Balada triste de trompeta (2010)

Balada Triste de trompeta és una obra molt personal d'Álex de la Iglesia. Si bé és cert que totes les seves obres tenen un punt molt personal, algunes són més encertades que d’altres.

El que em captiva d'Alex de la Iglesia són els seus personatges pintorescos, grotescos, granguinyolescos. Els dota d'una caracterització brutal, però de vegades, malauradament, aquests personatges són l'únic que aconsegueix atraure’m del seu cinema.

Balada Triste de trompeta té un inici que, de seguir per la senda marcada, aconseguiria elevar-se de pel·lícula a film de culte.  De la mateixa manera, el final, seguint algunes escenes dels seus anteriors (i millors) films, esdevingut en les alçades, aconsegueix estremir l'espectador, tot gràcies a la inusitada destresa del director a rodar escenes d'acció en el límit de l'abisme.

No obstant això, el que queda entre l'inici i al final és un enorme erm. La desestructura completament esfilagarssada, no permet entreveure realment el significat del film en cap moment, és com un puzzle creat pel director però que, a mesura que ha avançat en el rodatge, ha anat perdent peces, i, el resultat final és un conjunt desordenat d'imatges que no aconsegueixen casar entre elles ni amb l'argument.

Crec que de la Iglesia és un magnífic narrador d'històries, però no té la netedat que el faria summament gran, li costa moltíssim embastar una cinta perfecta, i li costa precisament perquè intenta explicar més coses de les que són necessàries, aquesta era, precisament la grandesa de Hitchcock, era senzill en el que explicava; el seu mantra era que tot radicava en la senzillesa. Del petit naixia el gran.