Clàsic on els hagi. Potser despres de Casablanca és el film més conegut de la història del cinema. Basada en la novel·la de la premiada amb el Pulitzer Margaret Mitchell, és una radiografia, molt aconseguida de l'abans i el despres de la guerra de seccesió americana.
Tot i tractarse d'una cinta de gairebe 4 hores de durada, el cert és que es veu molt comodament, a diferencia de film d'una durada aproximada, aquest té un conjunt de circunstancies que la fan certament atractiva.
En primer lloc les interpretacions son portentoses. Desde Gable fins la inconmensurable Olivia de Haviland ( al meu parer, la que millor realitza el seu paper), tots estan magnifics. Vivien Leight es va convertir en la legendaria Scarlett O'Hara, va guanyar l'Oscar com a millor actriu i el va plorar al no mpoder tenir al seu castat al director que la va escollir (George Cukor), al ser rebutjat per Gable per la seva homosexualitat.
És evident que es tracta d'un film sobre la història americana ( un dels fet més importants de la seva història, sens dubte), un punt de vista certament idealitzat d'una societat benestant, mostra el declivi i el resorgiment de les families terratinents a demes d'una visió exacerbadament fabulosa de l'esclavisme del sud.
Un film politicament correcte, gens critic amb la societat del moment, no preten confrontar, el personatge de Clack Gable és el paradigma d'home de fortuna que posiblement és podria veure en aquella època.
Es denota en exces la procedencia de la història i es en aquest punt on crec que la cinta pot ser criticable: És un film massa ensucrat, les històries d'amor son tant excesives que arriba un punt en que deixes de creure-te-les
La cadira de director la van ocupar uns cuants homes, alguns d'ells reconegudisims (com el mateix Cukor), Sam Wood i Victor Flemig ( que és l'únic que apareix en els titos de credit). Aquesta barreja de directors potser dona un toc poc continuista a la història del film, ja que es tractaven de directors que tenien al seu haber reputacions ben diferenciades:
George Cukor era un magnific director d'actors o millor dit d'actrius, un mestre en aconseguir que els actors confiesin en ell i realitzesin allò que buscaba d'ells; Sam Wood va dirigir alguns films dels Marx i com tot el que dirigia als Marx, es tenia que deixar portar per la turba dels tres germans; finalment Victor Fleming era un director que es trobaba més aviat a prop del genere d'aventures (no oblidem que aquell any 1939 tabé va dirigir la colorista The wizard of Oz). Així doncs, Gone with the wind es va convertir en una mena de crisol, una aglotinament d'estils que no va servir per rés més que per aconseguir tots els premis al que la van proposar.
Sempre que s'arriba a aquest punt un, amb la seva reflexió, pensa si els Oscars d'aquella edició van ser justos, la resposta és no. He aqui l'explicació:
El la 12ª cerimonia de l'entrega dels premis Oscar lluità contra una de les pel·lícules que crec que millor reflecteixen la hipocresia americana Mr. Smith goes to Washington del meravellos Frank Capra, no obstant, un film tant dur com el de Capra només va rebre l'Oscar al millor guió. Quedava clar que tenia que arrasar un film sobre l'historia americana, sobre el que van haber de parit les families dels terratinents no pas una historia sobre la problematica social americana despres de la gran depresió. No vull, amb això, dir que el film de Fleming no mereixes guanyar, ja que es tracta d'una pel·lícula magnifica, però crec que es tindria que haber fet una mica de justicia amb la que aquí es va traduir com Caballero sin espada.
.png "English"){kind=small}
