La vie d'Adèle - Chapitre 1 & 2 (2013)

La visió d’una pel·lícula tant suggerent pel que fa a les seves escenes sexuals sempre resulta reconfortant.

El sexe explícit es resultat de l’atreviment, i quant una cinta es tant atrevida com aquesta La vie d’Adele, hom nomes pot fer que aixecar-se i aplaudir.

Si a demés d’aquest atreviment, la pel·lícula es una obra sublim sobre l’adolescència ( amb el compendi d’errors i de virtuts), la cosa ja es completament deificable.

Abdellatif Kechiche realitza una pel·lícula de culte, on resumeix, en poc menys de tres hores, que vol dir això de ser i sentir-se diferent. No es una pel·lícula provocadora, no cau en els eterns clixés sobre el sexe o les relació sexuals, no retrata l’adolescència des de un punt inquisitiu, explica el que pot succeir quant la natura escull una opció diferent a la que et marca el desig.

Protagonitzada per una parella de joves intèrprets colossal, la cinta discorre a gran velocitat gracies a la ferma mà de Keliche, que dona a les dues protagonistes via lluiré per desfermar les passions més luxurioses que porten dins. El director els diu que sentin i elles ho fan.

Les interpretacions son el millor de la pel·lícula, sens dubte, acompanyades d’una magistral direcció i d’un guió basat en la novel·la gràfica de Julie Maroch.

El més interesant de la cinta es que, gràcies al estil cinematogràfic de Keliche ( amb continus plans subjectius), el director aconsegueix que l’espectador formi part d’una relació constituïda per constants muntanyes russes de passió. Una cinta tumultuosa, punyent, trista i melancòlica.

Per que això es el que l’espectador trobarà en el film: Tristesa. La tristesa es el fi vel que cobreix tota la pel·lícula, tristesa davant la injustícia, davant la incomprensió, davant la pèrdua. La cinta té una patina, durant tot el metratge, d’estar construïda des de el dolor.

Una cinta imprescindible per a tots aquell que creuen que les emocions son quelcom més que una paraula buida sobre un paper en blanc.