Kingsman. The Secret Service (2014)

Ha estat una agradable visió la d’aquesta Kingsman. He de reconèixer que estava dubitatiu d’avant d’una pel·lícula que no m’atreia en excés, però he descobert certes coses que en resultaran interessants.

Algunes d’aquestes coses podrien ser: La capacitat de Colin Firth per rodar escenes d’acció d’alt rendiment, escenes en les quals no nomes se’n surt molt bé, si no que sembla que ho hagi fet tota la vida. També m’ha sorprès les qualitats interpretatives del jove Taron Egerton, que si be comença amb certs dubtes la seva actuació, al finalitzar la pel·lícula hom acaba pensant que ell ha estat el protagonista únic de la cinta, finalment, Samuel L. Jackson realitza un exacerbada, histriònica actuació que dona equilibri a un argument, que, si bé mànid fins a la sacietat, l’espectador segueix amb gustos delit.

Kingsman es un cresol. En el seu haver es despleguen ena diversitat d’estils i de temàtiques que dona la sensació que l’hagi dirigir Tarantino. I dirigir com Tarantino es molt i molt difícil, per tant, un altre punt a favor del director: Mathew Vaughn.

Un Mathew Vaughn que resulta un director molt interessant, totes les cintes, precursores d’aquesta Kingsman son, en síntesi, molt interesants: des de la divertida Kick-ass, la fantàstica Stardust, fins els X-men i els seus orígens totes elles tenen un segell de qualitat que en aquesta Kingsman acaba corroborant.

Kingsman es una cinta sobre espies. Es divertida, es indolent, es atrevida. Des de els crèdits inicials hom veu que no es tracta d’una cinta seriosa al us. Al contrari, Vaughn dota als seus personatges d’una seriositat sincopada, es a dir, la complexitat dels mateixos va en funció de l’estat d’ànim de la pel·lícula.

A diferencia de Tarantino, no obstant, s’atreveix a rodar escenes d’una altra complexitat amb molts medis tecnològics, i a mercè d’ells, discorre la cinta. L’americà, per contra, desisteix de l’alta tecnologia per realitzar cintes basades en guions extraordinaris i amb medis cinematogràfics austers o, en certs moments, anacrònics.

Si be els dos directors es diferencien en certs aspectes, l’objectiu es comú: desempolsar la serietat dels generes cinematogràfics que al llarg de la historia del cinema han estat icones de la serietat i del formalisme mes conservador.

La pel·lícula, a demes, tracta una sèrie de temes realment seriosos com ara la violència de gènere, el poder del poderós envers al dèbil, la perillositat de les noves tecnologies, sobretot quan s’accedeix a elles de forma gratuïta…

Explica moltes coses, les explica molt bé i d’una manera diferent que la majoria de directors contemporanis.

Una grata sorpresa que farà les delícies a tots aquells que intenten treure-li ferro als entrebancs de la vida.