Vampyr (1932)

                                     

El fantàstic i el terror mai van ser uns gèneres que van entusiasmar Carl Theodor Dreyer . Les històries que el preferia es referien més a l'interior dels éssers humans que al transhumà , era més analitzador de l'ànima que un visionari .

No obstant això , a finals dels anys 20 , quan la implantació del cinema sonor s'estava estenent com una plaga , va tenir la necessitat imperiosa d'experimentar . Amb el seu anterior film Le passion du Jean d' arc , ja va començar a provar certs mecanismes cinematogràfics que li van obrir una infinitat de noves possibilitats en un mitjà que va passar de ser ( parlant molt succintament ) fotografia en moviment a teatre filmat .

Amb La passió va elucubrar com es podia mostrar l'ànima humana a través dels rostos plans,naturals , sense la quantitat ingent de maquillatge que s'acostumava a mostrar ( Dreyer filmava les seves cintes en què els seus actors no utilitzaven gens de maquillatge al rostre ) .

Així doncs, davant la necessitat de provar noves coses , va decidir endinsar-se en un nou gènere , desconegut per a ell , com era el del terror .

Basant-se en el relat ' Carmilla ' de Sheridan Li Fanu , on el vampirisme té una importància relativa, va decidir adaptar un guió al llibre de Le Fanu però assignant una sèrie de nous rols als personatges que s'hi descriuen .

Vampyr conté una sèrie d'elements que la fan , com se sol dir , difícil . No és per l'argument que és relativament senzill , sinó perquè la història que acompanya aquest argument en comptes d'anar amb ella en paral · lel s'allunya d'aquest a mesura que avança la cinta .

Des d'un punt de vista pràctic , cal visionar la cinta no com un tot , sinó com a parts independents d'aquest tot . Podem córrer el risc que , si intentem comprendre la pel · lícula en la seva totalitat, acabem desballestats, doncs no té un sentit de la linealitat narrativa tal com entenem en una pel · lícula .

Més enllà de les disputes intel · lectuals que s'han pogut abocar sobre la cinta ( algunes d'elles asèptiques ) no és menys cert que la conjunció entre temps -espai , tal com el coneixem nosaltres , és diferent a la pel.lícula de Dreyer .

Gràcies - o per culpa - del muntatge en paral · lel , Dreyer aconsegueix confondre l'espectador , els canvis d'ubicació de l'acció aconsegueixen que perdem el fil de la història , doncs l'argument , com he esmentat anteriorment , va oblic a aquest.

I és que la complexitat de la cinta aquesta intrínsecament lligada a la manca de motividad en l'explicació de les escenes i en el seu encadenament . És a dir , no entenem ( perquè Dreyer no va voler que entenguéssim ) per què succeeixen certes coses , ja que no hi ha hagut una explicació racional per comprendre aquestes coses i les que succeiran en el futur .

Per dir-ho planerament , falten moments frontissa o moments enllaç que interconnecten aquestes individualitats i les converteixin en un tot , un tot que no és altra cosa que una obra cinematogràfica .

D'altra banda , si contemplem la pel · lícula com un collage d'imatges que tenen una relativa connexió entre elles ( tenint en compte la manca d'una raó del perquè d'aquestes imatges , a dalt esmentat) , ens trobem amb una obra esplèndida .

Podríem fer un paral · lelisme amb la primera obra d'Orson Welles , ' Too much Johnson ', una obra experimental i de ràpida realització on es concentraven totes les inquietuds de Welles en aquest moment . Un sense sentit com a conjunt però interessant com imatges aïllades .

En Vampyr el conjunt potser grinyola , però la individualitat de les imatges evoca . Tècnicament és un prodigi de cinematografia i de direcció artística . Els decorats ( tots ells reals ) aconsegueixen que l'espectador es sorprengui en cadascuna de les escenes que contempla .

La fotografia de Rudolph Maté , amb una càrrega de filtres intensa en les escenes d'exteriors , aconsegueix evocar somnis fantasmagòrics , gràcies a uns efectes especials que aconsegueixen desdoblar les imatges i aconseguir fer-nos creure estar vivint un malson .

