Apocalypse now (1979)

                                                      

Al llarg de la història ens hem trobat centenars de pel·lícules del gènere de guerra apòcrifes, moltes d'elles es limiten a enumerar uns fets sense intentar analitzar, fer la dissecció, a les persones que els van protagonitzar. El cert és que la majoria de films actuals pateixen d’aquest mal.

La utilització del medi cinematogràfic com a eina narrativa és molt més eficient que no pas la literatura o la narració oral. El cinema acosta a l'espectador tot allò que havia conegut per terceres persones i que ens havia arribat a meravellar, tot i desconèixer els fet i els llocs reals. La càmera aconsegueix copsar els estat d'ànims, el patiment o l'alegria. Tot això es pot aconseguir sempre i quant hi hagi un director amb suficient esma per voler explicar les coses anant una mica més enllà del que ho podrien fer altres directors que es limitarien a rodar l'acció com a pur entreteniment.

Coppola aconsegueix que gaudim de dues hores i mitja de pur cinema, d'un cinema agressiu i violent, com ho serà el cinema d'Abel Ferrara o de l’Scorsese més amarg. No evita l'espectacle visual, això sí, sense arribar als extrems d’Spielberg, té el realisme de Cimino i careix de l'epopeia d'Oliver Stone o de la crueltat fins i tot malsana de Kubrick.

                                              

A Apocalypse now l’èpica i la lírica van de la mà. El film és l'explicació més racional que s'ha pogut fer mai sobre la bogeria, és intentar explicar, en una durada determinada, l'obra de l’anticolonialista Conrad barrejada amb la primera guerra emesa per les televisions d'arreu del món. Agrupa en una mateixa cinta el classicisme més modern amb la modernitat més bàrbara.

I és que el coronel Kurtz no és res mes que una víctima d'una societat que no ha trobat els seus propis límits, és la personificació de l'home que les circumstàncies l'han fet embogir, ell és el poder que ell mateix ha arribat a odiar.

Kurtz és l'exemple més evident i paradigmàtic, però el que realment fa treure el és el paper de soldats com el Tinent Bill Kilgore, encarnat per un magnífic Robert Duvall, que sobre una falsa aparença de protecció als seus homes amaga una persona a qui l'importa més qualsevol cosa que sigui aliena al combat. Reflexions posteriors poden aconseguir entendre la seva postura: si no actués així, com podria resistir un horror com el que viu? En aquest mateix sentit podem interpretar el moment en el que aterren les conilletes de Playboy: si que és cert que, per part de l'alt comandament és una acció maniquea, però per als soldats, no resulta gratificant pensar, encara que sigui per uns instants, que no són simplement carn de canó?

                                          

El film està ple de seqüències meravelloses, totes elles necessàries per a l’esdevenir de l'historia, totes imprescindibles.

És una profunda reflexió sobre el que hem fet i el que hem de fer, és un film portat al límit en condicions climatològiques adverses, portant, al mateix temps, al límit el cos humà (Martin Sheen va tenir un atac de cor durant el rodatge), una història que voreja l’alienació mental.