Mad Max 2: The Road Warrior (1981)

Meravellosa segona part d’una cinta de culte, que quan es va estrenar va passar sense pena ni gloria.

Amb aquesta segona entrega de les aventures de Max, Miller visualitza el que serà, finalment, la seva obra més catàrtica, la que, anys després, serà la guia espiritual de les noves aventures del cowboy post-apocalíptic.

Si amb la primera entrega Miller aconseguia copsar la violència grupal d’un seguit de personatges marginats per la societat, amb aquesta segona cinta el que mostra es la perillositat de l’individualisme. La cinta ens ensenya que la millor manera d’afrontar un repte   (aquest cas, de salvar la vida) es estar units. La unió fa la força.

Miller, aprofita, també, per donar veu al perill que correm davant la innata dependència del petroli i dels seus derivats. Aquesta necessitat es la que dibuixa Miller: un món salvatge e inhumà davant allò que teníem amb excés i que ara ja manca.

I es que la posada en escena de la cinta es absolutament retro però amb una visió futurista clarament visionaria. Alguns dels personatges semblen extrets directament d’un circ de gladiadors, altres d’una pel·lícula de ciència ficció, hi ha un Totum rebolutum en la cinta que, lluny de desmanegar la pel·lícula, gràcies al guió, el que resulta es un cabdell que, a mida que passa el metratge es desfila i dibuixa una tela post-apocalíptica de dimensions estratosfèriques.

La cinta incorpora tot el que una cinta de gènere ha de tenir, no hi ha rés a la improvisació, les escenes d’acció son absolutament realistes, la realització d’aquestes escenes entren dins del que podríem anomenar, escenes realitzables, es a dir, no hi han jocs de càmera que utilitzen als actors com marionetes per actuar de manera fantasiosa o, per dir-ho d’alguna manera, incorpòria.

El nihilisme que desprèn el personatge de Max queda completament entès al saber el passat d’aquest, la manca d’empatia envers a la resta d’habitants de la petrolífera s’entén a mida que s’entén el dolor que pateix el protagonista. Resulta interesant veure el canvi d’opinió que té Max una vegada fracassa en l’intent de fugir per si mateix. Entén que, ja sigui per mala sort o per un cop del destí, no pot permetre que ningú més perdi la vida per culpa d’ell.

En aquests sentit, ens trobem davant d’un personatge, un heroi, amb clares necessitats de restablir el seu jo personal amb el seu passat, amb uns fantasmes que mai més es podrà treure del seu cap. Max necessita redimir-se per poder seguir el seu camí.

Al llarg de la pel·lícula veiem, com hem dit abans, la necessitat que tenen tots els personatges de tenir una certa ajuda per tirar endavant.

Miller fa evolucionar els personatges: A la primera pel·lícula els infon caràcters anàrquics i solitaris, en aquesta segona, els agrupa, els fa col·laborar…. Tot i això, el final es pràcticament igual al de la primera cinta: La soledat es inherent a Max.

En definitiva, una pel·lícula d’acció total, plena de moment àlgids, amb unes característiques tècniques, una adreça estilística i una originalitat que gairebé vint anys desprès, encara serà absolutament vàlides.