El fantàstic i el terror mai van ser uns gèneres que van entusiasmar Carl Theodor Dreyer . Les històries que el preferia es referien més a l'interior dels éssers humans que al transhumà , era més analitzador de l'ànima que un visionari .
No obstant això , a finals dels anys 20 , quan la implantació del cinema sonor s'estava estenent com una plaga , va tenir la necessitat imperiosa d'experimentar . Amb el seu anterior film Le passion du Jean d' arc , ja va començar a provar certs mecanismes cinematogràfics que li van obrir una infinitat de noves possibilitats en un mitjà que va passar de ser ( parlant molt succintament ) fotografia en moviment a teatre filmat .
Amb La passió va elucubrar com es podia mostrar l'ànima humana a través dels rostos plans,naturals , sense la quantitat ingent de maquillatge que s'acostumava a mostrar ( Dreyer filmava les seves cintes en què els seus actors no utilitzaven gens de maquillatge al rostre ) .
Així doncs, davant la necessitat de provar noves coses , va decidir endinsar-se en un nou gènere , desconegut per a ell , com era el del terror .
Basant-se en el relat ' Carmilla ' de Sheridan Li Fanu , on el vampirisme té una importància relativa, va decidir adaptar un guió al llibre de Le Fanu però assignant una sèrie de nous rols als personatges que s'hi descriuen .
Vampyr conté una sèrie d'elements que la fan , com se sol dir , difícil . No és per l'argument que és relativament senzill , sinó perquè la història que acompanya aquest argument en comptes d'anar amb ella en paral · lel s'allunya d'aquest a mesura que avança la cinta .
Des d'un punt de vista pràctic , cal visionar la cinta no com un tot , sinó com a parts independents d'aquest tot . Podem córrer el risc que , si intentem comprendre la pel · lícula en la seva totalitat, acabem desballestats, doncs no té un sentit de la linealitat narrativa tal com entenem en una pel · lícula .
Més enllà de les disputes intel · lectuals que s'han pogut abocar sobre la cinta ( algunes d'elles asèptiques ) no és menys cert que la conjunció entre temps -espai , tal com el coneixem nosaltres , és diferent a la pel.lícula de Dreyer .
Gràcies - o per culpa - del muntatge en paral · lel , Dreyer aconsegueix confondre l'espectador , els canvis d'ubicació de l'acció aconsegueixen que perdem el fil de la història , doncs l'argument , com he esmentat anteriorment , va oblic a aquest.
I és que la complexitat de la cinta aquesta intrínsecament lligada a la manca de motividad en l'explicació de les escenes i en el seu encadenament . És a dir , no entenem ( perquè Dreyer no va voler que entenguéssim ) per què succeeixen certes coses , ja que no hi ha hagut una explicació racional per comprendre aquestes coses i les que succeiran en el futur .
Per dir-ho planerament , falten moments frontissa o moments enllaç que interconnecten aquestes individualitats i les converteixin en un tot , un tot que no és altra cosa que una obra cinematogràfica .
D'altra banda , si contemplem la pel · lícula com un collage d'imatges que tenen una relativa connexió entre elles ( tenint en compte la manca d'una raó del perquè d'aquestes imatges , a dalt esmentat) , ens trobem amb una obra esplèndida .
Podríem fer un paral · lelisme amb la primera obra d'Orson Welles , ' Too much Johnson ', una obra experimental i de ràpida realització on es concentraven totes les inquietuds de Welles en aquest moment . Un sense sentit com a conjunt però interessant com imatges aïllades .
En Vampyr el conjunt potser grinyola , però la individualitat de les imatges evoca . Tècnicament és un prodigi de cinematografia i de direcció artística . Els decorats ( tots ells reals ) aconsegueixen que l'espectador es sorprengui en cadascuna de les escenes que contempla .
La fotografia de Rudolph Maté , amb una càrrega de filtres intensa en les escenes d'exteriors , aconsegueix evocar somnis fantasmagòrics , gràcies a uns efectes especials que aconsegueixen desdoblar les imatges i aconseguir fer-nos creure estar vivint un malson .
El punt de vista objectiu de la cinta aconsegueix plànols tan intensos com els que fan referència a Gray , el protagonista : sembla estar mort en vida . Veiem , des de l'interior de taüt , el que veu el personatge . Dreyer aconsegueix que ens sentim igual de agonitzants que el protagonista .
Tots i cadascun dels plans són formulacions axiomàtiques purament cinematogràfiques , és a dir, frescos en moviment . Algunes de les escenes que contemplem beuen del teatre Grand Guignolesco , altres del tenebrisme barroc de Juan de Valdés Leal , l'expressionisme alemany també té cabuda en l'estètica de Dreyer , el món oníric , el gòtic , el surrealisme ...
Veiem , a més , algunes de les característiques que conformaran l'estil del director danès : l'austeritat en els decorats , la llibertat total en la interpretació dels actors , la utilització de la càmera per realitzar introspeccions en el ' ser ' .
Si Le passion du Jean D'Arc era una sinfonia dels primers plans , Vampyr és una desfilada del carnaval de les ombres , és endinsar-se en el grotesc , en un món que posteriorment Todd Browning , perfeccionaria fins el sublim amb ' Freaks ' .
Si bé és cert , tal com he comentat al llarg de la crítica , que la cinta no té ' sentit ' no és menys cert que el treball de Dreyer va aconseguir la realització d'una obra única , complexa i irreal .
.png "English"){kind=small}
