War Games (1983)

Quant encara estaven latents els últims cops de cua de la guerra freda, John Badham va realitzar la primera pel·lícula sobre hackers informàtics de la historia.

Si bé es cert que es tracta d’una captura de computadora aliena, no es menys cert que es un captura casual, innocent però gens estèril en quants als fets que podrien ocórrer.

Badham alerta, en el film, no nomes de la possibilitat d’una nova guerra mundial, si no, sobre la importància que podrien tenir els ordinadors alhora d’elaborar no nomes un pla de guerra, si no, prendre el control de la guerra en si mateixa.

Arthur C. Clarke sobre el paper i Stanley Kubrick sobre cinta de cel·luloide ja havien obert camí uns anys endarrere. Van ser els pioners en pensar que podia succeir si una computadora (HAL 9000) prenia el control, en aquell cas, d’una estació espacial.

La reflexió entre ambdues cintes es evident: El control sempre l’ha de tenir l’ésser humà, del contrari, fins hi tot l’algoritme més complex pot arribar a fallar, amb conseqüències desastroses.

Pel que fa a la cinta que ens ocupa, va ser la pel·lícula que va decidir estudiar informàtica a desenes de milers d’espectadors. Si bé es cert que la tecnologia emprada en la cinta era l’últim crit d’aleshores, ara es veu excessivament arcaica i, en certs moments, decimonónica.

Per altra banda, la intercepció d’un sistema informàtic es presenta en la cinta com la cosa més senzilla del mon, quan en realitat no es així en l’actualitat. Si que es cert que Badham aconsegueix crear un estat d’alarma envers a les eines informàtiques mostrant en la cinta la senzillesa amb el quan s’entra en un sistema, no obstant això, crec que es una acte ad hoc, ja que d’aquesta manera aconsegueix donar un toc d’atenció pel que feia al gran augment dels sistemes informàtics en l’època.

Cinematogràficament parlant, la cinta es molt àgil, tot i que un punt excessivament orientada al públic juvenil. Mancada completament de qualsevol tipus de violència explicita, la pel·lícula transita entre el paroxisme ensucrat i el compte de fades modern. Tot i això, es una cinta que es deixa veure, que ajuda a tenir una idea de com eren els instruments informàtics del passat.

En definitiva, es una cinta simpàtica que reconfortarà la seva visió als nostàlgics, però que no va aportar rés cinematogràficament parlant, més enllà d’un coneixement antropològic ( a dies actuals) d’unes eines informàtiques que a hores d’ara ens semblen completament rudimentàries.