Él (1952)

Les pel·lícules de Buñuel sempre es troben enmig de la prima franja del real i l'irreal, però en aquesta cas, Él es troba entre l'humor més negre i el drama més subjugant.

Quan Él es va presentar al gran públic, la resposta d'aquest va ser lamentable. Veien en ella una història caricaturesca de les relacions matrimonials, una història plena d'exageracions. No obstant això, amb el pas del temps, l'obra ha anat adquirint un caire molt més seriós, i, tot i que en l'actualitat algunes escenes són excessivament forçades i les interpretacions un pèl exagerades, denota una duresa i una crueltat en la seva forma que realment impacta.

No estem davant la típica obra realitzada al estudis de Hollywood, més aviat al contrari, és l'obra d'un home que va intentar analitzar la bogeria, des del punt de vista del fruit d'una educació i d'una societat masclista i religiosa.

Buñuel sempre va negar que es tractés d'una cinta anticlerical, però no és menys cert que és en l'església on succeeix gran part de la visió patètica de Francisco; és en l'església, lloc d'oració i de pietat, on tothom es burla d'ell i on contemplem, finalment, la follia del personatge.

Hi ha cert punt d'ironia en el personatge de Francisco, ja que té constants alts i baixos en el seu ser, és a dir, evoluciona i involuciona de forma constant, tant en els llocs que freqüenta com en les accions que realitza. En l'església el veiem beatífic i formal a l'inici, però al final perd tots els estreps; en la seva mansió ( o més aviat fortalesa) el veiem elegant, formal i bon amfitrió i posteriorment el veiem obsés, malaltís i violent; fins i tot en la magnífica escena del vagó de tren, es mostra la dualitat de Francisco, virulent i destrossat.

També voldria parlar, encara que esquemàticament, de l'actitud del personatge de Delia Garcés; una dona que es deixa portar les situacions que li ocorren de forma brutal, pretén creure que l'actitud del seu marit canviarà amb el temps, incrèdula, pensa que el que succeeix no és normal.

Veiem a Gloria amb compassió, sentim el pes que du a les esquenes, és una mena de verge que ha de purificar, dia a dia, els seus pecats matrimonials, ha de justificar totes i cadascuna de les coses que realitza el seu marit, el seu propietari, el seu amo.

Són interessants les respostes que rep per part de les persones a les quals ha demanat ajuda: tot el que succeeix és per que no té una actitud suficientment passiva i submisa, no és la imatge correcta de la dona ideal. La pitjor de totes és la seva pròpia mare, que li reconeix que no és prou bona amb el seu marit, obviant els maltractes que ha rebut Gloria la nit anterior. Remarca, de forma tètrica que el que li va fer el seu marit s'ho mereixia.

Hi ha escenes que són duríssimes com ara la preparació dels estris per cosir el sexe de la seva esposa o els trets amb bales de fogueig que li dispara a sang freda, que mostren un tarannà completament pioner en l'època en que Buñuel les va realitzar. Són idees que, fins i tot actualment, només Tarantino estaria capacitat a realitzar-les de la manera en què ho va fer el director aragonès.