Última pel·lícula
que conforma la trilogia dels morts de George A. Romero i la
més complexa de totes.
Els films de Romero
tenen la qualitat d’anar més enllà d’una simple cinta de morts
vivents, el que les diferencia dels films actuals del gènere no és
simplement una cosa substancial i d’estil, la principal diferència
és que les pel·lícules de Romero tenen sentit més enllà de la
mateixa pantalla. Això és així gràcies als personatges que ens
presenta aquest film que, si bé és cert que en un primer moment o
fins i tot en un primer visionat ens poden semblar senzills i inclús
sobreactuats, una revisió de la mateixa ens deixa constància d’una
força psicològica molt més complexa del que havíem cregut amb
anterioritat.
Els films de Romero
van més enllà dels morts vivents, de fet, aquests morts no són més
que meres comparses dins l’acció, ja que es transformen en
l’element que inclina la balança a favor del drama i de la intriga
de la pel·lícula. Romero ens explica què és viure aïllat,
què significa compartir el mateix forat amb gent a la que pots
menysprear, ja sigui per ser d’una altra raça o per pensar o
actuar diferent a la resta. El film aconsegueix mostrar-nos que de
vegades és millor ser a fora, amb els morts vivents, que no pas a
dins, amb els vius mancats de principis.
Romero crea
un microcosmos que és un fidel reflex de la realitat mateixa, fins i
tot fora d’un infern post-apocalíptic. Dota els actors de la
llibertat per expressar el que sentirien si realment succeís allò
que viuen en la ficció, i això es transforma en actes imprevistos
impulsats per situacions al límit.
Lori Cardille
n’és l’exemple perfecte: ella veu com el seu company rep atacs
racistes i psicològics; el seu superior, es transforma en un doctor
Frankenstein i juga amb la vida i la mort; i ella és
menyspreada per ser dona.
Romero no
s’està d’atacar a l’estament militar, de fet, els militars són
els que comencen la guerra interna del grup, ja que no permeten que
ningú traspassi les ordres que ells han ordenat.
Com acostuma a ser
habitual, els que acaben desapareixent de forma violentíssima són
precisament aquests militars, sembla clar que a de pagar pels pecats
que han comès al llarg de la seva estada en el búnquer.
Per altra banda, The
day of the dead introdueix una nova concepció de zombi, i és el
fet de l’aprenentatge el que Romero utilitzaria de forma
recurrent en la seva The land of the dead, Aquest fet, el de
l’aprenentatge, fa que veiem la pel·lícula amb encara més de
terror, ja que entenem que si poguessin aprendre no hi hauria sortida
possible ....
Els efectes
especials i el maquillatge van ser elaborats per Tom Savini,
que també va fer una petita incursió en el món Romero
protagonitzant un dels assaltants en Dawn of the dead. The
day of the dead és molt més dura visualment que Dawn of the
dead.
Si ampliem una mica
les mires, està clar que el film, vist en el seu context global, és
crític amb la societat. Romero, no obstant, no arriba a posar
el dit en la nafra tal i com ho va fer amb Dawn of the dead i
amb The night of líving dead.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada