Dawn of the dead (1978)

-->

Anteriorment ja he comentat un film del mestre Romero, The day of the dead, el que m’ocupa a continuació es el film anterior (zombiement parlant, és clar). Aquest film és Dawn of the dead que a Europa es va comercialitzar com Zombie. Si bé és cert que té moltes similituds amb la comentada anteriorment, en Dawn of the dead ens trobem cop de puny directe a la cara del consumisme rutilant. No es tracta únicament de la localització o situació on es desenvolupa l’acció (un centre comercial) ho és, principalment, per l’actitud dels personatges que hi intervenen.

Els Zombis en aquest cas, tenen més rellevància en la pel·lícula, tot i això, el que sobta és l’interès que mostren els personatges en poder obtenir tot allò que en una altra situació no apocalíptica podrien aconseguir de forma gratuïta. El desastre comporta, de forma indirecta l’obtenció d’un benefici. No és menys cruel veure com els morts, encara amb una minsa memòria, retornen allà on més desitjaven anar en vida, els veiem amuntegats a les portes del centre comercial, esperant obtindré tot allò que havien obtingut en el passat. El capitalisme no queda en massa bon estat, veritablement.

Per altra banda, tornem a veure un component dels protagonistes negres, tant en The night of the líving dead com en The day of the dead, no hi manca mai un protagonista negre. És curiós aquest fet, sembla com si Romero volgués subratllar la força de la comunitat afroamericana dins la societat.

Si en The day of the dead el protagonistes negatius eren els militars, en aquests cas ho són els saquejadors, que, a més tenen certes connotacions de bàrbars, ja que no es limiten a arreplegar tot el que troben al seu davant, sinó que destrueixen els Zombis de forma completament gratuïta i s’acarnissen amb ells. Podem veure-hi la metàfora d’una societat que basada en l’anarquia pot anar més enllà dels límits del senderi.

Visualment és més impactant que The day of the dead, però aquesta última té més motius de reflexió, ja que els personatges lluiten contra els seus propis fantasmes mentre que els de Dawn of the dead intenten sobreviure valent-se de qualsevol manera possible. A diferència de The day of the dead, els zombis que trobem en aquest film són més lents, el color del maquillatge és mes rosat -en The day of the dead, en que el veiem més blavós per culpa del suposat pas del temps i del mal estat de la carn. Segueix l’arquetip zombi creat per Romero en The night of the líving dead i que es començarà a perdre en la última entrega de la saga.

The day of the dead (1985)

-->

Última pel·lícula que conforma la trilogia dels morts de George A. Romero i la més complexa de totes.

Els films de Romero tenen la qualitat d’anar més enllà d’una simple cinta de morts vivents, el que les diferencia dels films actuals del gènere no és simplement una cosa substancial i d’estil, la principal diferència és que les pel·lícules de Romero tenen sentit més enllà de la mateixa pantalla. Això és així gràcies als personatges que ens presenta aquest film que, si bé és cert que en un primer moment o fins i tot en un primer visionat ens poden semblar senzills i inclús sobreactuats, una revisió de la mateixa ens deixa constància d’una força psicològica molt més complexa del que havíem cregut amb anterioritat.

Els films de Romero van més enllà dels morts vivents, de fet, aquests morts no són més que meres comparses dins l’acció, ja que es transformen en l’element que inclina la balança a favor del drama i de la intriga de la pel·lícula. Romero ens explica què és viure aïllat, què significa compartir el mateix forat amb gent a la que pots menysprear, ja sigui per ser d’una altra raça o per pensar o actuar diferent a la resta. El film aconsegueix mostrar-nos que de vegades és millor ser a fora, amb els morts vivents, que no pas a dins, amb els vius mancats de principis.

Romero crea un microcosmos que és un fidel reflex de la realitat mateixa, fins i tot fora d’un infern post-apocalíptic. Dota els actors de la llibertat per expressar el que sentirien si realment succeís allò que viuen en la ficció, i això es transforma en actes imprevistos impulsats per situacions al límit.

Lori Cardille n’és l’exemple perfecte: ella veu com el seu company rep atacs racistes i psicològics; el seu superior, es transforma en un doctor Frankenstein i juga amb la vida i la mort; i ella és menyspreada per ser dona.

Romero no s’està d’atacar a l’estament militar, de fet, els militars són els que comencen la guerra interna del grup, ja que no permeten que ningú traspassi les ordres que ells han ordenat.

Com acostuma a ser habitual, els que acaben desapareixent de forma violentíssima són precisament aquests militars, sembla clar que a de pagar pels pecats que han comès al llarg de la seva estada en el búnquer.

Per altra banda, The day of the dead introdueix una nova concepció de zombi, i és el fet de l’aprenentatge el que Romero utilitzaria de forma recurrent en la seva The land of the dead, Aquest fet, el de l’aprenentatge, fa que veiem la pel·lícula amb encara més de terror, ja que entenem que si poguessin aprendre no hi hauria sortida possible ....

Els efectes especials i el maquillatge van ser elaborats per Tom Savini, que també va fer una petita incursió en el món Romero protagonitzant un dels assaltants en Dawn of the dead. The day of the dead és molt més dura visualment que Dawn of the dead.

Si ampliem una mica les mires, està clar que el film, vist en el seu context global, és crític amb la societat. Romero, no obstant, no arriba a posar el dit en la nafra tal i com ho va fer amb Dawn of the dead i amb The night of líving dead.

Volver a empezar (1981)

L'obra amb que Garci va guanyar l'oscar és la que menys interès m'inspira, principalment perquè es tracta d'una cinta sobre un tema que no m'interessa gens. Això de buscar un sentimentalisme recalcitrant sempre m'ha semblat de mal gust. I el pitjor de tot es que la pel·lícula busca el sentimentalisme i no el troba.

La cinta en explica el retorn d'un home a la seva terra de joventut, la qual va abandonar al exiliar-se; és l'acomiadament a les persones i als llocs on va passar el que per a ell va ser els millors de la seva vida, ja que està patint una malaltia terminal.

El principal problema que hi a Volver a empezar es que no transmet rés de rés; és una successió d'imatges buides de sentiment, la manca de personalitat dels personatges no ajuda a que ens hi comprometem.

El millor del film és la fotografia, que reflexa la decadència de les ciutats (representada per Gijón) espanyoles de la transició. La brutícia i la negror, gairebé decadentista esta molt ben reflectida. Per altra banda, les localitzacions estan molt ben escollides. El gran problema de la cinta és la manca d'ànima, dona la sensació que a la direcció li manca força, precisió.

Per altra banda, hi ha una cosa en particular que m'irrita profundament en la cinta i és la repetició constant de la musica de Johann Pachelbe i el seu Canon, una vegada i una altra, amb diferent instrumentació, això si, cansa quan ja s'ha escoltat més de vuit vegades. A Garci li agrada aquesta peça i la repeteix fins a la sacietat.

Garci va dir que la pel·lícula volia mostrar, entre d'altres coses, que a la tercera edat no només es pot estimar de forma platònica o supèrflua, amb el que estic d'acord. No obstant això, amb aquesta premissa, hagués tingut que mostrar l'acte (encara que només fos en forma d'el·lipsis, evidentment), ja que si no, la voluntat es queda, simplement en intencionalitat.

Moltes persones repeteixen que els commou aquest film, a mi no. No em commou ni l'acomiadament de Ferrandiz; ni el moment en en aquest li reconeix la seva malaltia a José Bódalo, no me'ls crec, em deixen absolutament indiferents, i ho fan, principalment perquè entenc que el repartiment no va ser el més acurat possible.

L'obtenció de l'Oscar evidencia la qualitat de la resta de candidats que optaven al premi; No vull menystenir la cinta com a una obra dolenta, no ho és, però no és, en absolut una cinta per rebre un Òscar ( tot i que, des de sempre, els Òscars a la millor pel·lícula estrangera han estat els menys valorats en la gala).

Resident evil: Retribution (2012)

Veure la saga de Resident evil de P.W.S. Anderson és com endinsar-se en un Port aventura combinat amb el parc d'atraccions de la Warner de Californià. És viatjar en una muntanya russa, obrir els ulls i aleshores, nomes aleshores, comences a entendre que pot passar pel cap del director-guionista canadenc.

Reconec que la primera part la vaig veure amb gratitud, però ara que ja anem per la cinquena la cosa ha passat de la ciència ficció a l'absurditat absoluta.

No entenem com pot funcionar encara aquesta pel·lícula, principalment perquè sempre és el mateix, no hi ha variacions més enllà de les efectistes. L'estructura és constantment la mateixa una vegada i una altra i el pitjor de tot es que arriba un punt en que ja no et preocupes si hi han errors en el guió o no.

Ordinadors, violència, morts vivents, més ordinadors... Això és Resident evil: retribution.

Premium rush (2012)

Velocíssima pel·lícula sobre repartidors en bicicleta que no porta enlloc. El film no té cap ingredient substancial que ajudi a capbussar-t'hi. David Koept no proporciona al espectador rés més que acció desenfrenada i jocs de càmeres marejants.

Koept va fer una incursió interessant amb un relat curt d'Stephen King on si que, en aquella ocasió, va donar al espectador arguments per seguir fil per randa la història (com a mínim fins que es va evidenciar el joc de mans). No obstant aquesta Premium Rush enyora quelcom que la faci atractiva.

El public juvenil pot sentir-se atret per ella, i el que és pitjor, poden intentar imitar les persecucions i les carreres temeràries pel mig de la ciutat.

Per altra banda, la única interpretació que es pugui rescatar de la pel·lícula (Gordon-levit), no és prou per suportar una pel·lícula que perd la velocitat només començar.

Dark shadows (2012)

Desafortunadament, un nou visionat de la penúltima cinta del meu admirat Tim Burton no ha aconseguit canviar la meva opinió envers a Dark Shadows.

Es tracta d'una pel·lícula avorrida que nomes es revitalitza davant l'aparició de Johnny Deep. A banda d'això, no deixa de ser una meravella visual però carent de qualsevol contingut.

Dona la sensació de que es tracta d'una obra pont del director que, davant la imperiosa necessitat de tenir més temps per realitzar un film que realment desitjava fer, va utilitzar Dark Shadows com a eina intermitja; Aquesta teoria es cau a trossos al tenir en compte que Burton té tots els pressupostos del món per realitzar el que vulgui quan vulgui.

Com a compte infantil funciona fins a cert punt, de fet, si hagués continuat l'obra com a compte planer hagués tingut molta més força i interes.

I es que el gran handicap del film és que no es defineix en cap moment, es queda a mitges en tot i no compleix en rés; Burton defineix Dark Shadows com una comèdia, ho és, però a mitges;Tampoc és una cinta de terror, de fet, no fa por en cap moment, tot i que el protagonista és un vampir; pel que fa a drama, tampoc la podríem categoritzar com a tal, ja que només algunes escenes s'hi podrien anomenar com a tal. És, en definitiva una cinta indefinida, els actors estan correctes, però la historia no els acompanya en cap moment.

El millor del film és sense cap mena de dubte el seu arranc inicial, on realment es mostra d'essència gòtica del Burton que tant ens agrada, però un com enterren a Barnabas, tot el muntatge cau i desgraciadament no es torna a aixecar en cap moment.

Així doncs, ja és la segona decepció de Burton i el seu alter ego en la pantalla Deep m'ofereixen en poc més de dos anys, Alice in Wonderland és un altre fracas estrepitós del mestre on el que embolta el film és immensament superior al que conté. Esperem que la seva nova pel·lícula, un remake de la seva pròpia producció dels 80, Frankenweenie sacii la meva fam Burtoniana.

Politiki Kouzina (2003)

Pel·lícula que deixa el regust amarg de la pèrdua de l'amor però que al mateix temps conté una història sincera i emotiva. Conjuntament amb el menjar, el director Tassos Boulmedis ens mostra el de venir d'una família que es deportada de Turquia per ser de condició Grega. Els flashbacks resumeixen la història de forma molt correcte i el guió dona un toc de sentimentalisme, no és en cap moment, això si, gratuït.

Té un final molt encomiable, s'allunya d'un pressuposat happy end. La part més destacable del film son les escenes d'humor, que n'hi ha moltes i que es barregen amb els moments nostàlgics i tristos.

El record de la terra que s'ha tingut d'abandonar perdura al llarg de la cinta sobre la família deportada. Reflexa molt bé el tarannà de la societat grega, els seus costums i el seu vigor culinari

Es tracta d'una pel·lícula que et deixa amb un bon sabor de boca, ja que té el toc nostàlgic que pot aportar Cinema paradiso de Tornatore o l'embriagador aroma dels menjar que trobem a El festin de Babette de Gabriel Axe.

Per cert, voldria destacar l'actor Georges Courrafaces, home que ha treballat en obres tant dispars com La pasión Turca de Vicente Aranda o Escape from L.A de Carpenter, em sembla que té una actuació molt bona i que realment interioritza el paper de forma esplèndida.

Molt recomanable, aconsegueix que passis dues hores realment entretingudes.

Solos en la madrugada (1978)

 

La que és segona pel·lícula de Jose Luís Garci es converteix en una oda a la radio i a tots aquells que, en una època on la televisió encara no es trobava en el punt àlgid que es troba ara mateix, passaven les seves nits enganxats al transistor i, gracies a això aconseguien alleugerir les seves vides.

Garci aconseguix impregnar la pel·lícula i als seus protagonistes d'un dramatisme patètic, ens mostra com pot arribar a mimetitzarse un programa de radiod de la nit amb el tarannà d'una persona. Les relacions estan estructurades de forma molt eficient, denota una progressió evident entre la seva òpera prima Assignatura pendiente i aquesta Solos en la madrugada. Progressió que no només es reflexa en els personatges, més madurs si no també a l'hora de presentar les imatges, la fotografia esta més aconseguida, hi ha un nivell de professionalitat que en l'anterior film hi mancava. Com en la primera cinta, la musica acompanya les imatges, però a diferencia de l'anterior, on les imatges tenien una minsa força compositiva, en aquesta la solitud està esplèndidament reflectida.

Garci també ens mostra qué era l'amor lliberal, l'amor sense cordes ni submissions, Emma Cohen reflecteix l'esperit de les dones d'aquella transició on es va alliberar i van poder gaudir d'allò que abans semblava que els hi era impossible: la llibertat individual. És la única que no té la sensació d'estar lligada enlloc, a diferencia de la resta de dones que apareixen en el film. Mostra d'això és que marxa quan creu que li és necessari.

L'evolució històrica (meravellós uns dels plànols finals quant Sacristan i Fiorella Faltoyano caminen per un desert carrer de Madrid i es mostren els cartells electorals de tots els partits polítics que es presentaran a les primeres eleccions en un magnific travelling). L'escena entre Sacristan i Maria Casanova dins el dos cavalls està plena d'emoció.

Garci torna a criticar a la dreta espanyola, roda imatges de la nit on el PCE és legalitzat de nou per poder anar a les urnes, és una mirada a la historia de la transició molt lúcida, amb molt de sentiment.

El monòleg final és una oda a no mirar enrere i a tirar endavant de la manera que sigui, tirar endavant ja que nomes tenim una vida i que no hem de perdre-la amb realitzant fets encomiables però carents de sentit vital. La vida és més senzilla del que sembla, però obcequem a complicar-nos-la.

Una molt bona cinta de Garci on es troba més a gust que amb Assignatura.. i on es reflexa la seva maduresa com a director de forma més consistent.

The dark knight (2008)

Interessantíssima continuació de Batman beguins. De fet, pel que fa a la qualitat trobo superior aquesta The dark knight que la mencionada, ¿la raó? El Joker, és simplement una nova icona de la fabrica de fantasia que és Hollywood. Heath Ledger aconsegueix que la pel·lícula s’encamini cap els personatges, té la gran virtut de passar per sobre, fins hi tot, del mateix Christian Bale.

Aquesta entrega de les aventures de l’emmascarat és en si mateixa una trilogia: Al llarg de la pel·lícula ens trobem moments d’una acció desbordant, però no és menys cert que la lluita interna dels personatges amb si mateixos crea un altre vesant del film, malgrat tot, això no acaba aquí: L’intent continu de crear un antiheroi és interessant, ja que contraposa els valors de la ciutat contra els valors de l’heroi mencionat.

El guió no es ni molt menys convencional o simple, més aviat al contrari, ens trobem amb una estructura de cinema negre més que no pas d’acció. Les escenes es succeeixen de forma magistral i el muntatge és magnífic, la música acompanya l’acció de forma trepidant.

En The dark knight rises, Batman ha de convèncer que ell és l’únic que pot salvar Gotham, i ens trobem amb un personatge fràgil i que té uns sentiments molt intensos als seus propers. En aquesta lluita per l’amor, lluita per passar a un segon pla, per formar part d’una societat on les estructures de la mateixa no necessitin un heroi emmascarat que les subjecti. Comencem a descobrir una ciutat que devora tot allò que intenta treure a la llum. Estem davant d’una tragèdia.

Em sembla una cinta meravellosa que té una força descomunal i que, vista en cine desenvolupa tota la seva màgia.

The dark knight rises (2012)

Aquesta última entrega de les aventures del rat-penat no està al nivell de la seva precedent, és igualment espectacular però amb la mancança de la força del desaparegut Ledger.

El film està ple de coses interessants, com l’observació del que pot succeir en una societat mancada de poder i direcció. També es reflexa l’ànima d’un home que lluita per desfer-se d’allò que l’ha empès a tirar endavant al llarg de la seva existència vital.

La companyonia hi és present amb la magnifica actuació de Michael Caine, on les llàgrimes que vessa son llàgrimes d’algú que ha perdut un ésser volgut. De fet, els moments entre Wayne i Alfred son de les seqüenciés més interessants de la pel·lícula

L’argument del film en el fons és el de menys, ja que sempre hi ha un dolent i hi ha Batman, però el que a mi m’interessa de les pel·lícules de l’emmascarat és la relació d’amor-odi que revelen les seves actuacions amb la ciutat de Gotham. Representa una sensació dicotòmica aquesta, ja que la ciutat només se’n recorda de l’heroi quant li és necessari, fet paral·lel amb la vida real. Només trobem a faltar allò que hem perdut.

Pel que fa als efectes especials, rés a dir, simplement fastuosos. Aconsegueixen gracies a les últimes tecnologies introduir-te dins del film i gaudir-lo con si estiguessis dins d’ell.

Els personatges estan a un gran nivell, sobretot Cristian Bale que al meu entendre és el millor de tots els Bruce Wayne que s’han fet mai, en aquesta nova entrega hi apareix també l’actriu francesa Marion Cotillard que crea un personatge dual i molt interessant, la resta d’actors molt correctes, sobresortint de tots ells Morgan Freeman i el ja mencionat Michael Caine.

Finalment hem d’esperar una nova entrega de la saga, ja que l’emmascarat al seu retorn tindrà un nou company, Robin i prometen tornar amb la mateixa força que ho han fet fins ara.

Murder, my sweet (1944)

 

Edward Dmytryk sempre va ser un director molt personal, i amb Murder, my sweet ho va demostrar de forma molt convincent. Per començar, tenim una història de Raymond Chandler, el que és sinònim de que la complexitat de la trama esta garantida, i ens trobem amb un director que li agradava ser diferent als altres, per tant tenim un combinat explosiu.

La historia és complexa, en la que es barregen moltes històries i personatges, deixant de banda a l’espectador, ja que es moltes ocasions no se’ns permet re-ordenar les idees i entendre que succeeix en la pantalla, per altra banda, Powell resulta ser un Sam Spade massa vulnerable, a diferencia de Bogart, Powell no té el respecte dels coprotagonistes, això fa que el film tingui excessius daltabaixos.

Malgrat això, la pel·lícula on més sobresurt és precisament quan no recorre al tòpics del film noir, és a dir, quan deixa de banda tot allò que moltes altres pel·lícules la superen. És en l’apartat surrealista on el film guanya punts, hi ho fa gràcies a l'explosibilitat de les imatges que recrea Dmytryk, mostrant un panorama oníric. Posteriorment Hitchcock ho portaria a l’extrem amb la seva Spellbound.

A la pel·lícula li manca fluïdesa narrativa, crec que s’encotilla massa en la novel·la i això la perjudica, les imatges son excessivament fosques, sense aconseguir neguit en cap moment.

En resum, ens trobem davant d’una interessant pel·lícula de cinema negre però amb molts defectes que la llastren.

Men in War (1957)

Pel·lícula bèl·lica del mestre Mann, recreació complexa del que significa un batalló del exercit americà a la guerra de Corea. Cinta rodada a foc lent, amb amargura i amb nostàlgia. Al llarg del seu visionat veiem les complicitats entre els soldats, contemplem, al mateix temps, l’odi que es reflexa en la cara d’un home quan un company ha caigut. Un retrat psicològic de la guerra. Mann aconsegueix que pateixis el mateix que patir els soldats.

És curiós el cas de Men in war, ja que no sembla una cinta del 1957, sembla molt anterior, la fotografia està enfocada amb un objectiu i in obturador que semblen molt més antics del que realment son. És una cinta que vol semblar molt més antiga del que realment és.

La interpretació de Robert Ryan és realment convincent, però val a dir que tots els actors estan a una gran alçada.

L’escena del bombardeix és meravellosa i et posa els pels de punta, de la mateixa manera que la preparació de l’emboscada final, digne d’un dels grans del cinema.

Si bé es cert que el director sempre s’havia caracteritzat per utilitzar la natura com un component més del repartiment, en aquesta ocasió la situació i la demografia son utilitzades com a tomba dels soldats.

Molt interessant de veure, encara que nomes sigui per contemplar alguna de les rara avis que va dirigir Mann

The angel's share (2011)

Francament tenia les meves reticències envers aquesta pel·lícula. Havia llegit alguns comentaris sobre ella i no la deixaven excessivament bé. Afortunadament ja fa temps que vaig deixar de banda els comentaris per ser jo qui valores el film en la seva justa mesura.

The angels’s share és una cinta magnifica. Tot el que em faci somriure de debò em sembla magnífic. Feia molt de temps que no em divertia tant veient un film actual.

La presentació dels personatges és brillant. Tot i ser una producció anglesa no reté l’humor com si ho fan moltes cintes britàniques, és una pel·lícula que es deixa anar i precisament en aquest fet és on més valoro la pel·lícula.

I és que la trama està molt ben aconseguida. Sempre he retret a Ken Loach una forma de dirigir massa poc empàtica, el que s’acostuma a dir personal. Hi ha moments en que un cinema així pot ser interessant, però tot depèn de la història que és vulgui explicar, i una història com The angel’s share es tenia que explicar sense embuts i donant tot el protagonisme als actors.

Paul Laverty, el guionista, crea uns personatges simples però eficaços, que esdevenen a mida que corre el film en éssers socials amb els quals ens sentim amb concòrdia, ja sigui per les seves actituds o per els seus fets.

Retrata una societat en decadència on l’atur i la desintegració formen part del dia a dia, però ens mostra que hi ha una forma de redimir-se d’aquest pecat que tots els personatges porten sobre les seves espatlles. Si bé és cert que la forma de sortir del pou és jugant-se entra-hi encara més no és menys cert que és la societat que els envolta el que els ha dut a la situació en que es trobem.

És una comèdia, però també és un retrat i un drama social, acceptem el destí dels protagonistes perquè sabem que els ha sortit bé, però el film no deixa de tenir un pòsit d’amargura, ja que entenem que, si bé el protagonista ha après de l’experiència els coprotagonistes tornaran a recaure altra cop en els mateixos errors que els han dut a la situació primerenca.

Winchester 73 (1950)

Al llarg de la seva carrera Anthony Mann va dirigir fins a cinc vegades a James Stewart, en totes i cadascuna d’aquestes pel·lícules que van realitzar junts es poden veure escenes i moments increïbles, i Winchester 73 no és una excepció, es clar.

Winchester 73 es tracta d’una pel·lícula sobre una venjança, com moltes de Mann certament, però aquesta té un component que cap de les altres no té i és el rifle que dona títol al film. L’arma és el fil conductor que ens durà des de Dodge city fins a les muntanyes de d’Arizona, el rifle té un propietari que l’ha aconseguit de forma legal, i aquesta arma no descansa fins que no retorna a les mans del seu veritable amo. Molt interessant aquest fet, ja que tots el que s’apoderen d’aquesta arma moren, com si fos per una qüestió del destí o divina.

La pel·lícula té un inici molt semblant amb Stagecoach de Ford, així com alguns plànols extrets pràcticament de l’obra de l’irlandès. És una cinta plena de violència, on les baralles son absolutament realistes. Així mateix, és interessant veure la dicotomia moral dels dos germans, l’un un assassí i l’altre el venjador. Ja es desprèn de la seqüència inicial el tarannà de cadascun d’ells.

Com bona cinta del gènere, ens mostra, encara que sigui de forma molt tangencial, la història dels EUA, e introdueix una nova visió de l’exercit: uns homes que s’adapten a un nou terreny i que per aconseguir-ho no dubten en demanar ajuda als habitants de la zona.

Stewart sempre va ser un actor al qual els directors eren més aviat poc inclinats a donar-li un paper principal en un producció el gènere del Western, ja que físicament semblava molt fràgil, (a diferencia, per exemple de John Wayne), però ell tenia un domini de la interpretació com pocs.

No voldria acabar aquest comentari sense alabar, de forma reverencial, els efectes (tant especials com de so) que incorpora el film, és antològica la lluita final dels dos germans i com reboten i com sonen les bales en les roques, encara avui em pregunto com ho van aconseguir.

Una pel·lícula de culte dins del western.

Gaslight (1944)

 George Cukor sempre va ser considerat el millor director d’actrius de la història. En Gaslight demostra que l’elecció i direcció d’Ingrid Bergman va ser un encert en tots els sentits.

Amb Gaslight ens trobem amb una cinta situada al Londres Victorià amb uns escenaris meravellosos, on l’atrezzo està mil·limètricament posicionat.

El film ens mostra què significa la manipulació, què és jugar amb els sentiments d’una persona o, el més terrible de tot, jugar amb els sentiments de l'ésser a qui suposadament estimes. També denota la conversió d’un individu, es mostra com mai coneixes a ningú de forma total. Cukor ens expressa el seu malestar per la desconeixença absoluta de la parella, tothom té secrets amagats.

La producció és de 1944, i com films coetanis també juga de forma explicita amb les ombres, és una cinta on, a més, es pot observar una tècnica narrativa que jo no havia vist fins ara en cap pel·lícula de la època, i és la conversa de dues persones, una d’elles fora de l’enquadrament, situació, aprofito a dir-ho molt interessant dramàticament.

He parlat breument d’Ingrid Bergman, però hem de recordar que amb aquesta pel·lícula va guanyar un oscar com a millor actriu, i no és per menys. Però sèrie temerari dir que aquesta consecució va ser únicament per l’actriu, ja que és gracies a la gran fotografia de Joseph Ruttenberg on Bergman aconsegueix extreure el millor d’ella, com ja va fer amb el director de fotografia a The Philadelphia Stories, crea un joc de llums i de foscors que, simplement gracies a un plànol sabem l’estat d’ànim d’ella. Malgrat això, no vull depreciar la feina genial de Bergman, que en la seqüència final realment es fa passar per boja per menysprear al seu marit.

Per altra banda, tenim a Charles Boyer, que està a un gran nivell, i al gran Joseph Cotten en una de les seves eternes actuacions majúscules. És tracta d’un home que sempre va saber escollir els seus papers de forma magnifica, ja que en tots els films on apareix ho fa a gran nivell.

Per altra banda, una altra virtut que té Gaslight és que l’espectador sempre va per davant del personatge, doncs nosaltres sabem més del que sap el mateix personatge i això ens crea una intriga i emoció que no tindríem si fos al contrari. De fet, aquesta tècnica era molt usual amb Alfred Hitchcock, el fals culpable estava a l’ordre del dia a les seves pel·lícules , en alguna d’elles, fins hi tot, aconseguia que ens poséssim més de part del malvat que de la llei.

En definitiva, una obra que s'ha de veure, s'ha de gaudir, i si pot ser a mitja llum, millor que millor.

Babettes gæstebud (1987)

Minimalista producció nòrdica amb clars tocs intimistes. Aconsegueix amb el mínim abraçar tot un seguit de propostes individuals.

Gràcies a un sopar, s’aconsegueix llimar totes les asprors que podien haver-hi en una comunitat; el menjar és l’eix vertebrador d’aquesta trobada, al principi rebutjada, però finalment benvinguda.

La premissa és el tarannà ortodox d’un home amb les seves filles, noies que mai abandonarien el seu pare, ja que es tracta del pastor de la comunitat i elles són el seu punt d’equilibri. El pas dels diferents pretendents dóna el punt divertit a la producció, que es revela, així mateix, com a un relat costumista d’una petita vila danesa del segle XIX. És per tant, una cinta on la religió hi intervé, però no és menys cert que aquesta religió no es mostra en cap moment dogmàtica ni maniquea.

La pel·lícula, al mateix temps, ens mostra el que és realment la bondat. De fet, al llarg del film tot el que es veu és bondat, i no hi ha res que interfereixi el discurs de Gabriel Axe, orientat en el positivisme.

 

Exemple sobre el vitalisme i un cant al menjar, la pel·lícula dibuixa un fet grupal que aconsegueix canviar les persones i les fa més humanes.

Two rode together (1961)

Al llarg de la carrera de Ford es van crear una sèrie d’estereotips sobre les seves pel·lícules que encara avui perduren. Un d’aquests estereotips és qualificar Two rode together com una obra menor o, més ben dit, una mala cinta de l’irlandès. Aquesta visió de l’obra menor de Ford pot vindre, entre d’altres coses, pels films anterior i posterior, que deixen en segon pla a Two rode together: l’anterior era Sergeant Rutledge i la següent, l’obra mestra The Man Who Shot Liberty Valance.

No cal dir que no estic d’acord amb aquesta afirmació, si bé és cert que no estem davant d’una de les referències dins la seva filmografia, em costa molt compartir l’opinió que és una de les pitjors que mai va rodar. Ens trobem davant d’una cinta que apel·la directament a l'argument de The searchers. Sí que és cert, no obstant això, que la direcció de Ford sembla una mica descuidada si la comparem amb anteriors cintes seves.

En primer lloc, hi ha una de les mostres més subtils sobre l’amistat que mai va rodar Ford, a l’inici es mostra com Stewart i Widmark comparteixen una cervesa, mostra de la complicitat entre els dos protagonistes al llarg del film. Per altra banda, l’humor és una característica principal en la cinta tot i que a mida que la cinta avança aquest humor es distorsiona fins al punt d’esgotar-se: és on la pel·lícula comença a tornar-se seriosa.

Hi ha una de les escenes més dures de tota la carrera de Ford, que és el linxament del jove indi. Ford agrupa en una mateixa pel·lícula l’humor sardònic i la crueltat més exacerbada.

Els personatges coincideixen precisament gràcies a la distancia moral que hi ha entre l'un i l’altre:. Stewart és frívol, ple de cinisme, fuig del compromís amb els colons a no ser que sigui a canvi d’una suma elevada de diners; per contra Widmark és l’home pausat que fa tot el possible perquè la gent no pateixi més del necessari.  Stewart, però, acaba renunciant als diners per amor.

Es tracta d’una pel·lícula sobre l’amistat més heterodoxa i sobre la manca de llibertat. És molt crítica amb la incomprensió envers els altres, és un al·legat antiracista.

Ford tampoc deixa, en aquest cas l’oportunitat d'introduir l’exèrcit en l’argument, en aquest cas, però, no el mostra com un grup unit d’homes que assenyalen units un mateix objectiu, en Tho rode together de fet, els militars s’enfronten pel menyspreu cap a la dona de l’indi.

Finalment, en l’apartat tècnic, voldria ressaltar la meravellosa fotografia de Charles Lawton Jr. que utilitza el cinemascop magistralment i dóna una lluminositat a tots els plans diürns magnífica.

Au revoir, les enfants (1987)

Louis Malle va plasmar en Au revoir, les enfants les seves experiències en un internat durant la seva infància. Au revoir, les enfants  és un film antinazi incommensurable, té la èpica virtut de transportar-nos a una època que, desgraciadament, molta gent va patir.

Malle aconsegueix copsar, de forma immortal la vida en una institució catòlica com cap. Hi ha una feina d’actors (tots ells joveníssims) molt bona, i el guió ajuda a seguir les peripècies dels actors principals de forma senzilla i sense entrebancs.

L’amistat es tractada no únicament com un punt més del film, en aquesta pel·lícula l’amistat és treballada, patida, aconseguida a força de tristeses, això és el que fa d'aquesta cinta un fet tant tendre i emocionant: tot el que es troba plasmat en ella transpira realisme. 

El director no eludeix en cap moment les dificultats dels infants envers el que els succeeix, així com no cau en el sentimentalisme fàcil ni en el maniqueisme, no tots els nazis es dibuixen com malvats. Au revoire, les infants és molt trista, és una experiència cinematogràfica esplèndida. Mostra l’amistat, el naixement de l’amor, la tristor, la misèria, el caciquisme i la venjança.

Malle critica furibundament el col·laboracionisme i enalteix la resistència, la fugida final d’un dels inculpats és una metàfora del que desitja el director: fugir per retornar onejant la bandera de la llibertat.

És important ressenyar, també, l’actitud del capellá, que realment fa gala de la misericòrdia cristiana dels seus orígens, doncs apel·la a la caritat com a única via de salvació en un país sumit completament en la guerra.

La pel·lícula està envoltada d’una atmosfera realista, com he dit amb anterioritat, i això ho realça encara més la partitura que és va escollir per el film, la musica romàntica de Schubert.

Molt interesant, és una obra fonamental d’un director que la va realitzar en plena maduresa (tant física com cinematogràfica).

The stranger (1946)

The Stranger és un film de gènere amb el que Welles es va introduir al cinema negre. Tot i no ser la millor de les obres del nord-americà es tracta d’una cinta molt interessant i conté totes les qualitats que Welles ja va demostrar en les cintes anteriors.

Welles dona vida a un nazi que s’amaga en un petit poble dels Estats Units amb una identitat falsa. És un home que, aparentment té unes conviccions obertes y progressistes però això no és res més que l'epidermis, ja que les seves paraules comporten implícitament una carrega d'odi envers els que són diferents d'ell. Si bé és cert que amb kane va introduir-se en el món negre del cinema, no és menys cert que ho va fer, principalment amb la fotografia i amb tots el rerefons tècnic, no obstant això, en The Stranger ho fa també amb l’argument, envoltant la historia de misteri i de tensió dramàtica.

Welles no va intervindré en el guió, i això es nota, tot i això, el guió és la base principal de la intriga, encara que no és un prodigi, ja que conté moments clau que fan que la historia pugui avançar i tingui uns girs que la converteixen en una molt bona pel·lícula de gènere. La cinta té una altra virtut que és el muntatge, gràcies a ell, el film aconsegueix el punt àlgid de la cinta, tot això reforçat amb una gran banda sonora que acompanya el film. 

Personalment, és la interpretació que menys m’escau de Welles, el veig massa sobreactuat, tracta el seu personatge con si fos un actor teatral, exacerbant massa la seva actuació. El film té la força de E.G Robinson, que tot allò que tocava ho convertia en or, així com una sèrie de secundaris que reforcen molt la història, com ara el propietari del bar/farmàcia. Els secundaris, com he mencionat anteriorment, són els millors actors de la pel·lícula.

 

En el film hi ha un grapat d’escenes que son magnífiques, com ara l’escala del campanar, llarguíssima, el picat i contrapicats de la mateixa fan marejar, al plànol del bosc quan els dos nazis es troben...

La part final de la pel·lícula sempre m’ha recordat, encara que només sigui subtilment, al final de Frankenstein de James Whale, encara que en comptes de cremar la torre, Welles mor d’una forma magistral.