Nymphomaniac Part 1 (2013)

Sembla innegable que la realització de certs films està orientada a crear polèmica. Si ens cenyim a l'època més contemporània podem trobar la deplorable A Servian Film de Srdjan Spasojevic, si tirem una mica cap enrere ens trobarem amb la ja pel·lícula de culte Holocaust caníbal de Ruggero Deodato, i si tirem encara més enrere L'últim tango a París de Bertolluci.

Són pel·lícules que poden tenir poc interès cinematogràfic però que gràcies a l'aura amb què han estat embolicades (aura de polèmica) segueixen veient-se de forma constant. No voldria comparar el film de Lars von Trier amb els dos últims exemples exposats, ja que el danès ha creat una obra interessant i multifacètica, en contra del que molts crèiem que seria impossible que el polèmic director pogués tornar a dirigir.

Nymphomaniac Part 1, està plena de llampades de virtut. Té el do d'atreure a l'espectador, de deixar-enganxat durant les gairebé dues hores que dura aquesta primera part de l'obra. Si bé és cert que ho fa recolzant-se en escenes de sexe explícit, no és menys cert que en ella es deixa entreveure el que molts crèiem i no havíem aconseguit a albirar al cinema del danès: té tot el que es necessita per ser una gran director, domina la fotografia (l'inici del film resulta superb, qui no pot fer referència a aquest inici i no recordar-se de David Fincher?), d'altra banda, causa sensació el naturalisme amb què dibuixa els estats d'ànim de la protagonista, recorda en certs aspectes a Terrence Malick, també com combina la música per dirimir els aspectes més personals de la pel·lícula, com aconsegueix modular aquesta música per incorporar-la a la narració i, sobretot, com recrea, gràcies a la divulgació, metàfores que adornen el conjunt.

La història és ben coneguda per tots, explica la vida, des de la infància fins (almenys en aquesta primera part) la semi-maduresa d'una dona nimfòmana. El que em resulta important de la pel·lícula no és el que ens explica, sinó com ens ho explica. El director no deixa cap dubte al respecte, omet les el·lipsis, ens mostra el sexe tal com el coneixem (o voldríem conèixer), deixa de banda tot tipus d'escrúpol moral per cenyir-se a la història.

En el fons, del que ens parla no és d'una altra cosa que de la qualitat polièdrica del sexe. Ens explica que el sexe té matisos i el director danès ens els mostra. Però també ens parla de la religió, la música de Bach, la polifonia ... No és una cinta fàcil, en ella ens trobem innombrables metàfores, algunes escenes realment dures que per a molts seran simplement abjectes.

D'altra banda, sorprèn la quantitat d'actors reconeguts que han volgut treballar en el film (alguns d'ells mostren més del que mai tornaran a mostrar), el que demostra que Lars von Trier és el nou Allen: Els actors reconeguts no tenen objeccions en realitzar el que el director els dicta, cosa que diu molt d'ell.

Pel·lícula inquietant, atraient, fascinant, morbosa. Reflecteix tota la cosmologia de l'ésser humà en els seus instints més primaris.