Rio Lobo (1970)

Amb Rio Lobo ens trobem amb l'última de les pel·lícules del gran cineasta Howard Hawks, tancant així el cercle a una etapa plena de grans pel·lícules i algunes decepcions, com és el cas de la pel·lícula que tractem. 

En primer lloc, un arriba a dubtar que es tracti d'una pel·lícula de Hawks. 

Per analitzar el film podríem dividir-lo en dues parts, la primera "a camp obert" i la segona en decorats o en escenaris més reduïts. 

A la primera part, en exteriors es nota, de manera diàfana, que el director no se sent a gust, li falta força i hi ha un distanciament entre l'empatia dels actors i l'espectador, a diferència de Ford o sobretot Mann, que té un pols ferm l'escenes amb elements naturals, a Hawks se`l veu perdut. No ajuda, tampoc, Wayne, massa gran per arrossegar-se pel fang i en l'ocàs de la seva dilatada carrera. És, per tant, una primera part feixuga, tediosa i lenta (qui ho diria del director d'algunes parts de Bringing up baby). 

Respecte a la segona part de la pel·lícula, he de dir que millora respecte a la primera ja que algunes escenes estan rodades en estudi (¿la presó potser?) I en interiors és on Hawks es troba al seu lloc, se´l veu a gust , reprèn els orígens de la seva western com a Rio bravo. Hawks no es reinventa, es copia, assetja de nou als seus personatges per consolidar la narració, l'agrupament dels actors aconsegueix realçar a la història i la reactiva de força. 

D'altra banda, des dels títols de crèdit es desprèn una influència a l'emergent gènere del Spaghetti Western que, si bé no pertoca a Hawks, si que hi han certs moviments de càmera denoten aquesta influència (alguns zooms d'aproximació gens subtils) a si com alguns plans amb un gra excessiu.

 La producció, en definitiva, té un cert aire europeu-almerià molt a l'estil Leone, tot i que a anys llum de l'Italià. Cal destacar especialment el repartiment, fred i sense espurna en tot el metratge, mancats d'empatia entre si, a excepció d'un parell d'extres que si que mantenen el tipus, absolutament prescindibles tots i cada un d'ells (carai, on aquesta Walter Brennan !!). 

El guió és un batibull sense solta ni volta, així com també es troben alguns errors de guió garrafals, com diàlegs que no porten a cap lloc o personatges que sense haver-se vist sembla que es coneguin des de fa temps. 

Mal final de carrera per a un home que es considera un dels millors directors de la història del cinema.