Vicky Cristina Barcelona (2008)

Resulta estrany com pot canviar l'opinió d'algú al veure una pel·lícula diverses vegades.

La veritat és que la primera vegada que vaig veure aquesta Vicky Cristina Barcelona em deixà fred. Potser les expectatives posades en la pel·lícula eren tan altes que per això em va decebre. Recordo bé la sensació sentida una vegada vaig estar fora del cinema: És una pel·lícula que no dignifica la ciutat de Barcelona, ​​mostra tots els clixés, tots els tòpics haguts i per haver de la ciutat. D'altra banda, les interpretacions, sobretot la de Penélope Cruz, em van resultar histriòniques, exacerbades i sobreactuades.

D'altra banda, les línies de diàleg en espanyol, resultaven absolutament anacròniques, certament tretes d'algun film espanyol dels 90, només faltaven les hombreres.

No obstant això, després de revisar la pel·lícula amb la calma pertinent, desprenent-me de vanes esperances amoroses cap a una ciutat, la veritat que és la pel·lícula canvia completament. I és que les pel·lícules, per poder donar opinió sobre elles, cal veure-les diverses vegades, un, si no, perd no només en enfocament cinematogràfic si no, també, detalls en els que en una primera visió de la cinta no havia caigut.

La pel·lícula parla sobre l'amor, l'amor passional, parla sobre la necessitat de irracionalizar l'amor, de treure's de sobre la lògica edulcorada de l'amor. Allen ens diu que el millor amor és aquell que sorgeix espontàniament, aquell que és de raça. Es mofa de l'amor durader, ho veu com una cosa avorrida i, sobretot, innecessaria: La vida és curta, no hem de racionalitzar una cosa com l'amor, el major sentiment que pot tenir un ésser humà.

Cristina és així, María Elena, és així, Juan Antonio també. Vicky és el classicisme convertit en dona, representa allò que era la seva mare, té la fervent necessitat d'entendre els sentiments per no extralimitar la seva forma d'entendre la vida.

Allen realitza una complexa pel·lícula sobre els sentiments humans. Deixa de banda qualsevol reflexió filosòfica per centrar-se en una cosa tan nimia, en aparença, com és l'amor.

Les interpretacions són realment bones, em quedo especialment amb la de Bardem, doncs té la capacitat interpretativa adequada per encarnar el personatge de Juan Antonio. És equilibrat durant la major part del metratge, fins que apareix María Elena, el remolí llatí que li fa perdre els nervis i la paciència.