Gràcies a l'extensa experiència de Norman Jewison, el rodatge d'una pel·lícula com Hurricane Carter va ser menys complexa que el que podria haver estat per a qualsevol altre director.
En la seva filmografia, Jewison ja havia tracta la temàtica sobre la injustícia social (F.I.S.T), la corrupció (And justice for all), per tant no li venia de nou tractar una temàtica que, si bé ha estat trillada fins a la sacietat en el cinema, no és menys cert que també en poques ocasions ha estat realitzada amb tant d'encert com és el cas que ens pertoca.
Hi ha certs punts cardinals que fan de la cinta un obra molt interessant, no és simplement una pel·lícula sobre el racisme, és una introspecció al jo interior, és una mostra de com la voluntat pot superar els obstacles, per molt alts que aquests siguin. La visió de llibertat interior, la llibertat mental envers al confinament físic dóna una idea de com s'ha d'estar preparat per assumir una condemna injusta.
Però Jewison va una mica més enllà i força la màquina, fent prevaldre un hiperrealisme buida les ínfules llibertàries per convertir un home heterodox en una persona fràgil, normal. Aquests motius s'entreveuen amb claredat en les converses que té Carter amb l'exterior mitjançant un vidre de per mig. Aquesta manifestació no és gratuïta, i el vidre que s'interposa entre el condemnat i les persones lliures tampoc: gràcies a aquest vidre podem entendre el patiment, la nostàlgia; veiem dibuixats els sentiments d'un home que -sabem- és innocent.
Washington realitza una interpretació digna d'Òscar, ell és el tot, al voltant d'ell gira l'essència mateixa de la pel·lícula. La seva interpretació és un clar exemple de com ha de preparar un actor un personatge, com diluir realitat i ficció.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada