George Cukor
sempre va ser considerat el millor director d’actrius de la
història. En Gaslight demostra que l’elecció i direcció
d’Ingrid Bergman va ser un encert en tots els sentits.
Amb Gaslight
ens trobem amb una cinta situada al Londres Victorià amb uns
escenaris meravellosos, on l’atrezzo està mil·limètricament
posicionat.
El film ens mostra
què significa la manipulació, què és jugar amb els sentiments
d’una persona o, el més terrible de tot, jugar amb els sentiments
de l'ésser a qui suposadament estimes. També denota la conversió
d’un individu, es mostra com mai coneixes a ningú de forma total.
Cukor ens expressa el seu malestar per la desconeixença
absoluta de la parella, tothom té secrets amagats.
La producció és de
1944, i com films coetanis també juga de forma explicita amb les
ombres, és una cinta on, a més, es pot observar una tècnica
narrativa que jo no havia vist fins ara en cap pel·lícula de la
època, i és la conversa de dues persones, una d’elles fora de
l’enquadrament, situació, aprofito a dir-ho molt interessant
dramàticament.
He parlat breument
d’Ingrid Bergman, però hem de recordar que amb aquesta
pel·lícula va guanyar un oscar com a millor actriu, i no és per
menys. Però sèrie temerari dir que aquesta consecució va ser
únicament per l’actriu, ja que és gracies a la gran fotografia de
Joseph Ruttenberg on Bergman aconsegueix extreure el
millor d’ella, com ja va fer amb el director de fotografia a The
Philadelphia Stories, crea un joc de llums i de foscors que,
simplement gracies a un plànol sabem l’estat d’ànim d’ella.
Malgrat això, no vull depreciar la feina genial de Bergman,
que en la seqüència final realment es fa passar per boja per
menysprear al seu marit.
Per altra banda,
tenim a Charles Boyer, que està a un gran nivell, i al gran
Joseph Cotten en una de les seves eternes actuacions
majúscules. És tracta d’un home que sempre va saber escollir els
seus papers de forma magnifica, ja que en tots els films on apareix
ho fa a gran nivell.
Per altra banda, una
altra virtut que té Gaslight és que l’espectador sempre va
per davant del personatge, doncs nosaltres sabem més del que sap el
mateix personatge i això ens crea una intriga i emoció que no
tindríem si fos al contrari. De fet, aquesta tècnica era molt usual
amb Alfred Hitchcock, el fals culpable estava a l’ordre del
dia a les seves pel·lícules , en alguna d’elles, fins hi tot,
aconseguia que ens poséssim més de part del malvat que de la llei.
En definitiva, una
obra que s'ha de veure, s'ha de gaudir, i si pot ser a mitja llum,
millor que millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada