Amb aquesta
tercera entrega de Mad Max, Miller va perdre completament el nord i
el sentit de les dues anteriors cintes.
Erròniament va
creure que afegint-t’hi nous escenaris i nous personatges, podria refrescar la
saga i donar-li un nou curs a la mateixa. Evidentment, es va equivocar.
En primer lloc,
co-dirigeix la cinta, la qual cosa ja feia pressuposar que les idees originals
de Miller quedarien, com a mínim,
equiparables amb les del seu ajudant George
Ogilvie, i efectivament, això es el que va succeir. Al llarg de la cinta s’albiren
les tonalitats crues de Miller, però
desgraciadament, també les parts on Ogilvie
hi ha fotre mà…
La pel·lícula
arrenca força bé, però es transforma en un ens comercial, previsible i mancat d’aquell
d’estil Millerià característic de les dues primeres entregues. Si bé l’atmosfera
inicial esta aconseguida (de les tres cintes es la que més simptomàticament
sembla un western futurista), no es menys cert que el desenllaç estripa aquest
inici prometedor envers una mena de desenllaç més proper a J.M. Barrie.
La utilització de
la canalla es la que acaba refredant completament la pel·lícula. La transforma
en una cinta Spielbergriana, però amb la manca de visió infantil que aquest
dota a les seves cintes. Es a dir, els nens son merament un recurs literari (
en aquesta cas, cinematogràfic) per aconseguir un objectiu. Però no son l’objectiu
en sí.
El missatge del
film es interesant: La supervivència dels nens fa que la raça humana encara
tingui possibilitats de perdurar. Resulta inconcebible “l’esterilitat” històrica
d’aquests. Un error greu de guió es pretendre fer passar la quitxalla com a
essers aïllats d’un entorn hostil.
El problema es
que si no els haguessin aïllat, la cinta hagués estat cruíssima, ja que no haguessin
pogut sobreviure en aquest entorn mencionat amb anterioritat . La cinta hagués
estat massa dura per representar la mort dels joves. I el que es pretenia amb aquesta Mad Max: ThunderDome era ser políticament
correcte, molt més que en les dues anteriors entregues.
Així doncs, ens
trobem davant d’una cinta fluixa, avorrida y sense cap mena d’encant. La
inclusió de la cantant Tina Turner
ja denotava la manca de sensibilitat artística amb la qual es va trobar Miller.
La utilització dels nens es supèrflua
i la interpretació de Mel Gibson per
sota de les dues anteriors entregues. Per si fora poc, la música, magistralment
composta per Brian Mai en les cintes anteriors deixa pas a una banda sonora pop
sense cap mena d’encant.
Absolutament prescindible
des de tots els punts de vista possibles.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada