Au revoir, les enfants (1987)

Louis Malle va plasmar en Au revoir, les enfants les seves experiències en un internat durant la seva infància. Au revoir, les enfants  és un film antinazi incommensurable, té la èpica virtut de transportar-nos a una època que, desgraciadament, molta gent va patir.

Malle aconsegueix copsar, de forma immortal la vida en una institució catòlica com cap. Hi ha una feina d’actors (tots ells joveníssims) molt bona, i el guió ajuda a seguir les peripècies dels actors principals de forma senzilla i sense entrebancs.

L’amistat es tractada no únicament com un punt més del film, en aquesta pel·lícula l’amistat és treballada, patida, aconseguida a força de tristeses, això és el que fa d'aquesta cinta un fet tant tendre i emocionant: tot el que es troba plasmat en ella transpira realisme. 

El director no eludeix en cap moment les dificultats dels infants envers el que els succeeix, així com no cau en el sentimentalisme fàcil ni en el maniqueisme, no tots els nazis es dibuixen com malvats. Au revoire, les infants és molt trista, és una experiència cinematogràfica esplèndida. Mostra l’amistat, el naixement de l’amor, la tristor, la misèria, el caciquisme i la venjança.

Malle critica furibundament el col·laboracionisme i enalteix la resistència, la fugida final d’un dels inculpats és una metàfora del que desitja el director: fugir per retornar onejant la bandera de la llibertat.

És important ressenyar, també, l’actitud del capellá, que realment fa gala de la misericòrdia cristiana dels seus orígens, doncs apel·la a la caritat com a única via de salvació en un país sumit completament en la guerra.

La pel·lícula està envoltada d’una atmosfera realista, com he dit amb anterioritat, i això ho realça encara més la partitura que és va escollir per el film, la musica romàntica de Schubert.

Molt interesant, és una obra fonamental d’un director que la va realitzar en plena maduresa (tant física com cinematogràfica).