The intouchables (1987)

Desconec el nombre de vegades que he vist The intouchables, no ho recordo, la veritat, el que sí que mai em marxarà del cap són alguns dels plànols que hi ha en el film de De Palma.

L'inici, l'arrencada del film és contundent, és un plànol que resumeix l'estat i el moment convuls en què es trobava Xicago durant la llei seca. És un dels inicis de pel·lícules més memorables que he vist mai.

Basada en una història real, De Palma dóna vida a un Elliot Ness humà, molt humà, on el pas d'allò que és licit a allò que és il·licit  és separat per una línia molt fina, i on entenem amb la caracterització del personatges, que per resoldre certs aspectes de la vida s'ha de traspassar aquesta fina línia.

En la cinta es confronten l'idealisme de Ness i el despotisme d'en Capone: el perfecte exemple del bé lluitant contra el mal. Capone representava metafòricament allò que representava l'ombra de Mabuse de Lang, un poder superior que mou els fils del crim per poder embutxacar-se diners.

La premissa de de Palma és evident, ens mostra el primer fracàs de Ness en una redada per, aleshores, tenir el pretext per poder equipar-lo amb un grup “d'elit” per atrapar al mafiós.

L'escena del carro de nen que cau per les escales és un evident homenatge a Bronenosets Potomkin d’Eisenstein, i l'estació central de Xicago és l'escalinata d'Odesa. Es tracta d'una de les escenes més meravelloses de la història del cinema. És un prodigi de composició i de planificació. Desconec la quantitat de temps que es va trigar en acabar tota l'escena, però tinc la impressió que deuria durar bastants dies. És una mostra de tensió que s'ha d'ensenyar als estudiants de cinema.

L'obra està plena d'actors esplèndids, des d’un Al Capone magníficament interpretat per De Niro fins a un reguitzell d'ajudants del departament del tresor perfectes: Andy García i el més sublim de tots, Sean Connery.

Per altra banda, la música d'en Morricone acompanya, acompassadament les aventures de tots els protagonistes, i aconsegueix que l'atmosfera, tant de Mamet en el seu guió com de Palma en la direcció, es mantingui en tot moment.

És una obra eterna que té l'enorme avantatge de no decaure en cap moment del seu metratge, és àgil, divertida, didàctica i dóna una lliçó del que és això del cinema. Imprescindible

The mission (1986)

Veure The mision va ser un exercici de força de voluntat enorme, he de recoinèixer-ho. Temia una cinta d'aventures plena de tòpics i amb un reguitzell de matances a tord i a dret. Però el que ens trobem són uns paisatges fotografiats meravellosament per part de Chris Menges, un repartiment de gran escala, i una música eterna per part d'en Morricone, en definitiva, tot un conjunt de mitjans tècnics meravellosos. Malgrat això, la història avorreix, per dues qüestions: La primera és que es tracta d'una història gastada fins a l’extrem, i la segona perquè està explicada d'una forma que no ajuda a ser amena.

Pretendre explicar de forma coherent l'arribada dels espanyols i portuguesos al nou món sempre m'ha semblat absurd, principalment perquè tothom que ho pretén fer, cau en el discurs recurrent de la bonhomia d'uns i la ingenuïtat dels altres.

No he entès mai la dicotomia perversa dels que encara s'entesten en justificar una colonització per mitjà de les armes i els que creuen que va ser una invasió amb totes les de la llei. Intentar justificar el que va succeir en aquell moment de l'anomenada època moderna em sembla completament incomprensible. Qualsevol que llegeixi el text duríssim de Fray Bartolomé de las Casas se n'adona que les aberracions que es van cometre en les Índies per part dels espanyols i portuguesos estaven a l'alçada de l'extermini nazi envers els jueus. Per altra banda, si llegim qualsevol text del Compte duc d'Olivares podem observar com no només es justifica aquell acarnissament sinó que en certs moments, sembla que s'estava sent massa tebi amb els indígenes.

És per això que The Mission em sembla una completa absurditat, plena de demagògies i de tòpics. Puc entendre que Joffré prengui partit de forma òbvia envers els indígenes i els cristians que els volen adoctrinar, però la veritat va ser una altra i, al meu parer, s’hauria d’ haver estat molt més punyent del que ho va estar el director francès.

Balada triste de trompeta (2010)

Balada Triste de trompeta és una obra molt personal d'Álex de la Iglesia. Si bé és cert que totes les seves obres tenen un punt molt personal, algunes són més encertades que d’altres.

El que em captiva d'Alex de la Iglesia són els seus personatges pintorescos, grotescos, granguinyolescos. Els dota d'una caracterització brutal, però de vegades, malauradament, aquests personatges són l'únic que aconsegueix atraure’m del seu cinema.

Balada Triste de trompeta té un inici que, de seguir per la senda marcada, aconseguiria elevar-se de pel·lícula a film de culte.  De la mateixa manera, el final, seguint algunes escenes dels seus anteriors (i millors) films, esdevingut en les alçades, aconsegueix estremir l'espectador, tot gràcies a la inusitada destresa del director a rodar escenes d'acció en el límit de l'abisme.

No obstant això, el que queda entre l'inici i al final és un enorme erm. La desestructura completament esfilagarssada, no permet entreveure realment el significat del film en cap moment, és com un puzzle creat pel director però que, a mesura que ha avançat en el rodatge, ha anat perdent peces, i, el resultat final és un conjunt desordenat d'imatges que no aconsegueixen casar entre elles ni amb l'argument.

Crec que de la Iglesia és un magnífic narrador d'històries, però no té la netedat que el faria summament gran, li costa moltíssim embastar una cinta perfecta, i li costa precisament perquè intenta explicar més coses de les que són necessàries, aquesta era, precisament la grandesa de Hitchcock, era senzill en el que explicava; el seu mantra era que tot radicava en la senzillesa. Del petit naixia el gran.

The cameraman (1928)

                                                 

Buster Keaton té una obra reconeguda eternament com The general, però al llarg de la seva vida com a cineasta i actor també va protagonitzar ( en el cas que ens ocupa, ja que no estava acreditat com a director) una història molt interessant i, com totes les que va protagonitzar, plena de tendresa.

The Cameraman és un adéu a la imatge fixa, a la fotografia i dona la benvinguda a la imatge en moviment. Explica molt bé què va suposar per a la industria de successos la nouvinguda d'una tecnologia que revolucionaria el món de la informació.

Al llarg de la cinta se'ns mostra l'evolució d'un càmera, es a dir, des de l'obtenció del nou utensili fins la culminació, que no és altra que la representació realista de la vida mateixa, tot això passant per l'aprenentatge.

Mai queden de banda els assumptes amorosos, i tant Keaton com Sedgwik aconsegueixen empastar perfectament les dues histories paral·leles.

Ens trobem davant d'un film que té més de 80 anys i que segueix igual de fresc que quan es va estrenar.

                                       

The rum diary (2012)

Pel·lícula amb una arrancada molt interessant, un nus molt efectiu però amb un desenllaç que no està a l'alçada del que hem vist fins a aquest punt del film. El millor de tot és l'elaboració dels personatges i la seva interpretació. L'humor és la part que més em convenç del film, ja que està ple de cinisme.

La conversa inicial entre Deep i l'editor del diari és una de les meves escenes preferides del film, per altra banda, és un retrat convincent de la situació sociopolítica de Costa Rica a començament  dels 60, on la lluita de classes desordenava el dia a dia del país.

Estarem d'acord en que no passarà a la història, però també he de reconèixer que la vaig veure amb molt de gust.

La comunidad (2000)

Gràcies a directors com Álex de la Iglesia el cinema espanyol ha deixat de ser una cosa summament prosaica i s’ha convertit en un cinema adult. És per això que, veient el cinema de de la Iglesia, en ocasions veig una certa estilisme pretèrit, cinematogràficament parlant, i aquesta és una de les coses que més m'agraden del director bilbaí.

Deixant de banda els seus personalíssims personatges, el que més a gust em deixa del cinema de de la Iglesia són alguns dels seus plans, sempre he pensat que es tracta d'un grandíssim director de moments, és un retratista temporal excel·lent, però, en les cintes on preval (poques) la dialèctica per sobre de la acció, es desenvolupa de forma erràtica i es converteix en un director més, un dels molts que puguin sorgir de les entranyes de l'aparell cinematogràfic espanyol, un aparell, diguem tot, cada vegada és menys caspós.

Pel que fa a la cinta que m'ocupa, sento una lluita interna, dues forces que breguen de manera incansable entre elles, es debaten sobre el valor de la cinta. Hi ha coses que m'agraden i d’altres que no. Un petit tast:

No m'agrada el comportament de certs personatges, alguns fan una olor persistent a alguna cosa vetusta (Jesus Bonilla), aquest error no és atribuïble al director, l'humor que es pretén encaixar no arranca masses somriures, a demés hi ha algun que altre excés de sobreactuació.

D'altra banda, m'agraden els plans més hitchcockians, el director sap emplaçar la càmera en els llocs correctes per ressaltar els moments de suspens o de dramatisme, però, segueix sense tenir la continuïtat narrativa de la que vinc parlant des de fa temps. És un director tècnicament magnífic, però no és un director d'actors, de fet, desconec perquè el director artístic no aconsegueix casar tot el repartiment de forma homogènia, encara que en La comunidad és una obra on el repartiment no està del tot malament.

La cinta és, evidentment, una crítica al capitalisme, una visió lluïda sobre la cobdícia, sobre allò que els diners pot arribar a fer sobre un grup de persones, mostra com els diners pot canviar a les persones.

El director  sap què vol explicar, i com explicar-ho, el problema és que, potser el que li manca són vímets, aquests en forma d'un repartiment complert que estiguí a l'alçada de les circumstàncies.

28 weeks later (2007)

Seqüela de 28 days later. Té les mancances que no tenia la seva predecessora: Rodada amb massa energia, moviments de càmera en excés, violència i agressivitat constants.

Fresnadillo en cap moment dona pausa al film, s'encaparra en augmentar la velocitat dels fet de forma exponencial i és precisament aquí on la pel·lícula falla: Vol mostrar masses coses, vol modernitzar en excés una historia que el seu punt fort era la reflexió i els moments puntuals de violència.

No és la primera vegada que una bona història és relegada a un segon plà per la incontinència agressiva del seu director.

28 days later (2002)

Magnífica pel·lícula postapocalíptica, rodada amb molt de sentit i plena de ritme. Si bé es cert que l'arquetip zombi de Romero queda cremat de forma absoluta, no és menys cert que 28 days later va ser de les primeres en crear el moder zombi, originant així un nou mort vivent, el zombi modern.

L'inici del film és dubtós, però els que varem seguir la seva projecció  vam veure un Londres com no s'havia vist mai, vam sentir l'angoixa de Cillian Murphy ( aquí en el seu millor paper que ha fet i que farà mai), i vam sentir l'amor que naixia amb Naomi Harris.

El que realment fa gran 28 days later és la força de les seves imatges, és la innecesitat d’utilitzar les eines violentes de forma constant i forçosa, és sentir l'amor d'un pare envers de la seva filla i és gaudir de les imatges de com es pot transmetre el virus de forma original.

No tinc cap mena de dubte de Boyle era un gran admirador de Romero. En el film podem veure una nova crítica envers l'abús militar i, a diferència de The day of the dead, on un metge retenia a un zombi per aprendre d'ell, aquí són els militars els que ho fan ( amb un col·lega, per cert).

La cinta mostra què és la solitud, què significa perdre als teus éssers estimats (el retorn a casa del protagonista és esgarrifant). Es van rodar tres finals alternatius, i es va escollir el més bucòlic de tots ells per finalitzar el film; és un bon final, aconsegueix que deixem d'agafar-nos a la butaca de forma definitiva.

Prometheus (2012)

Les pel·lícules de Ridley Scott sempre m'han interessat de forma relativa, és a dir, quan el director nord-americà s'endinsa en la ciència ficció em sembla enlluernador, en canvi, quan intenta accedir al dia a dia amb els seus films no em sembla tan bon director.

La cinta que vull comentar és (o seria) l'inici de la famosa saga Alien i... em sembla que això és un pretext per poder dirigir de nou un gènere que Scott coneix a la perfecció. Tot i això, la cinta no arriba a l'espectador com arriba Alien ( encara m'arriba), aquesta Prometheus no sembla una pel·lícula vocacional, em sembla més aviat una feina sense acabar de polir del tot.

Com acostuma a passar en films d'aquest pressupost, l'ambientació és magnifica, però el que es diu es fa sense creure-s'ho, sense sentir-ho, tot es resumeix a un conjunt d'efectes especials espectaculars.

La cinta és, en si mateixa, un intent absurd d'intentar explicar l'origen de la humanitat, arribant a la conclusió que l'ésser humà és malèfic de mena. L'inici del film i el final del mateix són contradictoris.

Pretendre iniciar una dialèctica sobre el que és i el que vol explicar Prometheus em sembla absurd, sobretot perquè el que explica ja ho va fer amb Alien i el que vol explicar ho va fer Kubrick amb una seqüència de 40 segons.

Vanya on 42nd street (1992)

Assaig de l'obra íntegra de Tio Vania de Chejov per part d'un grup d'actors que estan a punt d'estrenar-la oficialment en un teatre de la ciutat de Nova York.

Rodada de forma continuista i sense massa escarafalls, es tracta d'una cinta que conté relativament poc interès cinematogràfic, és teatre rodat (cosa que abans es feia amb molta freqüència), on el primordial són les interpretacions.

Barreja moments reals (dins la ficció) i moment ficticis ( en l'assaig mateix) i el que més sobresurt és la interpretació dels personatges, tots ells molt correctes. Però el film cau en l'avorriment en moments puntuals i, a diferencia de Bogdanovich i la seva Noises Off, on l'espai escènic deixava transpirar als actors, el film de Malle té la rèmora del fet que aquest mateix l'espai encotilla massa al públic i torna tota l'escena massa asfixiant.

Tot el que succeïx és bàsicament allò que relata Chejov en el text teatral. Sempre he cregut que es tracta d'un homenatge de Malle a un autor al que admirava molt. Això es pot veure perfectament en les interpretacions de cadascun dels personatges i per les relacions que aquestes mateixes interpretacions aconsegueixen, totes elles molt vives i a flor de pell.

Obra mestra? En absolut. Malle té, com a mínim 4 films immensament superiors a aquest.