Irrational Man (2015)

   

Woody's back!. Així de simple. El retorn del millor Allen el celebro de manera efusiva, el trobava a faltar com el beure.

Si bé és cert que la seva anterior cinta Magic on the moonlight no estava malament, no és menys cert que li mancava certa força conceptual, necessitava quelcom que atrapes a l'espectador més enllà d'un interessant guió.

Amb aquesta nova cinta, Allen ens parla de l'avorriment, de la desídia d'una vida monòtona, carregada de dies empalagosament repetitius. I com aquesta desídia ( tan preocupant fins al punt de no valorar la vida mateixa) per donar un tom inesperat quan, gairebé epifanicament, hom troba una raó per poder donar sentit a la vida. Tot i això, Allen ens dóna les claus del perquè els desitjos sobtats acostumen a ser no només contraproduents sinó malvats: Uns segons de goix infinit acostumen a portar conseqüències... nefastes.

Woody Allen ens explica tot això utilitzant aforismes filosòfics que, en cap moment, sonen pedants, ans al contrari, hom entén que aquestes cites ajuden al bon de venir de la cinta fins al seu final.

S'ha de dir, també, que la part més fluixa de la pel·lícula és el final mateix, ja que Allen intenta ser políticament correcte en comptes de donar un gir inesperat de guió com ho va fer amb Match Point.

Amb aquesta Irrational man, Allen es retroba amb el seu cinema mes àgil. L'elecció del repartiment és encertadíssima: Per una banda, el magnific Joaquim Phoenix, actor de diversos registres que adquireix la personalitat d'un professor universitari de filosofia esgotat de la rutina diària i de l'autocomplaença, per altra banda Emma Stone, una actriu amb la qual Allen va treballar en la seva anterior obra i que la seva joventut resulta, per una banda innocent però per una altra banda inquietant, esta fantàstica, ja que equalitza molt bé els moments dramàtics més àlgids de la cinta.

No queda cap mena de dubte que el personatge que interpreta Emma Stone és tant rodó com Nola, d'Scarlett Johansson a Match point, possiblement li manca la complexitat intrínseca que li donava el guió a Nola, però aquesta Jill dona molt de joc a l'argument.

I és que comparar ambdues cintes és possible, si no, inevitable: Les dues es caracteritzen per allò que Hitchcock va mostrar ja fa un grapat d'anys a la seva obra mestra The rope: L'encarnació del model metafísic de Nietchze del superhome: La facilitat que es té en dominar a un altre ésser humà i sentir-se superior a ella ja sigui per una qüestió de raça, sexe o intel·lectual.

Els paral·lelismes són obvis, tot i això, hi ha certs punts diferenciadors entre ambdues pel·lícules del director americà. En una es tracta d'un joc, una necessitat vital per poder tirar endavant una vida monòtona, lineal. En l'altre és una qüestió de supervivència purament instintiva i salvatge.

Allen, no obstant això, en aquesta Irrational Man, va una mica més enllà i intenta mostrar un assassí massa sapastre, que no nomes no aconsegueix eliminar la seva segona víctima sinó que es ell el que acaba sucumbint als seus impulsos.

Resulta confós, tot i l'interessant de la pel·lícula, la seva banda sonora. La musica en les seves cintes d'Allen sempre ha estat un element característic, en aquesta, la majoria del metratge de la cinta sempre sona el mateix tall de Ramsey Lewis, tant en els moments més còmics com en els dramàtics, cosa que deixa a l'espectador, certament desconcertat.