The day of the dead (1985)

-->

Última pel·lícula que conforma la trilogia dels morts de George A. Romero i la més complexa de totes.

Els films de Romero tenen la qualitat d’anar més enllà d’una simple cinta de morts vivents, el que les diferencia dels films actuals del gènere no és simplement una cosa substancial i d’estil, la principal diferència és que les pel·lícules de Romero tenen sentit més enllà de la mateixa pantalla. Això és així gràcies als personatges que ens presenta aquest film que, si bé és cert que en un primer moment o fins i tot en un primer visionat ens poden semblar senzills i inclús sobreactuats, una revisió de la mateixa ens deixa constància d’una força psicològica molt més complexa del que havíem cregut amb anterioritat.

Els films de Romero van més enllà dels morts vivents, de fet, aquests morts no són més que meres comparses dins l’acció, ja que es transformen en l’element que inclina la balança a favor del drama i de la intriga de la pel·lícula. Romero ens explica què és viure aïllat, què significa compartir el mateix forat amb gent a la que pots menysprear, ja sigui per ser d’una altra raça o per pensar o actuar diferent a la resta. El film aconsegueix mostrar-nos que de vegades és millor ser a fora, amb els morts vivents, que no pas a dins, amb els vius mancats de principis.

Romero crea un microcosmos que és un fidel reflex de la realitat mateixa, fins i tot fora d’un infern post-apocalíptic. Dota els actors de la llibertat per expressar el que sentirien si realment succeís allò que viuen en la ficció, i això es transforma en actes imprevistos impulsats per situacions al límit.

Lori Cardille n’és l’exemple perfecte: ella veu com el seu company rep atacs racistes i psicològics; el seu superior, es transforma en un doctor Frankenstein i juga amb la vida i la mort; i ella és menyspreada per ser dona.

Romero no s’està d’atacar a l’estament militar, de fet, els militars són els que comencen la guerra interna del grup, ja que no permeten que ningú traspassi les ordres que ells han ordenat.

Com acostuma a ser habitual, els que acaben desapareixent de forma violentíssima són precisament aquests militars, sembla clar que a de pagar pels pecats que han comès al llarg de la seva estada en el búnquer.

Per altra banda, The day of the dead introdueix una nova concepció de zombi, i és el fet de l’aprenentatge el que Romero utilitzaria de forma recurrent en la seva The land of the dead, Aquest fet, el de l’aprenentatge, fa que veiem la pel·lícula amb encara més de terror, ja que entenem que si poguessin aprendre no hi hauria sortida possible ....

Els efectes especials i el maquillatge van ser elaborats per Tom Savini, que també va fer una petita incursió en el món Romero protagonitzant un dels assaltants en Dawn of the dead. The day of the dead és molt més dura visualment que Dawn of the dead.

Si ampliem una mica les mires, està clar que el film, vist en el seu context global, és crític amb la societat. Romero, no obstant, no arriba a posar el dit en la nafra tal i com ho va fer amb Dawn of the dead i amb The night of líving dead.