El punt de vista objectiu de la cinta aconsegueix plànols tan intensos com els que fan referència a Gray , el protagonista : sembla estar mort en vida . Veiem , des de l'interior de taüt , el que veu el personatge . Dreyer aconsegueix que ens sentim igual de agonitzants que el protagonista .

Tots i cadascun dels plans són formulacions axiomàtiques purament cinematogràfiques , és a dir, frescos en moviment . Algunes de les escenes que contemplem beuen del teatre Grand Guignolesco , altres del tenebrisme barroc de Juan de Valdés Leal , l'expressionisme alemany també té cabuda en l'estètica de Dreyer , el món oníric , el gòtic , el surrealisme ...

Veiem , a més , algunes de les característiques que conformaran l'estil del director danès : l'austeritat en els decorats , la llibertat total en la interpretació dels actors , la utilització de la càmera per realitzar introspeccions en el ' ser ' .

Si Le passion du Jean D'Arc era una sinfonia dels primers plans , Vampyr és una desfilada del carnaval de les ombres , és endinsar-se en el grotesc , en un món que posteriorment Todd Browning , perfeccionaria fins el sublim amb ' Freaks ' .

Si bé és cert , tal com he comentat al llarg de la crítica , que la cinta no té ' sentit ' no és menys cert que el treball de Dreyer va aconseguir la realització d'una obra única , complexa i irreal .

Duplex (2003)

                                                        

Danny Devito es va especialitzar en la comèdia (no podia ser d'altra forma) quan es va decidir a dirigir, i després de la divertida (però amb un ressòl de tristor) The war of the Roses, l'altra pel·lícula que crec que mereix menció és  Duplex.

Duplex no és altra cosa que un divertimento, una comèdia amb uns gags molt hilarants i amb un guió que es troba uns esgraons per sobre de la mitjana de comèdies americanes dels últims anys.

L'elecció de Ben Stiller i de Drew Barrymore va ser un encert, la química entre ells dos és evident i la seva compenetració també resulta molt realista.

L'argument és senzill però efectiu,  a més de ser un fidel exemple del que passa en infinitats de llars: el veí de dalt ( de forma conscient o inconscient) mareja els seus veïns, i la resposta que hom podria tenir en un cas com aquest és precisament la que té la parella protagonista (encara que en la cinta és, en certs moments massa exhacerbada).

La cinta mostra l'evolució temporal del malestar dels protagonistes, progressivament van sentint rebuig envers la veïna, passen de l'educació a l'últim dels recursos que un es pot arribar a imaginar i això succeeix de forma espontània, de forma sinuosa. L'estat emocional dels protagonistes recorre en paral·lel a l'argument.

També em sembla interessant el paper que té el guió en el desenllaç de la cinta, juga amb l'espectador i el deixa sobtat amb un final que ningú no preveu quant comença la pel·lícula.

En definitiva, aquest és un film  molt divertit, que té moments àlgids i d'altres amb menys vigor, però que aconsegueix deixar-te amb un bon sabor de boca i amb un somriure als llavis.

The Hurricane (1999)

                                                   

Gràcies a l'extensa experiència de Norman Jewison, el rodatge d'una pel·lícula com Hurricane Carter va ser menys complexa que el que podria haver estat per a qualsevol altre director.

En la seva filmografia, Jewison ja havia tracta la temàtica sobre la injustícia social (F.I.S.T), la corrupció (And justice for all), per tant no li venia de nou tractar una temàtica que, si bé ha estat trillada fins a la sacietat en el cinema, no és menys cert que també en poques ocasions ha estat realitzada amb tant d'encert com és el cas que ens pertoca.

Hi ha certs punts cardinals que fan de la cinta un obra molt interessant, no és simplement una pel·lícula sobre el racisme, és una introspecció al jo interior, és una mostra de com la voluntat pot superar els obstacles, per molt alts que aquests siguin. La visió de llibertat interior, la llibertat mental envers al confinament físic dóna una idea de com s'ha d'estar preparat per assumir una condemna injusta.

Però Jewison va una mica més enllà i força la màquina, fent prevaldre un hiperrealisme buida les ínfules llibertàries per convertir un home heterodox en una persona fràgil, normal. Aquests motius s'entreveuen amb claredat en les converses que té Carter amb l'exterior mitjançant un vidre de per mig. Aquesta manifestació no és gratuïta, i el vidre que s'interposa entre el condemnat i les persones lliures tampoc: gràcies a aquest vidre podem entendre el patiment, la nostàlgia; veiem dibuixats els sentiments d'un home que -sabem- és innocent.

Washington realitza una interpretació digna d'Òscar, ell és el tot, al voltant d'ell gira l'essència mateixa de la pel·lícula. La seva interpretació és un clar exemple de com ha de preparar un actor un personatge, com diluir realitat i ficció.

Gloria (2013)

                                              

Sebastián Leio mostra la història descoratjadora d'una dona que, per culpa de l'edat i del desamor es troba en conflicte amb ella mateixa. Tot i ser una pel·lícula trista i dura és cert que també aconsegueix redimir la protagonista amb frases enginyoses i amb moments certament divertits.

El director afronta amb realisme i rudesa la transposició d'un estat civil a un altre amb sinceritat i sense deixar-se endur per la tendresa gratuïta.

Porta de la mà als personatges a l'abisme emocional i un cop es troben en aquest estat catatònic, els insufla una sèrie d'actes que posen a prova la seva resistència mental

.

Així mateix, es mostra, encara que sigui de resquitllada l'estat socio-polític d'un Xile envaït per les protestes estudiantils (bonic el planons seqüència de Paulina Garcia passejant pels carrers de Santiago i en profunditat de plànol les manifestacions esmentades).

La conclusió és òbvia, però de vegades, difícil d'admetre: Cadascun de nosaltres tenim un tarannà unívoc i reaccionem de situacions semblants de diverses maneres.

La gran virtut de Leio no és únicament tenir una actriu del nivell de Paulina Garcia, si no la honestitat amb què explica les coses, com les mostra i com les transmet. Té una direcció ferma i en cap moment la càmera evita un plànol compromès.

The lords of Salem (2012)

                                     

Rob Zombie va tenir una eclosió força interessant en el món del cinema després de desintegrar el seu (interessant) grup de rock White Zombie, va decidir realitzar una incursió a la gran pantalla, i a fe de déu que va aconseguir que es parlés d'ell.

The house of 1000 corpses va ser un cop de puny directe a l'estómac del gènere de terror i slasher, una revitalització del gènere, va ser un sotrac tan gran que fins i tot els grans seguidors del gènere es van quedar sobtats per la cinta. Si bé és cert que no té una qualitat massa destacable, el que realment va cridar l'atenció va ser la implantació de la personalitat del mateix Rob en la cinta, va crear una obra d'autor força interessant.

Les pel.lícules que va realitzar posterirment seguien amb aquesta interessant personalització, encara que amb resultat desigual, la seqüela de la cinta del 78 de Wes Craven The hills have eyes, si bé té moments intensos, no acaba de resultar tant interessant com la seva predecesora.

Pel que fa a The lords of Salem, és cert que té un inici prometedor, causant terror de debó en certs moments, Zombie aconsegueix, durant l'inici de la cinta, tot allò que no aconsegueix en la resta de la mateixa: pausar l'acció, delimitar-la. Les ganes de fer avançar la història li fa perdre la bona idea inicial.

Aquesta cinta de bruixeria beu de les fonts, entre d'altres de Rosemary's baby de Polansky, amb menys poesia i més escenes oníriques que aconegueixen que la cinta vagi perdent vitalitat a mesura que va avançant.

La temàtica de la bruixeria és terriblement recurrent, no obstant això, tinc la impressió que aquestes bruixes de Salem tenen clares reminiscències de les bruixes èpiques de Tesàlia, unes bruixes que podien capturar la lluna, tenien el coneixement de contactar amb els éssers de l'inframón i realitzaven sacrificis per adorar al diable.

La unió entre les que assegura el director són les seves dues passions va poder-se dur a terme en aquesta cinta, on mitjançant la música es realitzen els conjurs per cridar al satànic.

No hi ha dubte que Zombie té prou talent per mantenir la tensió durant una bona estona, però no té la paciencia ni la sensibilitat per orientar la cinta en un estat de tensió permanent que l'ajudi a madurar i a fructificar per ella mateixa.

Tristana (1970)

                                          

                                    

Amb Tristana, Buñuel repasa, de nou, tots els neguits que planaven sobre la seva ment. El surrealisme torna a presentarse de forma clarivident al director que, si amb El va estudiar el comportament humà, un comportament espaial, amb Tristana va una mica més enlla i realitza una profunda introspecció al comportament humà pero en l'espai-temps.

Ès a dir, gràcies al pas del temps, el director ens ensenya com poden evolucionar les relacions, com els comportaments de les persones deriven a uns angles cada cop mes oposats pel que fa a la seva interrelació.Podriem dir que retorna l'entomoleg que va ser i analitza, altra cop, els éssers humans, però en aquest cas desde la perspectiva temporal, al llarg d'un nombre d'anys. Ens ensenya que succeeix gràcies al pas del temps.

Ademes de tot aixo, Buñuel torna a mostrar que es l'obsesió amorosa al principi, i el que és l'obsessió macabra al final, la misoginia torna a estar present, encara que de forma més sucinta, minsament difuminada, però present al fí i al cap.

La camera capta alguns planols realment sensacionals, els clarobscurs que aconsegueix captar son genials, i ajuden, amb la seva presencia, a otorgar major força narrativa a la història. Buñuel no pretenia crear jocs de càmera sense sentit, tot el que feia éra per alguna raó i per que la història així ho requería.

La religió tambe hi és present, es curios la relació del director amb la religió. Detesteva els actes religiosos pero sempre feia acompanyar als seus actors amb capellans, aquest acompanyament no es res més que la voluntat dels protagonistes per estar envoltats no per guies espirituals, si no més aviat com a personatges rellevants en una época on els religiosos tenien un poder molt més enllà de les esglesies mateixes.

La parella d'actors protagonistes es sensacional, no recordo una cinta on Fernando Rey estigui més esplendit, i Deneuve mostra una cara oposada a la resta de films que va realitzar, pasa, de forma metamorfica de l'angel virginal a la femme fatale que fins aquesta pel.licula desconeixiem que podia existir.

Per altra banda, els personatges secundaris abriguen les situacions de forma magistral, acompanyen als personatges principals en moltes escenes i aconsegueixen deixar de ser secundaris per adquirir un tarannà pràcticament principal.

Buñuel ho va tornar a fer, va realitzar una magnífica pel.lícula, un retrat vivid d'una época, una fotografía fidel del que era el tarannaà del moment. L'aragonès sempre aconseguia impregnar les seves pel.lícules d'una atmosfera, d'uns olors, d'unes sensacions absolutament costumbristes que fan que reviure el passat amb els seus films sigui quelcom més que una experiencia cinematogràfica.

Nattevagten (1994)

Estranya cinta nòrdica, cinta de pressupost escar però amb un reclam visual que aconsegueix fer-te gaudir de cada minut de metratge.

És la història d'un noi que en veu atrapat en un món d'assassinats, una història amb certs tocs onírics, surrealistes i macabres. Aconsegueix una atmosfera freda, tenebrosa.

El millor de la pel·lícula és l'inquietant desconeixement de l'assassí, com Bornedal juga amb nosaltres, ens indica camins incerts i provoca moments d'angustia. La soledat en un lloc sinistre, en aquest cas un diposit de cadàvers,sempre provoca terror, poques pel·lícules han aconseguit crearme aquesta por com en Nattevagten, és un film realment pertorbador.

Out of the past (1947)

Pel·lícula de culte de cinema negre dirigida per Jacques Tourneur que, a mida que avança es va complicant i que, per entendre-la necessites varis visionats, que, per altra banda, són molt gratificants.

Es tracta d'una icona del film noir, una història sobre un home al qual el passat el persegueix, i que per poder solucionar-ho es troba enmig d'un grapat de passions, de venjances i d'assassinats.

En aquest fil hi trobem tot el que s'ha de trobar en una pel.lícula de genere, una femme fatale encarnada per Jane Greer, un home que busca a la dona que estima, un home que, com he dit anteriorment, vol oblidar el passat, un soci que intenta subornar-lo...

El que és interessant del film és la capacitat ambivalent del protagonista, el seu biestat, es a dir, la capacitat d'aconseguir estats d'anim i personalitats diferents depenent de les situacions en les que es troba.

Mitchum es debat entre dues dones, la que li convé i que va estimar i que no li convenia. Sembla que el destí el mantingui lligat a ella, tot i saber el funest futur que li espera amb aquella relació.

Sempre m'ha interessat el personatge del noi mut, un xicot que sembla que no hi és però que es converteix en peça important al llarg de la història, gràcies a ell Mitchum sobreviu a una emboscada, i gràcies a ell Rhonda Flemig evita morir.

El final del film és evocador, és un suïcidi, és un moment de sacrifici, és una ofrena als deus pagans, l'ofrena de la maldat encarnat en dona per minvar el mal d'aquest món.

Inglorious Basterds (2009)

La que fins ara és la penúltima pel·lícula de Tarantino és un nou cop de puny a tot l'stablishmend cinematogràfic, és un film molt dur, ple d'acció, d'humor, d'interpretacions molt bones i amb un final que desgraciadament no va poder constatar-se.

Tarantino té la possibilitat de fer allò que li dóna la gana, li deixen fer i, a més ho fa molt bé. Al llarg de la seva filmografia podem trobar-hi escenes d'un veritable cinèfil, seqüencies admirables i que passaran a la història del cine.

En aquesta Inglorious Basterds també ens ho troben aquestes escenes, n'hi va moltes, però la del par soterrat és meravellosa.

La música de tarantino està basada, pràcticament en la seva totalitat, en variacions i similituds a Morricone i als spaguetti western, per això tot és les seves pel·lícules (aquesta i la posterior Django) son westerns moderns; a demès, té la capacitat d'utilitzar cameràmans que saben i els hi agrada utilitzar filtres específics que fan que la fotografia ens traslladi a finals del XIX.

Com he dit amb anterioritat, la violència també és un dels pals de paller de la cinematografia de tarantino, tothom està avisat, per això no ens ha d'estranyar certes escenes violentissimes.

Un altre punt que cal remarcar, principalment en aquest film, són els dolents: L'objectiu no és únicament Hitler, ja que això és una obvietat i a Tarantino no li agraden les obietats, l'objectiu és l'home que es presenta a la casa del granger, li parla de tu a tu i, mica en mica se'ns mostra la maldat i la crueltat. És l'ocultació del mal el que li agrada mostrar a Tarantino, el punt obscur, Christoph Waltz realitza un dels millors papers que he vist en un actor en molt, molt de temps.

The Hobbit (2013)

L'espera no ha valgut la pena. Desgraciadament aquesta primera entrega de la trilogia del Hobbit no és el que esperava. El cert és que no esperava massa; desprès de la incomparable trilogia de Lord of the rings, tot el que es pugues fer desprès és rés.

La primera hora i quart de la pel·lícula és realment avorrida, a excepció de la fotografia i del bon treball de localitzacions tot el demés es obvi, reminiscències sense cap mena de guspira, tot aquest metratge no és res més que una pèrdua de temps.

El que ve a continuació no és molt millor, tot i que sí que supera l'hora predecessora. Els millors moments del film són els d'acció, i fins hi tot aquest, et deixen fret en certs aspectes. La utilització del renderitzat Maya per les escenes d'animació és massa obvi. En definitiva li falta el ritme de les tres anteriors.

Pel que fa als seguidors de la saga, es sentiran decebuts, el mal, aquell mal que en la primera trilogia era quelcom perillós, sabies que es trobava allà, era un ens que ho controlava tot desde el seu alt parapet, en aquesta el mal s'encarna en una bèstia que no deixa lloc a la imaginació; Jackson mostra el que esdevindrà i a partir d'aquest moment l'intriga deixa d'existir.

Gone with the wind (1939)

                                                      

Clàsic on els hagi. Potser despres de Casablanca és el film més conegut de la història del cinema. Basada en la novel·la de la premiada amb el Pulitzer Margaret Mitchell, és una radiografia, molt aconseguida de l'abans i el despres de la guerra de seccesió americana.

Tot i tractarse d'una cinta de gairebe 4 hores de durada, el cert és que es veu molt comodament, a diferencia de film d'una durada aproximada, aquest té un conjunt de circunstancies que la fan certament atractiva.

En primer lloc les interpretacions son portentoses. Desde Gable fins la inconmensurable Olivia de Haviland ( al meu parer, la que millor realitza el seu paper), tots estan magnifics. Vivien Leight es va convertir en la legendaria Scarlett O'Hara, va guanyar l'Oscar com a millor actriu i el va plorar al no mpoder tenir al seu castat al director que la va escollir (George Cukor), al ser rebutjat per Gable per la seva homosexualitat.

És evident que es tracta d'un film sobre la història americana ( un dels fet més importants de la seva història, sens dubte), un punt de vista certament idealitzat d'una societat benestant, mostra el declivi i el resorgiment de les families terratinents a demes d'una visió exacerbadament fabulosa de l'esclavisme del sud.

Un film politicament correcte, gens critic amb la societat del moment, no preten confrontar, el personatge de Clack Gable és el paradigma d'home de fortuna que posiblement és podria veure en aquella època.

Es denota en exces la procedencia de la història i es en aquest punt on crec que la cinta pot ser criticable: És un film massa ensucrat, les històries d'amor son tant excesives que arriba un punt en que deixes de creure-te-les

La cadira de director la van ocupar uns cuants homes, alguns d'ells reconegudisims (com el mateix Cukor), Sam Wood i Victor Flemig ( que és l'únic que apareix en els titos de credit). Aquesta barreja de directors potser dona un toc poc continuista a la història del film, ja que es tractaven de directors que tenien al seu haber reputacions ben diferenciades:

George Cukor era un magnific director d'actors o millor dit d'actrius, un mestre en aconseguir que els actors confiesin en ell i realitzesin allò que buscaba d'ells; Sam Wood va dirigir alguns films dels Marx i com tot el que dirigia als Marx, es tenia que deixar portar per la turba dels tres germans; finalment Victor Fleming era un director que es trobaba més aviat a prop del genere d'aventures (no oblidem que aquell any 1939 tabé va dirigir la colorista The wizard of Oz). Així doncs, Gone with the wind es va convertir en una mena de crisol, una aglotinament d'estils que no va servir per rés més que per aconseguir tots els premis al que la van proposar.

Sempre que s'arriba a aquest punt un, amb la seva reflexió, pensa si els Oscars d'aquella edició van ser justos, la resposta és no. He aqui l'explicació:

El la 12ª cerimonia de l'entrega dels premis Oscar lluità contra una de les pel·lícules que crec que millor reflecteixen la hipocresia americana Mr. Smith goes to Washington del meravellos Frank Capra, no obstant, un film tant dur com el de Capra només va rebre l'Oscar al millor guió. Quedava clar que tenia que arrasar un film sobre l'historia americana, sobre el que van haber de parit les families dels terratinents no pas una historia sobre la problematica social americana despres de la gran depresió. No vull, amb això, dir que el film de Fleming no mereixes guanyar, ja que es tracta d'una pel·lícula magnifica, però crec que es tindria que haber fet una mica de justicia amb la que aquí es va traduir com Caballero sin espada.

Alex Cross (2012)

Permeteu-me que trenqui una llança per aquesta pel·lícula.

Tot i que no em va semblar rés de l'altre dijous, he de dir que, a mida que avança, cada cop sembla més interessant, i si bé és veritat que les escenes son de dibuixos animats pel que fan al seu realiste, no és menys cert que també ho fan moltes altres cintes que son molt més aclamades.

Entreté i el director procura realitzar la cinta amb honestitat, potser no arribarà a ser un grandissim director , però dubto que també ho pretengui.

The Twilight Saga: Breaking Dawn - Part 2 (2012)

La que és l'última pel·lícula de la saga Crepuscle és, també, la millor. Hi ha violència, hi ha tensió, hi ha tot allò que en les anteriors no hi havia: Passió... Però amb comptagotes.

El director ho deixa tot en un somni, en una nebulosa que fa que totes les bones sensacions que et crea a la lluita final, desapareguin de cop, però retornar al món ensucrat dels vampirs i els licantrops.

La saga crepuscle sempre m'ha semblat fluixa, auto complaent, d'un infantilisme pusil·lànime. Un reguitzell de models masculins i femenins que tenen por a embrutar-se.

Una saga destinada a nens de no més de tretze anys.

Trouble with the curve (2012)

La que és la primera pel·lícula del que es diu que serà el successor del bo de Eastwood, Robert Lorenz, té un interes notable.

De fet, no hi ha cap mancança evident en el film, és una cinta que transcorre de forma fluida i convincent, hi ha una direcció d'actors molt ben aconseguida i la direcció no flaqueja en cap moment.

És cert que hi ha algun punt del guió que grinyola una mica, però dins el conjunt no desentona del tot. La cinta està un graó per sota de la magnifica Grand Torino, anterior film de Eastwood, però el personatge que interpreta el pro-republicà és sense cap mena de dubte el millor, i gràcies a la seva presencia el film es veu amb tant de gust.

La resta de repartiment és bé, m'agrada l'actuació d'Adams i de Timberlake, crec que son un secundaries propicis per les deixades de llengua d'Eastwood.

Hi ha qui diu que és sentimental... si ho és, però també ho era Million dollar baby i a tothom li va caure la baba ( a un servidor també, val a dir-ho), no oblidem que és, també l'ultima actuació del bo de Clint, els adéus són tristos per definició, no creieu?

Tot i que el tema de l'esport dins del cinema sempre m'ha deixat bastant fred, aquesta Trouble with a curve m'ha deixat prou satisfet, atrau gràcies a les interpretacions i a una trama que, tot i ser bastant manída i redundant, l'eficàcia de la direcció d'actors la fa molt interessant.

Full monty (1997)

Qui li anava a dir a Robert Cattaneo que el seu bateig en el cinema tindria una acollida tan tumultuosa com la que va tenir.

La veritat és que Cattaneo va abonar el terreny dels streptease amb una fórmula molt senzilla i comercial, sense deixar de banda el realisme social que suscita una ciutat industrial.

El director aconsegueix, gràcies a un guió molt ben escrit, una cinta que, utilitzant personatges arquetípicament de carrer i ordinaris, aconsegueix desprendre del model idealitzat de cossos esculturals.

Precisament aquest és el mèrit primordial de la cinta, el seu auge i èxit: L'alternativa, plasmada en cel · luloide, de la normalitat sobre la esculturalidad, l'ordinari sobre l'extraordinari, l'imperfecte sobre el apol · lini.

Ajuda, també, unes interpretacions correctíssimes que aconsegueixen captar la sensibilitat de l'espectador. Cal destacar, per tant, el gran treball realitzat pel director artístic a l'hora d'elegir els actors.

La banda sonora proporciona el clímax necessari en cada comento de la pel · lícula, l'elecció de la música, duta a terme per M. Dudley va guanyar l'Oscar aquest mateix any per la banda sonora.

En definitiva ens trobem davant d'una obra senzilla i de baix pressupost que va revolucionar les sales de cinema gràcies a la senzillesa que transmeten les seves imatges i el seu missatge.