Em resulta molt complicat analitzar una pel·lícula com The conjuring. És, per dir-ho d'alguna manera, una lluita interna que he d'exercir cada vegada que he d'escriure sobre una cinta de gènere, en general, i d'esperits, en particular.
És cert que totes les cintes que estan basades (o suposadament basades) en fets reals, aconsegueixen crear-me, a priori, un cert desassossec; aconsegueixen crear en mi un semi terror que, una vegada vista la cinta, es manté, augmenta o, al contrari, desapareix completament.
The conjuring és una bona pel·licula, ho dic per endavant. No és una pel·lícula perfecta, tampoc (crec jo) ho pretén ser. Té tots els ingredients necessaris per triomfar en taquilla: un bon repartiment, una història que atrau les masses sense gaires complicacions intel·lectuals i un director que deixa el seu art a l'abast de l'espectacle.
Amb aquests ingredients, és obvi que és difícil fallar, i The conjuring no falla; tot i això, el principal problema que té el film és la gent com jo. En l'ultim any he vist, pell capbaix, unes 25 pel·lícules semblants a aquesta que tinc entre mans, i, si bé cap d'elles era tan bona ni estava a l'altura d'aquesta, també és cert que el pressupost d'aquelles no era el d'aquesta. Amb això vull dir que el gènere de terror és com els bons equips de futbol: cada cop hi ha menys diferència entre ells. Per què? El mateix gènere en si.
L'error per antonomàsia dels aficionats al cinema de terror és dir que no hi ha dues cintes iguals; bé, això es pot perdonar, la idealització de qualsevol cosa fa perdre l'objectivitat, però en el fons, aquesta sentència tan rotunda no és certa. De la mateixa manera que totes (o gairebé totes) les cintes de Woody Allen són la mateixa, les pel·lícules de terror sempre són la mateixa amb diferencies puntuals, esclar.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada