Django unchained (2013)

                                                      

Tarantinno torna a fer el que li surt dels nassos i com acostuma a succeir, fascina de nou tota la parròquia tarantinna i deixa bocabadats tots aquell que, ingenus, creien que el seu anterior film era bo. Sento dir-los que aquest és encara millor, molt millor.

Ens trobem amb una setmana on s'estrenen dues pel·lícules, Django unchained i Lincoln que parlen, en síntesi, del mateix: l'esclavitud, malgrat això, ho fan mitjançant estils diametralment diferents: l'un utilitzant la violència (Tarantinno) i l'altre utilitzant la paraula i el diàleg (Spielberg)

Sabíem que la part cinèfila d'en Quentin era, per dir-ho d'una manera suau, estranya (l'anterior film Inglorious Bastards, estava basat, si més no el títol, en un film italià dels setanta anomenat Quel maledetto tren blindato), i l'amor que sent per tot el que envolta el western de sèrie B (l'anomenat Spaguetti western) han aconseguit que realitzés aquests films més aviat estranys, una mutació tan diversa com interessant, com ja acostuma a ser habitual en el director de Knoxville.

La cinta parla sobre la llibertat, sobre l'amistat, sobre l'amor i la venjança. Aquest últim apartat és molt significatiu tant en aquest film con en la filmografia de Tarantinno, ja que la frase feta ‘la venjança es un plat que se serveix fred’, resulta ideal per al director i per tots i cadascuna de les seves produccions. És un fet evident que, per a ell, tota venjança es tracta d'una delectació, una alegria enorme, i no perd l'oportunitat de rumiar quina és la millor forma de tornar el patiment que han sofert els seus personatges.

                 

També resulta evident que la llibertat és una paraula que encanta a Tarantinno, és lliure de fer el cinema que més li agrada, aleshores, per extensió, no pot si no estar al costat de la causa perduda de la llibertat, unir-se en comunió amb tots el que creuen que la llibertat ha de ser universal; en aquest film, la llibertat no és una camí, és l'objectiu.

L'amor en Django és superlatiu, és com l'èpica d'Odiseu, que en el seu retorn d'Ítaca, tot allò que es troba pel camí no el fa oblidar d'allò que vol trobar en tornar a casa, la seva dona, la seva Penèlope; qui mou a Django no és la llibertat, és l'amor. La llibertat és allò que desitja el director i que, com a mestre que és en l'art cinematogràfic, plasma de forma ja intemporal.

Finalment, ens trobem amb l'amistat, paraula amb múltiples significats, si bé no pas semàntics, sí metafòrics. En el film veiem, de forma molt ben redactada, com es crea una amistat, una amistat veritable, no només de paraula, si no de fet. Contemplem com neix l'embrió d'aquesta i com es transforma fins aconseguir unir, acoblar diria jo, dues persones amb dues personalitat que, unides encaixen de forma excepcional.

És un bon moment per parlar del repartiment, és simplement únic, començant pel que és, en l'actualitat, un dels millors actors que hi ha en el món del cinema: Christoph Waltz; el sempre correctíssim Jamie Foxx i acabant amb un Di Caprio que realitza un paper sense massa escarafalls però molt convincent.

        

El guió és una meravella, ple de frases antològiques i d'humor negre. La fotografia és molt clàssica, on els granulats tenen una preponderància envers la nitidesa, per aconseguir aquest efecte de cinema italià dels 70, amb una gamma cromàtica més aviat brillant i lluminosa, per augmentar l'efecte desèrtic i de sequedat que el film requeria.

La música és sublim, començant per la que tanca el film, la cançó de Franco Micalizzi My name is Trinity, que és memorable, passant per la musica de Morricone. Tot el film és una oda al passat, afirmant, definitivament, que per a Tarantinno, qualsevol cosa passada va ser millor.

En definitiva, ens trobem davant d'una enorme pel·lícula i un film de culte dins el gènere, que passarà a la historia com una cinta que diu moltes coses i que les diu de forma magnífica.