Tristana (1970)

                                          

                                    

Amb Tristana, Buñuel repasa, de nou, tots els neguits que planaven sobre la seva ment. El surrealisme torna a presentarse de forma clarivident al director que, si amb El va estudiar el comportament humà, un comportament espaial, amb Tristana va una mica més enlla i realitza una profunda introspecció al comportament humà pero en l'espai-temps.

Ès a dir, gràcies al pas del temps, el director ens ensenya com poden evolucionar les relacions, com els comportaments de les persones deriven a uns angles cada cop mes oposats pel que fa a la seva interrelació.Podriem dir que retorna l'entomoleg que va ser i analitza, altra cop, els éssers humans, però en aquest cas desde la perspectiva temporal, al llarg d'un nombre d'anys. Ens ensenya que succeeix gràcies al pas del temps.

Ademes de tot aixo, Buñuel torna a mostrar que es l'obsesió amorosa al principi, i el que és l'obsessió macabra al final, la misoginia torna a estar present, encara que de forma més sucinta, minsament difuminada, però present al fí i al cap.

La camera capta alguns planols realment sensacionals, els clarobscurs que aconsegueix captar son genials, i ajuden, amb la seva presencia, a otorgar major força narrativa a la història. Buñuel no pretenia crear jocs de càmera sense sentit, tot el que feia éra per alguna raó i per que la història així ho requería.

La religió tambe hi és present, es curios la relació del director amb la religió. Detesteva els actes religiosos pero sempre feia acompanyar als seus actors amb capellans, aquest acompanyament no es res més que la voluntat dels protagonistes per estar envoltats no per guies espirituals, si no més aviat com a personatges rellevants en una época on els religiosos tenien un poder molt més enllà de les esglesies mateixes.

La parella d'actors protagonistes es sensacional, no recordo una cinta on Fernando Rey estigui més esplendit, i Deneuve mostra una cara oposada a la resta de films que va realitzar, pasa, de forma metamorfica de l'angel virginal a la femme fatale que fins aquesta pel.licula desconeixiem que podia existir.

Per altra banda, els personatges secundaris abriguen les situacions de forma magistral, acompanyen als personatges principals en moltes escenes i aconsegueixen deixar de ser secundaris per adquirir un tarannà pràcticament principal.

Buñuel ho va tornar a fer, va realitzar una magnífica pel.lícula, un retrat vivid d'una época, una fotografía fidel del que era el tarannaà del moment. L'aragonès sempre aconseguia impregnar les seves pel.lícules d'una atmosfera, d'uns olors, d'unes sensacions absolutament costumbristes que fan que reviure el passat amb els seus films sigui quelcom més que una experiencia cinematogràfica.