Sense cap mena de dubte aquesta tercera part de Mision Impossible es la mes ortodoxa de totes les entregues.
Supera amb escreix la infame segona entrega, es troba a prop de la polifacètica primera, però no arriba a l’atmosfera sufocant de la quarta.
Gracies a una historia intrigant, a unes interpretacions extraordinàries ( Hoffman està meravellós), a un guió menys tediós que la primera part, amb uns elements romàntics que no son una rèmora per la narració i sense cap mena d’ínfula de grandesa, J.J Abrams embasta una cinta digníssima d’acció.
L’espectacle visual de la pel·lícula queda patent gracies a un muntatge on rés queda a la improvisació, la edició de la cinta fa que aquesta discorri a una velocitat brutal. Abrams, no obstant, sap deixar anar el peu de l’accelerador però mostrar-nos la part més rutinària de Ethan Hunt. Ens mostra quelcom ningú ens havia mostrat mai en cap entrega de la saga: La humanització de l’heroi.
La punyent necessitat que tenia John Woo en mostrar la brutalitat del cinema amb un muntatge ple de moviments de càmera, plànols innecessaris es el contrapunt a la moderada forma de dirigir que te Abrams: Aquest dona temps a l’espectador per que gaudeixi dels moments mes íntims de l’heroi per després trepitjar de nou el pedal i augmentar l’adrenalina del espectador.
La cinta no es perfecte, la repetició de certs clixés queda patent a l’instant, alguns dels actors secundaris potser no estan a l’alçada, algunes escenes queden desvirtuades per culpa de la manca de rigor físic… però no ens trobem davant d’una cinta d’Antonioni, del que estem parlant es d’un film que intenta enaltir allò que s’anomena el cinema d’acció sense vanitat.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada