gel Kate Blanchett aconsegueix crear emoció, i no ho fa perquè no es la actriu adequada pel paper, es una actriu que crea paper massa fràgils, li falta potencia interpretativa. La direcció artística va errar el tret.

En definitiva, una nova decepció d'Allen, que torna a decepcionar, potser seria interessant plantejar-se si es adequat la realització d'un film anual, potser es massa arriscat aquest objectiu, i tindria que ser mes realista i pensar una mica mes en els seus seguidors que no pas en intentar batre records de films realitzats.