Solos en la madrugada (1978)

 

La que és segona pel·lícula de Jose Luís Garci es converteix en una oda a la radio i a tots aquells que, en una època on la televisió encara no es trobava en el punt àlgid que es troba ara mateix, passaven les seves nits enganxats al transistor i, gracies a això aconseguien alleugerir les seves vides.

Garci aconseguix impregnar la pel·lícula i als seus protagonistes d'un dramatisme patètic, ens mostra com pot arribar a mimetitzarse un programa de radiod de la nit amb el tarannà d'una persona. Les relacions estan estructurades de forma molt eficient, denota una progressió evident entre la seva òpera prima Assignatura pendiente i aquesta Solos en la madrugada. Progressió que no només es reflexa en els personatges, més madurs si no també a l'hora de presentar les imatges, la fotografia esta més aconseguida, hi ha un nivell de professionalitat que en l'anterior film hi mancava. Com en la primera cinta, la musica acompanya les imatges, però a diferencia de l'anterior, on les imatges tenien una minsa força compositiva, en aquesta la solitud està esplèndidament reflectida.

Garci també ens mostra qué era l'amor lliberal, l'amor sense cordes ni submissions, Emma Cohen reflecteix l'esperit de les dones d'aquella transició on es va alliberar i van poder gaudir d'allò que abans semblava que els hi era impossible: la llibertat individual. És la única que no té la sensació d'estar lligada enlloc, a diferencia de la resta de dones que apareixen en el film. Mostra d'això és que marxa quan creu que li és necessari.

L'evolució històrica (meravellós uns dels plànols finals quant Sacristan i Fiorella Faltoyano caminen per un desert carrer de Madrid i es mostren els cartells electorals de tots els partits polítics que es presentaran a les primeres eleccions en un magnific travelling). L'escena entre Sacristan i Maria Casanova dins el dos cavalls està plena d'emoció.

Garci torna a criticar a la dreta espanyola, roda imatges de la nit on el PCE és legalitzat de nou per poder anar a les urnes, és una mirada a la historia de la transició molt lúcida, amb molt de sentiment.

El monòleg final és una oda a no mirar enrere i a tirar endavant de la manera que sigui, tirar endavant ja que nomes tenim una vida i que no hem de perdre-la amb realitzant fets encomiables però carents de sentit vital. La vida és més senzilla del que sembla, però obcequem a complicar-nos-la.

Una molt bona cinta de Garci on es troba més a gust que amb Assignatura.. i on es reflexa la seva maduresa com a director de forma més consistent.