Two rode together (1961)

Al llarg de la carrera de Ford es van crear una sèrie d’estereotips sobre les seves pel·lícules que encara avui perduren. Un d’aquests estereotips és qualificar Two rode together com una obra menor o, més ben dit, una mala cinta de l’irlandès. Aquesta visió de l’obra menor de Ford pot vindre, entre d’altres coses, pels films anterior i posterior, que deixen en segon pla a Two rode together: l’anterior era Sergeant Rutledge i la següent, l’obra mestra The Man Who Shot Liberty Valance.

No cal dir que no estic d’acord amb aquesta afirmació, si bé és cert que no estem davant d’una de les referències dins la seva filmografia, em costa molt compartir l’opinió que és una de les pitjors que mai va rodar. Ens trobem davant d’una cinta que apel·la directament a l'argument de The searchers. Sí que és cert, no obstant això, que la direcció de Ford sembla una mica descuidada si la comparem amb anteriors cintes seves.

En primer lloc, hi ha una de les mostres més subtils sobre l’amistat que mai va rodar Ford, a l’inici es mostra com Stewart i Widmark comparteixen una cervesa, mostra de la complicitat entre els dos protagonistes al llarg del film. Per altra banda, l’humor és una característica principal en la cinta tot i que a mida que la cinta avança aquest humor es distorsiona fins al punt d’esgotar-se: és on la pel·lícula comença a tornar-se seriosa.

Hi ha una de les escenes més dures de tota la carrera de Ford, que és el linxament del jove indi. Ford agrupa en una mateixa pel·lícula l’humor sardònic i la crueltat més exacerbada.

Els personatges coincideixen precisament gràcies a la distancia moral que hi ha entre l'un i l’altre:. Stewart és frívol, ple de cinisme, fuig del compromís amb els colons a no ser que sigui a canvi d’una suma elevada de diners; per contra Widmark és l’home pausat que fa tot el possible perquè la gent no pateixi més del necessari.  Stewart, però, acaba renunciant als diners per amor.

Es tracta d’una pel·lícula sobre l’amistat més heterodoxa i sobre la manca de llibertat. És molt crítica amb la incomprensió envers els altres, és un al·legat antiracista.

Ford tampoc deixa, en aquest cas l’oportunitat d'introduir l’exèrcit en l’argument, en aquest cas, però, no el mostra com un grup unit d’homes que assenyalen units un mateix objectiu, en Tho rode together de fet, els militars s’enfronten pel menyspreu cap a la dona de l’indi.

Finalment, en l’apartat tècnic, voldria ressaltar la meravellosa fotografia de Charles Lawton Jr. que utilitza el cinemascop magistralment i dóna una lluminositat a tots els plans diürns magnífica.

Au revoir, les enfants (1987)

Louis Malle va plasmar en Au revoir, les enfants les seves experiències en un internat durant la seva infància. Au revoir, les enfants  és un film antinazi incommensurable, té la èpica virtut de transportar-nos a una època que, desgraciadament, molta gent va patir.

Malle aconsegueix copsar, de forma immortal la vida en una institució catòlica com cap. Hi ha una feina d’actors (tots ells joveníssims) molt bona, i el guió ajuda a seguir les peripècies dels actors principals de forma senzilla i sense entrebancs.

L’amistat es tractada no únicament com un punt més del film, en aquesta pel·lícula l’amistat és treballada, patida, aconseguida a força de tristeses, això és el que fa d'aquesta cinta un fet tant tendre i emocionant: tot el que es troba plasmat en ella transpira realisme. 

El director no eludeix en cap moment les dificultats dels infants envers el que els succeeix, així com no cau en el sentimentalisme fàcil ni en el maniqueisme, no tots els nazis es dibuixen com malvats. Au revoire, les infants és molt trista, és una experiència cinematogràfica esplèndida. Mostra l’amistat, el naixement de l’amor, la tristor, la misèria, el caciquisme i la venjança.

Malle critica furibundament el col·laboracionisme i enalteix la resistència, la fugida final d’un dels inculpats és una metàfora del que desitja el director: fugir per retornar onejant la bandera de la llibertat.

És important ressenyar, també, l’actitud del capellá, que realment fa gala de la misericòrdia cristiana dels seus orígens, doncs apel·la a la caritat com a única via de salvació en un país sumit completament en la guerra.

La pel·lícula està envoltada d’una atmosfera realista, com he dit amb anterioritat, i això ho realça encara més la partitura que és va escollir per el film, la musica romàntica de Schubert.

Molt interesant, és una obra fonamental d’un director que la va realitzar en plena maduresa (tant física com cinematogràfica).

The stranger (1946)

The Stranger és un film de gènere amb el que Welles es va introduir al cinema negre. Tot i no ser la millor de les obres del nord-americà es tracta d’una cinta molt interessant i conté totes les qualitats que Welles ja va demostrar en les cintes anteriors.

Welles dona vida a un nazi que s’amaga en un petit poble dels Estats Units amb una identitat falsa. És un home que, aparentment té unes conviccions obertes y progressistes però això no és res més que l'epidermis, ja que les seves paraules comporten implícitament una carrega d'odi envers els que són diferents d'ell. Si bé és cert que amb kane va introduir-se en el món negre del cinema, no és menys cert que ho va fer, principalment amb la fotografia i amb tots el rerefons tècnic, no obstant això, en The Stranger ho fa també amb l’argument, envoltant la historia de misteri i de tensió dramàtica.

Welles no va intervindré en el guió, i això es nota, tot i això, el guió és la base principal de la intriga, encara que no és un prodigi, ja que conté moments clau que fan que la historia pugui avançar i tingui uns girs que la converteixen en una molt bona pel·lícula de gènere. La cinta té una altra virtut que és el muntatge, gràcies a ell, el film aconsegueix el punt àlgid de la cinta, tot això reforçat amb una gran banda sonora que acompanya el film. 

Personalment, és la interpretació que menys m’escau de Welles, el veig massa sobreactuat, tracta el seu personatge con si fos un actor teatral, exacerbant massa la seva actuació. El film té la força de E.G Robinson, que tot allò que tocava ho convertia en or, així com una sèrie de secundaris que reforcen molt la història, com ara el propietari del bar/farmàcia. Els secundaris, com he mencionat anteriorment, són els millors actors de la pel·lícula.

 

En el film hi ha un grapat d’escenes que son magnífiques, com ara l’escala del campanar, llarguíssima, el picat i contrapicats de la mateixa fan marejar, al plànol del bosc quan els dos nazis es troben...

La part final de la pel·lícula sempre m’ha recordat, encara que només sigui subtilment, al final de Frankenstein de James Whale, encara que en comptes de cremar la torre, Welles mor d’una forma magistral.

Citizen Kane (1941)

Veure Ciutadà Kane és veure una part molt important de la història del cinema, és gaudir, és emocionar-se, és gaudir de tots i cadascun dels plans que és mostren en ella. No es tracta simplement d’una biografia, és molt més que això, és veure  on s’inicia el cinema modern.

Orson Welles no va ser mai un actor enorme, però com a director va ser dels més grans que hi ha hagut mai. El guió, tot i que en els crèdits surt que està coescrit amb Mankiewitz, el cert és que va ser aquest últim el que el va escriure en pràcticament la seva totalitat. Es tracta d’un guió genial, complexa a simple vista però que, en el fons és molt simple ( pel que fa a la seva estructura), el que el fa relativament complexa és la quantitat de retrocessos i avançaments que mostra. Està molt cuidat i els caràcters dels personatges estan definits meravellosament.

La fotografia avança el que serà l’obra propera de Welles, es trobava completament còmode rodant amb una fotografia excessivament fosca, la influencia de l’expressionisme queda palesa en l’allargament de les ombres en algunes de les escenes. La càmera es mou com si fos un més del repartiment, els enclavaments de la càmera  son completament inusuals i si bé és cert que Ford ja havia experimentat amb cert tirs de càmera, no és menys cert que Welles els va portar molt més enllà, com el títol de la novel·la de Henry James els hi va donar una volta més. I és que voldria aprofundir en la tècnica empleada per Welles en Kane, ja que és el que més em sobte de la pel·lícula. Hi ha escenes on la càmera esta posicionada a l’alçada dels peus dels actors, realitza un contrapicat brutal i mai vist fins aleshores. Un altre punt interesant és la profunditat de cap que té la cinta, hi ha escenes (les del nen jugant amb el trineu a l’inici del film) on la càmera aconsegueix captar la tercera dimensió de l’escenari cinematogràfic , perfectament enfocat.

 Per altra banda, el muntatge del film és prodigiós, el muntador Robert Wise, que posteriorment es convertiria en un director de cinema molt correcte,  és veritablement el metrònom de la pel·lícula, en la sala de muntatge es crea el ritme adequat per cadascuna de les escenes. Gràcies al muntatge Welles aconsegueix uns salts en el temps que fan que la historia avanci sense fissures ja que mostra els mateixos escenaris però amb els actors envellits.

La tècnica narrativa també va ser una innovació, deixà de banda la linealitat per utilitzar flashbacks i per utilitzar, alhora, diferents narradors que expliquen la vida del protagonista.

Després de provocar el pànic amb la seva versió de radio de la novel·la de H.G Wells, La guerra dels mons, la RKO va proposar a Welles un contracte per a realitzar dues pel·lícules, donant-li el control total sobre la realització de les mateixes. Welles va escollir la història de William Randolph Hearts, un magnat de la comunicació. La cinta va tenir l’aprovació de la critica, però va passar molt desapercebuda per als espectadors. El mateix li va succeir amb la segona pel·lícula per la RKO, The magnificent Ambersons (1942) la qual cosa va significar que la productora no volgués seguir treballant amb Welles.

Aquesta va ser la eterna problemàtica que van tenir els films de Welles, la manca de finançament. Tothom reconeixia que era un director sublim, però també reconeixien que rodava allò que ell desitjava fer no el que els espectador s volien veure, amb aquests problemes de fons, Welles, per poder finançar els projectes que desitjava fer, no va tenir més remei que fer d’actor en cintes d’altres directors com ara John Huston i la seva Les arrels del cel o Moby Dick, del mateix Huston.

 

Imprescindible el seu visionat, veure Kane és veure al cinema en majúscules, és aprendre d’un ofici que en la dècada dels 40 els que, com Welles no tenien ni coneixements de cinema, van aconseguir estimar-lo i, independentment del funcionament a les sales, seguien fent allò que realment els apassionava.

Assignatura pendiente (1977)

  

Assignatura pendiente és el primer llargmetratge del director espanyol Jose Luís Garci, aquesta òpera prima és interessant, principalment pel seu continent, el que envolta la història. En ella es veu un Garci com a embrió de director, amb totes les mancances que ha de tenir un director novell.

Comencem per allò que és més evident: Hi ha un fos a negre que és realment esperpèntic i matusser, no manca el sentit de la il·luminació per complert, s’apaguen els llums de forma desordenada i gens harmònica. Per altra banda, del seu visionat es desprèn que el film està rodat de forma molt, massa, acadèmica, allargant molt els plans, uns contrapals molt nets i una utilització constant del zoom per passar de plans americans a primers plans de forma massa abrupta.

Per altra banda, hi ha coses que em semblen molt interesants. La primera de totes es el joveníssim Sacristan, que, en una pel·lícula que ja he criticat en aquest bloc, Madrid 1987 de David Trueba, culmina el personatge que comença en aquesta. Desconec si és una cosa provocada o simplement casual, però el fet és que les similituds i paral·lelismes dels dos personatges criden molt l’atenció. És un home amb necessitat de sexe, és un comunista amagat, és un narrador del seu temps, encara que en la de Garci ho sigui amb els seus actes. A més, la història tot i ser repetida mil vegades està explicada de forma molt diàfana, molt clarificadora, parla sobre l’amor, la malenconia, sobre el pas del temps i les fissures que provoca aquest pas, sobre la necessitat de reprendre tot allò que no s’ha pogut acabar amb anterioritat.

Una altre aspecte a destacar és la faceta política de Garci als 70. Home d’esquerres, proper al PC. En la seva pel·lícula parla i critica els empresonaments polítics, alaba la llibertat d’expressió que mancava en aquells moments. És una pel·lícula molt d’esquerres.

Finalment, com a bon cinèfil, hi ha certs moments de la pel·lícula on Garci es pren la llibertat d’homenatjar algunes de les seves pel·lícules o directors predilectes: E.G. Robinson el Double indemnity de Wilder, quan Sacristán no troba mai l’encenedor, o alguns plans dramàtics extrets d’alguna de les cintes del mateix Bergman.

Millenium: The Girl with the Dragon Tattoo (2011)

Els homes que no estimaven les dones va ser un llibre que va revolucionar un ingent grup de lectors que, desconeixent fins aleshores que hi havia una literatura sueca, es va endinsar fins el més profund del país escandinau.

El llibre és intrigant, emocionant i sents constantment l’amenaça en totes i cadascuna de les seves paraules. De fit a fit és un llibre inquietant. La novel·la tracta sobre la misogínia, sobre el poder del dominant envers el dominat i sobre la corrupció.

Traslladar això a una pantalla de cinema és complex, principalment perquè has de tenir una pulcritud i una organització ingent, ja que la novel·la és plena de personatges i d’històries paral·leles.

Fincher ja havia donat mostres de la seva capacitat de síntesi en pel·lícules anteriors, les més importants dins la seva filmografia estan basades en llibres o on còmics, i el fet de traslladar una història escrita a imatges ha demostrat al llarg de la seva carrera que se li dóna realment bé.

Va començar amb la intrigant, macabra y fosca Seven, on ja en ella treuen el cap algunes de les propietat personalíssimes que caracteritzarien el seu cinema posterior, com ara una ambientació ombrívola, una fotografia molt caravaggiana de Jeff Cronenweth, plena de clarobscurs, uns protagonistes inquiets, uns guions molt cuidats i muntatges paral·lels magníficament tractats.

Aquest és el gran punt d’Els homes que no estimaven les dones, la facilitat que té Fincher en reproduir móns  alternatius que en última instància s’uneixen entre ells con una perfecte amalgama. Tracta cada “història” com si fos la principal, no deixa de banda cap detall, és un artesà del cinema.

A diferencia de la versió sueca d’uns anys enrere, massa freda i apàtica, on els actors careixen d’empenta, aquesta nova versió té poder en si mateixa, és fosca, insinuant, no evita els detalls que mostra la novel·la, no elimina els moments més escabrosos, no té vergonya d’ensenyar el que s’ha d’ensenyar. Aquesta ha estat sempre la virtut de Fincher. 

L’elecció del repartiment és més que correcte, des dels dos protagonistes principals Craig y Mara fins el meravellós Plummer, realitzen unes interpretacions molt suggeridores, aconsegueixen plasmar l’esperit Larsson a la pantalla, un objectiu que pensava que seria molt difícil de veure mai.

En definitiva, una altra gran pel·lícula de Fincher que, personalment, es refà de les seves irregulars pel·lícules anteriors Red Social y El curioso caso de Benjamin Button. A nivell personal he de dir que sempre he preferit el Fincher fosc, enigmàtic en contraposició del dramàtic o biogràfic.