La que fins ara és la penúltima pel·lícula de Tarantino és un nou cop de puny a tot l'stablishmend cinematogràfic, és un film molt dur, ple d'acció, d'humor, d'interpretacions molt bones i amb un final que desgraciadament no va poder constatar-se.
Tarantino té la possibilitat de fer allò que li dóna la gana, li deixen fer i, a més ho fa molt bé. Al llarg de la seva filmografia podem trobar-hi escenes d'un veritable cinèfil, seqüencies admirables i que passaran a la història del cine.
En aquesta Inglorious Basterds també ens ho troben aquestes escenes, n'hi va moltes, però la del par soterrat és meravellosa.
La música de tarantino està basada, pràcticament en la seva totalitat, en variacions i similituds a Morricone i als spaguetti western, per això tot és les seves pel·lícules (aquesta i la posterior Django) son westerns moderns; a demès, té la capacitat d'utilitzar cameràmans que saben i els hi agrada utilitzar filtres específics que fan que la fotografia ens traslladi a finals del XIX.
Com he dit amb anterioritat, la violència també és un dels pals de paller de la cinematografia de tarantino, tothom està avisat, per això no ens ha d'estranyar certes escenes violentissimes.
Un altre punt que cal remarcar, principalment en aquest film, són els dolents: L'objectiu no és únicament Hitler, ja que això és una obvietat i a Tarantino no li agraden les obietats, l'objectiu és l'home que es presenta a la casa del granger, li parla de tu a tu i, mica en mica se'ns mostra la maldat i la crueltat. És l'ocultació del mal el que li agrada mostrar a Tarantino, el punt obscur, Christoph Waltz realitza un dels millors papers que he vist en un actor en molt, molt de temps.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada