Gaslight (1944)

 George Cukor sempre va ser considerat el millor director d’actrius de la història. En Gaslight demostra que l’elecció i direcció d’Ingrid Bergman va ser un encert en tots els sentits.

Amb Gaslight ens trobem amb una cinta situada al Londres Victorià amb uns escenaris meravellosos, on l’atrezzo està mil·limètricament posicionat.

El film ens mostra què significa la manipulació, què és jugar amb els sentiments d’una persona o, el més terrible de tot, jugar amb els sentiments de l'ésser a qui suposadament estimes. També denota la conversió d’un individu, es mostra com mai coneixes a ningú de forma total. Cukor ens expressa el seu malestar per la desconeixença absoluta de la parella, tothom té secrets amagats.

La producció és de 1944, i com films coetanis també juga de forma explicita amb les ombres, és una cinta on, a més, es pot observar una tècnica narrativa que jo no havia vist fins ara en cap pel·lícula de la època, i és la conversa de dues persones, una d’elles fora de l’enquadrament, situació, aprofito a dir-ho molt interessant dramàticament.

He parlat breument d’Ingrid Bergman, però hem de recordar que amb aquesta pel·lícula va guanyar un oscar com a millor actriu, i no és per menys. Però sèrie temerari dir que aquesta consecució va ser únicament per l’actriu, ja que és gracies a la gran fotografia de Joseph Ruttenberg on Bergman aconsegueix extreure el millor d’ella, com ja va fer amb el director de fotografia a The Philadelphia Stories, crea un joc de llums i de foscors que, simplement gracies a un plànol sabem l’estat d’ànim d’ella. Malgrat això, no vull depreciar la feina genial de Bergman, que en la seqüència final realment es fa passar per boja per menysprear al seu marit.

Per altra banda, tenim a Charles Boyer, que està a un gran nivell, i al gran Joseph Cotten en una de les seves eternes actuacions majúscules. És tracta d’un home que sempre va saber escollir els seus papers de forma magnifica, ja que en tots els films on apareix ho fa a gran nivell.

Per altra banda, una altra virtut que té Gaslight és que l’espectador sempre va per davant del personatge, doncs nosaltres sabem més del que sap el mateix personatge i això ens crea una intriga i emoció que no tindríem si fos al contrari. De fet, aquesta tècnica era molt usual amb Alfred Hitchcock, el fals culpable estava a l’ordre del dia a les seves pel·lícules , en alguna d’elles, fins hi tot, aconseguia que ens poséssim més de part del malvat que de la llei.

En definitiva, una obra que s'ha de veure, s'ha de gaudir, i si pot ser a mitja llum, millor que millor.