The ten Commandments (1956)

Donant per descomptat que es tracta d'una pel·lícula orientada primordialment al públic catòlic, no és d'estranyar que una torba de gent, entre els quals es troben ateus i agnòstics, pensi que es tracta d'una superproducció en cert sentit mancat d'interès, en el relatiu, és clar, a l'apartat ideològic. Per als creients és una pel·lícula de culte, Cecil B. DeMille ens explica els fonaments del catolicisme. Per als ateus no és altra cosa que una pel·lícula fantàstica al més pur estil Ray Harryhousen, per als agnòstics és una cinta que se situa, de forma equidistant, entre els dos punts de vista.

La visió crítica de la pel·lícula com a objecte religiós queda anul·lada automàticament per a la presa de decisions que van portar a la producció a convertir-se, de forma paradigmàtica, en un sainet constant en lloances a Déu. Des de l'inici de la pel·lícula se'ns confirmen certs aspectes religiosos del catolicisme que difereixen amb els del cristianisme: se subratlla de manera flagrant la necessitat d'una deïtat única deixant de banda els politeismes, per descomptat no es qüestiona altre origen de l'home que no sigui pel de la creació, deixant de banda l'evolucionisme i, sobretot, es prescindeix d'allò que als cristians se'ls exigeix, el perdó. Els que participen en la bacanal moren com a càstig diví.

Si bé és cert que la pel·lícula parla sobre la llibertat, no és menys cert que és una llibertat condicionada a reverenciar un ens evangelitzador, per tant, és una llibertat a mitges: passen de ser subjugats pel faraó a regir-se per les fermes lleis celestials. Aquestes no admeten cap tipus d'interpretació, i el càstig a què les incompleixi no és altre que el de la mort. Un es pregunta llavors, ¿on està realment la llibertat?

Pel que fa a la part purament cinematogràfica, la pel·lícula cau en el continu error d'estar constantment teatrelitzada, no només els escenaris, platós, i decorats, sinó que fins i tot els actors cauen en l'error de sobreactuar. Aquest error de la sobreactuació ha d'atribuir-se, únicament i exclusivament al director, que encara es trobava (sorprenentment) ancorat en la versió muda que ell mateix va dirigir de la pel·lícula en 1923, on tant les gesticulacions com la sobreactuació eren la clau dramàtica davant la falta dels diàlegs.

Llavors, no només aquestes sobreactuacions (la més cridanera la de la gran Anne Baxter), sinó també les caracteritzacions excessivament planes dels actors principals, fan que la pel·lícula no aconsegueixi en cap moment emocionar. No arriba al cor. Sembla sorprenent la conclusió a la qual un arriba quan ha vist el film un parell de vegades. La cinta demostra que estan més correctes (molt més) els actors secundaris que els principals, el millor exemple seria el d'Edward G. Robinson.

Des de l'inici de la cinta fins al final de la mateixa segueix, de forma continuada i regular, el seu paper de jueu antisemita. Està brillant, lúcid, se'l veu involucrat en el seu paper. L'antítesi podria ser Charlton Heston, amb una caracterització excessivament plana en gairebé tot el metratge, només se li veu vida als ulls en poques escenes. La direcció de DeMille és grandiloqüent, com les seves pel·lícules, però queda deslluïda a mesura que s'aproxima als personatges. Això, juntament amb un guió ple de frases pomposes, ens demostra que es tracta més d'un al·legat creacionista que d'una pel·lícula de cinema comercial.

Respecte a l'apartat tècnic de la fotografia el que més impressiona és la seva Technicolor i, sobretot un parell de plans Caravaggiescos que resulten aclaparadores, colpidors. D'altra banda, queda a la retina la part més impura de la història, la paorosa orgia a la falda de la muntanya Sinaí. Mentre Moisès conté la ira de Déu quan aquest escriu les seves lleis en pedra, centenars de metres sota el poble lliure deixa, també, lliure seu albir i la seva set d'adulteri.

L'escena sorprèn, ja que és trencadora amb el continuisme astut de la pel·lícula fins a aquest moment. És un moment ecumènic. D'altra banda, un queda perplex davant els efectes especials que s'integren en la pel·lícula. Uns són magnífics (quan se separen les aigües del mar vermell) i altres són simplement de riure (les boles de foc), per la qual cosa sorprèn que guanyés l'Oscar als millors efectes especials. En definitiva, es tracta d'una pel·lícula llarguíssima que es deixa veure.