Edward Dmytryk
sempre va ser un director molt personal, i amb Murder, my sweet ho
va demostrar de forma molt convincent. Per començar, tenim una
història de Raymond Chandler, el que és sinònim de
que la complexitat de la trama esta garantida, i ens trobem amb un
director que li agradava ser diferent als altres, per tant tenim un
combinat explosiu.
La historia és
complexa, en la que es barregen moltes històries i personatges,
deixant de banda a l’espectador, ja que es moltes ocasions no se’ns
permet re-ordenar les idees i entendre que succeeix en la pantalla,
per altra banda, Powell resulta ser un Sam Spade massa
vulnerable, a diferencia de Bogart, Powell no té el
respecte dels coprotagonistes, això fa que el film tingui excessius
daltabaixos.
Malgrat això, la
pel·lícula on més sobresurt és precisament quan no recorre al
tòpics del film noir, és a dir, quan deixa de banda tot allò
que moltes altres pel·lícules la superen. És en l’apartat
surrealista on el film guanya punts, hi ho fa gràcies a
l'explosibilitat de les imatges que recrea Dmytryk, mostrant
un panorama oníric. Posteriorment Hitchcock ho portaria a
l’extrem amb la seva Spellbound.
A la pel·lícula li
manca fluïdesa narrativa, crec que s’encotilla massa en la
novel·la i això la perjudica, les imatges son excessivament
fosques, sense aconseguir neguit en cap moment.
En resum, ens trobem
davant d’una interessant pel·lícula de cinema negre però amb
molts defectes que la llastren.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada