Tinc la particular teoria de que per que una pel·lícula sigui una gran pel·lícula, ha de fer-te sentir d’alguna manera especial. Ha de fer trontollar quelcom dins teu. Aquesta Babadoock es una d’aquestes pel·lícules.
La cinta de Jennifer Kent deixa a l’espectador un pòsit de tristesa, de soledat, de neguit i de desassossec que resultaria preocupant si no fos por que es tracta d’una cinta de ficció.
La directora aconsegueix enganxar a l’espectador amb una narrativa austera i senzilla. Les actuacions i el guió suporten una trama que, tot i estat vista mil vegades, en mans de Kent , llisca pausada però vigorosament cap a un desenllaç súbit.
La freda i distant ( amb tota la intenció) fotografia de Radek Ladzcuk ajuda a crear una atmosfera pesant, si la fotografia la convinem amb una posada en escena sòbria, gairebé asceta a nivells Dreyerians, amb una música constant que porta magníficament el tempo del film, els efectes sonors aporten magnificència a una cinta que, s’ha de dir, ignora els efectes especials tant de moda al nostre temps.
Sense cap mena de dubte, ens trobem davant una de les millors pel·lícules de terror de l’any.
La pètria actuació de la dona de gel de Essie Davis, convinada amb l’angoixant vitalitat de Noah Wisseman donen com a fruit una família segada per un esdeveniment imprevist.
Babadook ens parla dels fantasmes, dels que viuen en una casa gracies a unes paraules diabòliques però, sobretot, dels dimonis interiors. Es una cinta sobre la necessitat d’exterioritzar els sentiments que es mantenen al nostre interior i que no ens deixen realitzar les tasques diàries, es una meravella introspectiva sobre com digerir el dolor.
El desenllaç de la cinta no es res mes que una metàfora encertadíssima de que hem de fer per poder seguir endavant, que no es altra cosa que enfrontar-nos amb allò que ens crea aprensió.
Hom mai més deixarà de tancar les portes del seu armari de dormitori.
.png "English"){kind=small}
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada