Mission: Impossible III (2006)

Sense cap mena de dubte aquesta tercera part de Mision Impossible es la mes ortodoxa de totes les entregues.

Supera amb escreix la infame segona entrega, es troba a prop de la polifacètica primera, però no arriba a l’atmosfera sufocant de la quarta.

Gracies a una historia intrigant, a unes interpretacions extraordinàries ( Hoffman està meravellós), a un guió menys tediós que la primera part, amb uns elements romàntics que no son una rèmora per la narració i sense cap mena d’ínfula de grandesa, J.J Abrams embasta una cinta digníssima d’acció.

L’espectacle visual de la pel·lícula queda patent gracies a un muntatge on rés queda a la improvisació, la edició de la cinta fa que aquesta discorri a una velocitat brutal. Abrams, no obstant, sap deixar anar el peu de l’accelerador però mostrar-nos la part més rutinària de Ethan Hunt. Ens mostra quelcom ningú ens havia mostrat mai en cap entrega de la saga: La humanització de l’heroi.

La punyent necessitat que tenia John Woo en mostrar la brutalitat del cinema amb un muntatge ple de moviments de càmera, plànols innecessaris es el contrapunt a la moderada forma de dirigir que te Abrams: Aquest dona temps a l’espectador per que gaudeixi dels moments mes íntims de l’heroi per després trepitjar de nou el pedal i augmentar l’adrenalina del espectador.

La cinta no es perfecte, la repetició de certs clixés queda patent a l’instant, alguns dels actors secundaris potser no estan a l’alçada, algunes escenes queden desvirtuades per culpa de la manca de rigor físic… però no ens trobem davant d’una cinta d’Antonioni, del que estem parlant es d’un film que intenta enaltir allò que s’anomena el cinema d’acció sense vanitat.

The interview (2014)

Evan Goldberg i Seth Rogen han perdut la oportunitat de realitzar una cinta icònica dins l’escena cinematogràfica.

El que podia haver estat quelcom d’interesant es converteix en un estèril intent de crítica als medis de comunicació sensacionalistes. Els directors opten sortir la cinta d’un excessiu humor xavacà en detriment de l’acidesa, que hagués estat la recepta ideal per aquest conjunt d’ingredients dispars.

La historia té una interesant premissa, però els resultat de la mateixa queden enterbolits per un histrionisme poca solta, sobretot d’un James Franco que exagera exponencialment la seva actuació fins a resultar, en certs moments, patètica.

Seth Rogen aguanta el tipus duran bona estona de metratge, però acaba sucumbint a l’exageració del seu partner i entre els dos aboquen la cinta al desastre.

La pel·lícula parla sobre la manipulació dels estats ( encarnats en aquesta ocasió per un dictador) envers als medis de comunicació, la cosa fins aquí prometia, la veritat. Es desvia tot quan el guió, tendenciosament, deixa de banda l’interès politico-social per adquirir tonalitats masclistes, obscenes i escatològiques.

Dona la sensació que hi ha una norma no escrita en les cintes d’humor que si no hi ha algun d’aquest ingredients tinguin la prohibició de ser estrenades. Es passa per alt la suposada intel·ligència d’un espectador que, si be en algunes escenes puntuals troba que l’humor que s’hi representa te un punt d’originalitat, no es menys cert que la resta queda entelat per la ignominiosa manca de cel d’uns autors desproveït de talent narratiu.

Per altra banda, cal subratllar l’obsessió que tant els directors com els escriptors americans tenen envers els estats allunyats d’ells ideològicament. Si be es cert que el la cinta es critíca (subreptíciament) als Estats Units, aquesta critica queda desvirtuada per els possibles danys colaterals que podria rebre tant la productora com els creadors del film.

Com he comentat anteriorment, te quatre o cinc escenes interesants, les demes, un grapat de bits inconnexes.

Mission: Impossible 2 (2000)

Després de veure de forma acronologica la saga, i deixant aquesta part en l’últim lloc, he de reconèixer que els meus temors s’han complert: Es tracta no nomes de la pitjor pel·lícula de la saga, si no un títol que desmereix completament la saga mateixa.

No es únicament que es tracti d’una cinta avorrida, recurrent, tòpica. Es que la manca de credibilitat nomes veient l’inici de la cinta, denota una falta d’interès envers a l’espectador aberrant.

A la setmana sant sevillana se li sumen les falles i els san fermins. Patètic en una producció milloraria ( 125 milions de dòlars). En fi un disbarat. El rigor brilla per la seva absència.

John Woo es un d’aquells directors completament prescindibles dins l’escena cinematogràfica mundial. Es copia una i altra vegada, si com a mínim intentes reinventar-se…

La trama es tòpica, esta mal rodada, es plana i sense cap mena de ritme. Fins hi tot els actors que tant abans com després van realitzar les següents entregues queden desdibuixats.

La pel·lícula, al tenir un guió tant pobre, podria intentar aguantar-se per l’acció o, com a mínim, per una quants punts d’ancoratge que aconseguissin subjectar l’estructura. Però Woo no realitza el mes mínim intent per sacsejar a l’espectador. Aquest queda impertèrrit davant una successió d’imatges sense sentit.

La principal virtut de la saga Impossible Misión sempre ha estat l’equilibri entre text i imatge. Totes les demes cintes tenen la particularitat que entretenen sense fer sentir a l’espectador una ameba parasitaria, Woo, no obstant, ens tracta com a tal, i això en un director resulta completament imperdonable.

Completament innecessària.

Babadook (2014)

Tinc la particular teoria de que per que una pel·lícula sigui una gran pel·lícula, ha de fer-te sentir d’alguna manera especial. Ha de fer trontollar quelcom dins teu. Aquesta Babadoock es una d’aquestes pel·lícules.

La cinta de Jennifer Kent deixa a l’espectador un pòsit de tristesa, de soledat, de neguit i de desassossec que resultaria preocupant si no fos por que es tracta d’una cinta de ficció.

La directora aconsegueix enganxar a l’espectador amb una narrativa austera i senzilla. Les actuacions i el guió suporten una trama que, tot i estat vista mil vegades, en mans de Kent , llisca pausada però vigorosament cap a un desenllaç súbit.

La freda i distant ( amb tota la intenció) fotografia de Radek Ladzcuk ajuda a crear una atmosfera pesant, si la fotografia la convinem amb una posada en escena sòbria, gairebé asceta a nivells Dreyerians, amb una música constant que porta magníficament el tempo del film, els efectes sonors aporten magnificència a una cinta que, s’ha de dir, ignora els efectes especials tant de moda al nostre temps.

Sense cap mena de dubte, ens trobem davant una de les millors pel·lícules de terror de l’any.

La pètria actuació de la dona de gel de Essie Davis, convinada amb l’angoixant vitalitat de Noah Wisseman donen com a fruit una família segada per un esdeveniment imprevist.

Babadook ens parla dels fantasmes, dels que viuen en una casa gracies a unes paraules diabòliques però, sobretot, dels dimonis interiors. Es una cinta sobre la necessitat d’exterioritzar els sentiments que es mantenen al nostre interior i que no ens deixen realitzar les tasques diàries, es una meravella introspectiva sobre com digerir el dolor.

El desenllaç de la cinta no es res mes que una metàfora encertadíssima de que hem de fer per poder seguir endavant, que no es altra cosa que enfrontar-nos amb allò que ens crea aprensió.

Hom mai més deixarà de tancar les portes del seu armari de dormitori.

Kingsman. The Secret Service (2014)

Ha estat una agradable visió la d’aquesta Kingsman. He de reconèixer que estava dubitatiu d’avant d’una pel·lícula que no m’atreia en excés, però he descobert certes coses que en resultaran interessants.

Algunes d’aquestes coses podrien ser: La capacitat de Colin Firth per rodar escenes d’acció d’alt rendiment, escenes en les quals no nomes se’n surt molt bé, si no que sembla que ho hagi fet tota la vida. També m’ha sorprès les qualitats interpretatives del jove Taron Egerton, que si be comença amb certs dubtes la seva actuació, al finalitzar la pel·lícula hom acaba pensant que ell ha estat el protagonista únic de la cinta, finalment, Samuel L. Jackson realitza un exacerbada, histriònica actuació que dona equilibri a un argument, que, si bé mànid fins a la sacietat, l’espectador segueix amb gustos delit.

Kingsman es un cresol. En el seu haver es despleguen ena diversitat d’estils i de temàtiques que dona la sensació que l’hagi dirigir Tarantino. I dirigir com Tarantino es molt i molt difícil, per tant, un altre punt a favor del director: Mathew Vaughn.

Un Mathew Vaughn que resulta un director molt interessant, totes les cintes, precursores d’aquesta Kingsman son, en síntesi, molt interesants: des de la divertida Kick-ass, la fantàstica Stardust, fins els X-men i els seus orígens totes elles tenen un segell de qualitat que en aquesta Kingsman acaba corroborant.

Kingsman es una cinta sobre espies. Es divertida, es indolent, es atrevida. Des de els crèdits inicials hom veu que no es tracta d’una cinta seriosa al us. Al contrari, Vaughn dota als seus personatges d’una seriositat sincopada, es a dir, la complexitat dels mateixos va en funció de l’estat d’ànim de la pel·lícula.

A diferencia de Tarantino, no obstant, s’atreveix a rodar escenes d’una altra complexitat amb molts medis tecnològics, i a mercè d’ells, discorre la cinta. L’americà, per contra, desisteix de l’alta tecnologia per realitzar cintes basades en guions extraordinaris i amb medis cinematogràfics austers o, en certs moments, anacrònics.

Si be els dos directors es diferencien en certs aspectes, l’objectiu es comú: desempolsar la serietat dels generes cinematogràfics que al llarg de la historia del cinema han estat icones de la serietat i del formalisme mes conservador.

La pel·lícula, a demes, tracta una sèrie de temes realment seriosos com ara la violència de gènere, el poder del poderós envers al dèbil, la perillositat de les noves tecnologies, sobretot quan s’accedeix a elles de forma gratuïta…

Explica moltes coses, les explica molt bé i d’una manera diferent que la majoria de directors contemporanis.

Una grata sorpresa que farà les delícies a tots aquells que intenten treure-li ferro als entrebancs de la vida.

World War Z (2013)

L’ingent pluja de pel·lícules de terror que s’estan estrenant en l’actualitat deixa seriosos dubtes sobre la qualitat del gènere en si mateix. Tot i això, resulta sorprenent com de vegades sorgeixen cintes interessantíssimes, cintes que insuflen aires nous, aires de canvi.

I el que resulta sorprenent es que això ho hagi aconseguit un director com Marc Forster, que si be mai abans havia dirigit una cinta de terror, si que tenia experiència en cintes d’acció com la seva anterior pel·lícula Machine gun preacher, ho ha aconseguit, com dèiem, gracies a una nul·la experiència cinematogràfica en el gènere del terror.

Es tracta d’una cinta sobre la necessitat de treballar junts envers un objectiu comú, no es casual, doncs, que el protagonista hagués treballat a la ONU. La pel·lícula, també reflexa la fina línia que divideix el be del mal, mostra interessantment com poden canviar les persones sota l’estrès i la pressió ( exemple paradògic seria, per esmentar-ne un, Tim Robbins a War of the worlds), parla sobre la unitat familiar, sobre la humanitat de les persones i, sobretot, sobre la fe d’aconseguir un mon millor.

La pel·lícula transmet , des de el seu inici, un bri d’esperança per a la humanitat. Deixa de banda la constant obsessió que tenen els directors actuals d’intentar centrar l’argument el la supervivència individual pura, per centrar-se en intentar trobar una sortida comuna per a tots els essers vius.

Es una pel·lícula on el repartiment aconsegueix que gaudim de tot el metratge. En cap moment hi han alt baixos, no es una cinta narrativament fluctuant, la sensació que dona al visionar el film es que es tracta d’una cinta extraordinàriament planificada.

Continuant amb el repartiment, resulta evident que les mirades se centren, principalment en un Bratd Pitt que esta incommensurable, si bé en certs moments peca d’una tendència a la indolència, no es menys cert que la caracterització del personatge pot dur al actor a realitzar la seva actuació amb aquesta característica.

Per altra banda, gracies a la quantitat d’interpretacions que es donen cinta a la pel·lícula, el director aconsegueix que ens introduïm en un carrusel fantasmagòric del macabre.

Les escenes estan rodades amb energia, la fotografia, personificada en Robert Richardson. Granulosa en certs moments, dona un tret de realisme a les imatges, crues en molt moments.

Resulta interesant comentar la utilització dels flash-bacs. Si en moltes cintes aquests recurs cinematogràfic resulta tediós i, en certs moments, irrellevant, en aquesta Word War Z resulta clau pel desenllaç de la mateixa.

Per altra banda, hi ha un tret característic en la cinta que em resulta interesant, i es la efectivitat amb que Marc Forster aconsegueix, gairebé de forma detectivesca, esclarir el per que d’una epidèmia tant brutal com la que ens ocupa.

No voldria deixar, per altra banda, de comentar el meravellós desenllaç de la historia, com aconsegueix, la humanitat, resoldre, de forma temporal, una problemàtica de tal magnitud.

En definitiva, un espectacle grandiós, ple de tensió i que dona el que promet, es a dir: dues hores de pur entreteniment.

The ruins (2008)

Un altre malbaratament americà, un grapat de dòlars tirats pel vàter, un encadenament de plans sense solta ni volta, un guió que la meva cosina de 8 anys ho hagués pogut escriure, uns adolescents què aparenten més de 30 anys ..

Això és el resum d'aquesta porqueria , una barreja entre A little shop of horrors i un capítol dolent de Creepshow ... En fi ... Lamentable.

Into the wild (2007)

Preciosa fotografia per a una pel·lícula que il·lusiona al principi però que, després de més de 2 hores es torna tediosa. Una interessant, a priori, visió de la natura, una via d'escapament als problemes mundans, però una visió que pateix d'una manca de carisma o d'ànima.

La pel·lícula té molt bones intencions, però un, en finalitzar la mateixa es pregunta el perquè del desenllaç del film, en el meu cas, he arribat a dubtar de la voluntat final del protagonista.

Missing (1982)

Tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula, acostumo a esfondrar les produccions que es puntuen amb una quantitat d'estrelles ingents sense aportar res, però, aquesta realment és una gran pel·lícula.

Ho és pels actors, per una direcció que aconsegueix que et sentis a Xile dictatorial, ho aconsegueix gràcies a una fotografia una mica granulada que li dóna un toc documentalistic que li escau molt bé.

Jack Lemmon , faci el que faci, ho fa bé, siguin comèdies o drames, sigui un perdedor o un pare desconsolat ... De fet, la pel·lícula té força des del principi, però a mesura que Lemmon entra en escena, de forma abrupta, la pel·lícula cobra més vida si cap i es torna tremenda.

Sisi Spacek, actriu que mai m'ha enlluernat, compleix perfectament el seu paper dins del film, com la dona que idolatra el quefer del seu marit.

Molt recomanable, una visió molt interessant d'un moment històric esdevingut a Xile i que esperem que mai torni a passar.

Burn After Reading (2008)

Després del neguit de veure No country for old men, em vaig decidir a veure la següent pel·lícula que van rodar els germans Coen, si bé és cert que no esperava massa: el resultat va ser encara més decebedor del que creia.

Tenia certes esperances, el repartiment les prometia, però, aquestes es van diluir abruptament als poc més de 30 minuts de metratge.

Brad Pitt. Ell és l'ànima de la pel·lícula, en engranatge ben engreixat que li dóna vida a la cinta, si bé és cert que es tracta d'una vida moribunda just al seu naixement mateix. Clooney està correcte , Malkovich no m'ha agradat mai i el paper que encarna en aquesta cinta no era per a ell, error de selecció d'actors sense cap mena de dubte.

La direcció es perd al llarg del metratge per una explicació molt senzilla: el guió té llacunes. I la direcció, evidentment, li segueix els passos.

Dona la sensació que els germans volen però no poden, volen seguir les petjades de les seves grans pel·lícules però s'han quedat encallats.

Serà que es troben mancats d'idees?

Whiplash (2014)

Tot i reconeixent que Damien Chazelle realitza una gran pel·lícula, aquesta dista molt de trobar-se entre les grans cintes sobre el jazz de la història.

La clau per encabir-s’hi no es altre que la presencia de quelcom insubstancial dins el mateix gènere musical, aquesta clau no es altre que la desolació moral que ha portat al grans musics a ser el que realment son: Charlie Parker va estar marcat per la seva addicció a les drogues i al alcohol. Lester Young va quedar marcat de per vida pel racisme que va viure a les forces armades, juntament amb la ingesta brutal d’alcohol, que el va dur a la paranoia mes extrema.

Per contra Andrew Neiman, el protagonista d’aquesta interessant Whiplash, per la seva joventut, té moltes altres opcions en la vida. No es tracta, com molt be mostra Damien Chazelle, d’una necessitat vital el tocar la bateria, es una passió, si, però dins d’uns límits controlats i preestablerts. Tant la classe social de Neiman com les circumstancies coyunturals poden fer que segueixi endavant sense necessitat de caure al forat fosc.

Amb això no vull donar a entendre que tant se li en dona triomfar com si no. Ans al contrari! Rés es mes important per a ell ensorrin-se’n, no obstant, tractant-se del segle XXI, i intel·ligentment aprèn a entendre que hi ha vegades on les coses no es poden arribar a aconseguir.

El que resulta mes interesant en la cinta es la relació entre Neiman i Fletcher, el violent professor que entén que qualsevol val per aconseguir els resultats. Actitud que pateix Neiman i que el fa recular en allò que, en principi ell somia ser: El millor bateria de tots els temps.

L’actuació de J.K Simmons si bé es molt interessant, si que es cert que potser està massa subratllada y emfatitzada. Per contra l’actuació de Miles Teller resulta extraordinàriament freda, fins hi tot en els moment mes àlgids de la pel·lícula, no obstant això, les dues actuacions realment encaixen molt bé i la cinta en cap moment queda desemparada d’efectismes en la seva interpretació.

Cal destacar, també la gran direcció de Chazelle, dotant a la cinta d’un ritme cardiacament vibrant, principalment en la part final de la cinta.

La fotografia a càrrec de Sharone Meir resulta interessant, tenint en compte que la major part del metratge esta rodat en interiors, aquests estan molt ben il·luminats, a destacar la sala d’assajos, que aparentment sembla una sala de jazz del west end.

Es una pel·lícula molt interesant, en la qual es mostra que es això de la obsessió per la perfecció, la passió per un somni, la desesperança per no aconseguir una fita. Però també es una cinta que com a característica principal i a diferencia de les cintes de Eastwood i Tavernier, ens mostra que hi ha sortida davant de les obsessions i de les dificultats.

The Green Mile (1999)

És difícil que una pel·lícula retrati tan bé una novel·la, però aquesta ho aconsegueix i molt. 

Donar per suposat que l'obra de King em sembla fantàstica ( recordem que la va publicar per parts ) , es tracta d'un llibre ple de clímax , amb moments molt emocionants i amb un toc realment commovedor . 

La pel·lícula és exactament igual, rodada amb una gran precisió, ambientada fabulosament bé, dirigida excel·lentment i interpretada per un repartiment molt ben escollit . 

No faré spoiler del film, però, tot en ell es desenvolupa amb tal franquesa, amb tal naturalitat que fa d'aquesta pel·lícula una peça imprescindible per a qualsevol persona que se senti amb forces de veure una gran obra. 

Per descomptat que en ella ( tant en el llibre com en el film ) hi ha parts fantàstiques, però què seria d'una novel·la de King sense la seva empremta tradicional? 

Impossible perdre-se-la.

West Side Story (1961)

Robert Wise va sorprendre a propis i estranys realitzant una nova versió del "romeu i Julieta" shakespearià, en una moderna i excel·lent creació musical. 

He vist la pel·lícula varies vegades, i reconec que m'encanta, no sóc fan dels musicals, ja que alguns em semblen pretensiosos i innocus, però, el que ens ocupa encara roman en el meu cor per una sèrie de coses que a continuació detallaré. 

En primer lloc el guió està molt ben escrit, els personatges tenen identitat pròpia, són, per així dir-ho rodons, cadascun dels personatges (que no protagonistes) tenen un sentit calibrat dins del film, aconsegueixen gràcies a la suma individual crear una gran col·lectiu que enriqueix cada pla de la pel·lícula. Si parlem de plànols, qui no pot sentir-se emocionat en veure cadascun dels plànols-seqüència que incorpora la mateixa? 

Els decorats són bonics, tant els exteriors com els interiors, el vestuari mil·limetrat per realçar els orígens tant dels Jets com dels Sharks ... Les interpretacions principals, són, des del meu punt de vista potser el pitjor de la pel·lícula, sobretot en els moments més dramàtics de la mateixa, no ho sé, però no em crec a Natalie Wood mentre plora, crec que aquest és, potser el punt negre de la pel·lícula. Després està Rita Moreno, que il·lumina cada escena en la qual apareix, està genial, tant en els seus moments més dolços com en els extravagants. 

Imprescindible que es visualitzi, i, si s'està enamorat, obligatori, ja que mostra com l'amor pot captar dues ànimes unides des de sempre sense que elles ho sàpiguen.

War Horse (2011)

Steven Spielberg sempre m'ha semblat un director exemplar, un home que roda allò que li agradaria veure em sembla meravellós. 

No obstant això, en certes ocasions es deixa portar massa per aquest esperit juvenil, com és el cas del film que estem parlant. En la pelicula que ens ocupa ens trobem amb un contingut digne de la factoria Disney que, a nivell particular, des del minut 10 deixa d'interessar-me per complet. 

No obstant això, la pel·lícula se sosté gràcies al seu continent, és a dir, a un conjunt de professionals que aconsegueixen portar el film on el guió i la direcció no aconsegueixen portar-lo. 

 La fotografia és esplèndida, digna del mateix Winton C. Hoch, el meravellós fotògraf de John Ford  ( John Ford homenatjat en la pel·lícula de Spielberg, en alguns plànols pràcticament extrets directament de The searchers i The Quiet man). 

És possible que Spielberg veiés La Vaquilla del gran Berlanga per inspirar-se en la la seqüència del cavall entre les dues trinxeres ?, qui sap, però el que és indubtable és que es tracta d'una pel·lícula plena d'homenatges, des del parlat Ford fins a algun plà granulat digne del mateix Sergio Leone, passant per una visió de trinxeres digna del gran Kubrick. 

 En definitiva, la pel·lícula, argumentalment es perd entre una sèrie de personatges i d'escenes que allarguen la seva metratge de forma llastimosa, i per altra banda, el valor afegit que acostuma a incorporar aquest tipus de pel·lícules de animalons, de major o menor grandària, (que no és altre que un repolit sentimentalisme), per sort o per desgràcia en el film no està present.

30 Days of Night: Dark Days (2010)

30 days of night em sembla una pel·lícula terrible, es proposa dona realment por, i ho aconsegueix. Es una pel·lícula de contrastos, de fet, la seva gran virtut era aquesta (igual de la encertadíssima Let me in). 

Al llarg de la història del cinema ens trobem pel·lícules que tenen un actor que complementa perfectament el repartiment, aquest és el decorat, la natura, la situació, etc. Aporten un plus a la història, l'argument, els personatges juguen amb ells (el final de Duel in the sun, per exemple ) . 

Aquesta era la principal virtut de la primera part, ( deixant de banda els terribles vampirs , encara avui em desperto de nit, suant , pensant en alguns d'ells ). No és d'estranyar que la pel·lícula que ens incumbeix no tingui gens d'interès, ja que es circumscriu en una ciutat ( quina novetat ), beu d'alguna font correcta ( Blade ) i en comptes de crear un còctel amb un mínim d'interès, s'ha perpetrat un acte vergonyós, lamentable i indigne . 

Millor no veure-la, us estalviareu 90 minuts valuosos de la vostra vida.

Contagion (2011)

Si ets hipocondríac, no vegis aquesta pel·lícula, si ets aprensiu, no vegis aquesta pel·lícula, en definitiva, si algú és com jo és millor que no vegi aquesta pel·lícula. 

Però si he de ser franc, la recomano. I ho faig amb tota la responsabilitat que això comporta.

Soderbergh ha creat una pel·lícula asèptica en el seu format però viva i candent en el seu interior, en cap moment cau en el llagrimeig fàcil (de fet, no cau en cap llagrimeig), gràcies a unes interpretacions molt afortunades per part de l'interminable elenc que conforma el repartiment (menció especial a Winslet) aconsegueix no traspassar els límits de la sensibleria barata. 

A la superfície és una cinta sobre una pandèmia, però Soderbergh aconsegueix disseccionar de forma molt encertada el procés i l'evolució del virus, aconsegueix crear una atmosfera inquietant, en part, gràcies a l'estil narratiu que utilitza al llarg del film, els flashbacks ajuden a seguir la història, i el final és aclaridor però hauria estat prescindible si un segueix amb atenció la narració de la història. 

Recomanable sense més, es pot viure sense necessitat de veure-la, però si s'arriba s'ha aquest punt ens perdríem unes grans interpretacions.

La vaquilla (1985)

Berlanga co-escriu el guió de La Vaquilla el 1987, al costat de Rafael Azcona. 

Es tracta de l'última de les pel·lícules del "trident nacional" , encara que en aquest cas , hauríem de parlar de la " quatrilogia Nacional" i hauríem de variar l'ordre, ja que cronològicament parlant , 

La Vaquilla hauria de ser la primera d'elles. seguides per totes les demés nacionales. Si alguna cosa caracteritzà a Berlanga al llarg d'aquesta quatrilogia és l'humor, l'humor ens vertebrador que fa d'unió entre el costumisme i el realisme que tant agradava al director. 

Berlanga tenia el do de no deixar caure als seus patètics personatges en un pou fosc, els donava un punt de llum , anomenat humor que els guiava fins al seu inefable destí. 

La Vaquilla és una pel·lícula divertida, mordaç i àcida, si bé es cert que no té l'opulència d'alguna obra de Billy Wilder , o la classe de Lubitsch  ( tampoc li va interessar assemblar-se als dos genis), Berlanga incorpora a la Vaquilla una pàtina de tristesa i d'amargor que aconsegueix equilibrar l'obra de forma mil·limètrica.

No és unicament una obra d'humor, és una obra de reflexió. El director ens transmet com la guerra la realitzen no soldats, sinó persones de car i óssos que són exactament iguals que a els seus oponents, per tant, són essers humans que tinença unes necesitats que ni tant altres sols un conflicte bèlic pot apaivagar.

Imprescindible per ajudar a oblidar fets vergonyosos succeits anys enrrere en aquest pais.

Rio Lobo (1970)

Amb Rio Lobo ens trobem amb l'última de les pel·lícules del gran cineasta Howard Hawks, tancant així el cercle a una etapa plena de grans pel·lícules i algunes decepcions, com és el cas de la pel·lícula que tractem. 

En primer lloc, un arriba a dubtar que es tracti d'una pel·lícula de Hawks. 

Per analitzar el film podríem dividir-lo en dues parts, la primera "a camp obert" i la segona en decorats o en escenaris més reduïts. 

A la primera part, en exteriors es nota, de manera diàfana, que el director no se sent a gust, li falta força i hi ha un distanciament entre l'empatia dels actors i l'espectador, a diferència de Ford o sobretot Mann, que té un pols ferm l'escenes amb elements naturals, a Hawks se`l veu perdut. No ajuda, tampoc, Wayne, massa gran per arrossegar-se pel fang i en l'ocàs de la seva dilatada carrera. És, per tant, una primera part feixuga, tediosa i lenta (qui ho diria del director d'algunes parts de Bringing up baby). 

Respecte a la segona part de la pel·lícula, he de dir que millora respecte a la primera ja que algunes escenes estan rodades en estudi (¿la presó potser?) I en interiors és on Hawks es troba al seu lloc, se´l veu a gust , reprèn els orígens de la seva western com a Rio bravo. Hawks no es reinventa, es copia, assetja de nou als seus personatges per consolidar la narració, l'agrupament dels actors aconsegueix realçar a la història i la reactiva de força. 

D'altra banda, des dels títols de crèdit es desprèn una influència a l'emergent gènere del Spaghetti Western que, si bé no pertoca a Hawks, si que hi han certs moviments de càmera denoten aquesta influència (alguns zooms d'aproximació gens subtils) a si com alguns plans amb un gra excessiu.

 La producció, en definitiva, té un cert aire europeu-almerià molt a l'estil Leone, tot i que a anys llum de l'Italià. Cal destacar especialment el repartiment, fred i sense espurna en tot el metratge, mancats d'empatia entre si, a excepció d'un parell d'extres que si que mantenen el tipus, absolutament prescindibles tots i cada un d'ells (carai, on aquesta Walter Brennan !!). 

El guió és un batibull sense solta ni volta, així com també es troben alguns errors de guió garrafals, com diàlegs que no porten a cap lloc o personatges que sense haver-se vist sembla que es coneguin des de fa temps. 

Mal final de carrera per a un home que es considera un dels millors directors de la història del cinema.

Der ganz große Traum (2011)

Trobo a faltar les pel·lícules amb bon cor. 

En l'actualitat se'ns inunda, se'ns avasalla amb violència, la majoria d'ella gratuïta, realitzada com a mer fet d'entreteniment, i per regla general es deixen de banda els valors fonamentals en què, de forma inequívoca hem formar-nos per viure en societat. 

Aquesta és una pel·lícula que, si bé és cert que una mica llepada, mostra aquests valors, els posa en solfa al llarg del film i aconsegueix exercir sobre nosaltres un embolcall poètic de bondat que en l'actualitat escasseja, ja sigui al cinema, en el art en general i, per extensió, a la societat. 

Pel que fa a la pel·lícula, està ben rodada, dirigida sense pretensions ni grandiloqüències, inspirada de forma encertada en "El club dels poetes morts", amb un molt bon cartell d'intèrprets, esmentant de forma majúscula a Daniel Brühl. 

Ens trobem davant d'una cinta de bon cor, una pel·lícula sobre l'amistat, sobre la superació i sobretot sobre els valors, la moralitat i, en última instància, una retrat eloqüent sobre les diferències de classes que van començar a posar-se de manifest en l'incipient imperi Alemany. 

Molt recomanable per a moments de decaïment dominical.

Red lights (2012)

Després de rodar una magnifica cinta com Buried, el repte de tornar a estrenar una pel·lícula era realment temible, ja que en la seva anterior obra va demostrar fer gala d'una tècnica, una capacitat de síntesi i una narrativa incommensurables. 

Les expectatives eren elevades, tant que, un cop vista aquesta Red lights, crec que la pel·lícula no està a l'alçada ni del nivell del director ni, molt menys, al nivell del seu anterior film. 

Té moments interessants, però el final és insuls, desmanegat i il·lògic. La direcció de la pel·lícula té fases d'alts i baixos, però el final és més proper a una cinta fantàstica que a un thriller, a més, un té la impressió d'estar rodada amb excessives presses. 

Els actors mantenen el nivell de forma regular, però, se segueix tenint la errònia creença que Cillian Murphy és un bon actor, i, al meu entendre, es tracta d'un d'aquests actors sobrevalorats que, per una raó que no es explicar, segueixen estant en un excessiu primer pla. 

En definitiva, una pel·lícula que es deixa veure però que no demostra el talent de Cortés, que, al meu entendre, s'ha vist aclaparat per l'èxit de la seva anterior pel·lícula i no ha sabut gestionar els passos de la seva següent obra.

¿Para qué sirve un oso? (2011)

Bromista comèdia naturo - ecologista, entretinguda cinta sobre la relació de dos germans allunyats per alguna cosa més que la distància. 

Tant Camara com de Castro estan molt correctes, però, les relacions secundàries resten a la pel·lícula interès, ja que arriben a minvar el guió, algunes d'elles es troben excesivament forçades. 

Em sembla , en tot cas , completament desmesurat intentar ni tan sols , comparar a Fernández amb Hawks , per molt que el primer vulgui embastar a la seva pel·lícula algun aire de Screwball comedy. 

En definitiva , entretinguda però oblidable .

Grupo 7 (2012)

La premissa fonamental de la pel·lícula no és altra que mostrar un estrat social de la capital d'Andalusia a finals dels 80 i principis dels 90. 

Aquest retrat costumista de les forces de l'ordre i de la delinqüència aquesta magistralment tractat. La cosa no només es queda aquí, els personatges no tenen res de plans, mostren una complexitat intrínseca que fa que ens acostem a ells de forma inconscient. No hi ha, en cap moment per part d'Alberto Rodríguez, la intenció de ser previsible, dóna un ritme a la pel·lícula que aconsegueix que l'espectador no decaigui en cap moment. 

La manca de presumptuositat és encomiable, no pretén ser el que no és, i això cal agrair-ho. 

Pel que fa als actors, mostrar la meva admiració pel paper de Mario Casas, un galant que, en aquesta ocasió, es veu superat pels esdeveniments, i la situació ho transforma. I d'altra banda Antonio de la torre. Em sembla que broda un paper magnífic, home enfonsat per la pèrdua d'un ésser estimat i amb una pàtina d'auto-destrucció que no decau en tota la pel·lícula. La resta del repartiment està molt aconseguit.

Una obra importantíssima per revaloritzar el cinema realitzat a la península ibèrica.

El túnel de los huesos (2011)

Pel·lícula tramposa . Exceptuant algun pla interessant, resulta una pel·lícula insípida i l'argument, excessivament fressat. 

No funciona ni tan sols sabent que està basada en una història real, ja que s'han fa desenes de pel · lícules de similars característiques i totes ella d'una qualitat superior . El guió no té interès, i la història discorre de forma lineal, si tan sols els flashback fan desitjable seguir amb el seu visionat . 

El major problema amb què es troba Garassino és el mal càsting realitzat i, per extensió, la pobresa dels actors i, conseqüentment, de les interpretacions . Les situacions estan estancades, principalment per les localitzacions en què està rodada la pel·lícula, doncs a l'estar rodada la major part d'ella en escenaris interiors, Garassino no té l'habilitat d'inculcar dramatisme ni als personatges ni a la història. 

En definitiva, una pel·lícula vulgar que, al meu parer, no val la pena visionar-la .

No habrá paz para los malvados (2011)

A causa de la fama que precedia a aquesta pel·lícula, he de reconèixer que les meves expectatives cap a ella eren realment altes. 

Malauradament, aquestes expectatives es van diluir a mesura que el metratge avançava , doncs em vaig trobar veient un una pel·lícula personal, si no, més aviat, una còpia ( ben feta ), de qualsevol pel·lícula de Tonny Scott. 

Està ben rodada, però mal interpretada . A excepció de Coronado , la resta del repartiment està a un nivell baixíssim, i el guió es troba dins del munt de guions tòpics sobre thrillers que es poden trobar al mercat . 

Això si, he de reconèixer que han sabut promocionar molt bé el seu producte, ja que , com he dit anteriorment tenia una succinta idea preconcebuda del que creia podria veure, però la pel·lícula en cap moment transmet força , potser si certa eficàcia visual, però li manca allò que podríem anomenar perdurabilitat .

Les femmes du 6ème étage (2010)

El retrat del director queda ben definit , però el tema i el fil argumental no donava per a més. Correcte retrat costumista de les dones espanyoles que es van traslladar a viure a Paris i divertida visió sobre la burgesia parisenca i la seva mentalitat. 

Història poc creïble a priori, però que aconsegueix aïllar-te aquesta conjuntura econòmica que ens està portant a tots a la misèria, tant econòmica com cultural.

Due Date (2010)

Pel·lícula per sortir del pas del gran Downey Jr. Comèdia de baixa estofa que en algun moment aconsegueix dibuixar un tímid somriure a la cara de l'espectador però que et deixa fred de principi a fi, incloent unes aportacions completament inacceptables i injustificades com la de Jamie Foxx . 

 La manca de química entre els dos protagonistes és alarmant, i la poca gràcia amb què està escrit el guió no fan sinó remarcar la poca destresa de Todd Phillips a l'hora de dirigir aquesta pel·lícula. 

De fet, només The Hangover mereixeria un lloc a la meva llista de pel·lícules interessants realitzades per aquest director.

Absolutament prescindible.

Snow White and the Huntsman (2012)

El principal mèrit d'aquesta pel·lícula, és, aconseguir unir de forma sorprenentment bé les diferències cromàtiques de la fotografia , una direcció artística d'un gran nivell i una faula fosca. Es tracta d’una cinta dirigida eminentment per als adults .

Peca d'un excessiu grau d'homenatge a Tolkien i a Peter Jackson, amb el primer hi te massa similitud narrativa, amb el segon, la similitud és estilística. No en va, alguns plans de la pel·lícula semblen extrets directament de La trilogia de l’anell. La pel·lícula és excessivament lineal i es troben a faltar alguns moments àlgids on la cinta et faci trontollar del seient. En certs moments resulta massa pretensiosa i excessivament lírica , quan " per se" es tracta d'un argument èpic. Això si, el grau de sofisticació en els efectes especials és simplement mastodòntic .

Es pot veure sense cap problema , però els considerats seguidors acèrrims de Tolkien no veuran altra cosa que una pel·lícula de segona divisió, amb opcions d'ascens a primera, aquesta valoració, no obstant, nomes es podrà realitzar una vegada passi el temps, que normalment posa les pel·lícules al seu lloc.