Whiplash (2014)

Tot i reconeixent que Damien Chazelle realitza una gran pel·lícula, aquesta dista molt de trobar-se entre les grans cintes sobre el jazz de la història.

La clau per encabir-s’hi no es altre que la presencia de quelcom insubstancial dins el mateix gènere musical, aquesta clau no es altre que la desolació moral que ha portat al grans musics a ser el que realment son: Charlie Parker va estar marcat per la seva addicció a les drogues i al alcohol. Lester Young va quedar marcat de per vida pel racisme que va viure a les forces armades, juntament amb la ingesta brutal d’alcohol, que el va dur a la paranoia mes extrema.

Per contra Andrew Neiman, el protagonista d’aquesta interessant Whiplash, per la seva joventut, té moltes altres opcions en la vida. No es tracta, com molt be mostra Damien Chazelle, d’una necessitat vital el tocar la bateria, es una passió, si, però dins d’uns límits controlats i preestablerts. Tant la classe social de Neiman com les circumstancies coyunturals poden fer que segueixi endavant sense necessitat de caure al forat fosc.

Amb això no vull donar a entendre que tant se li en dona triomfar com si no. Ans al contrari! Rés es mes important per a ell ensorrin-se’n, no obstant, tractant-se del segle XXI, i intel·ligentment aprèn a entendre que hi ha vegades on les coses no es poden arribar a aconseguir.

El que resulta mes interesant en la cinta es la relació entre Neiman i Fletcher, el violent professor que entén que qualsevol val per aconseguir els resultats. Actitud que pateix Neiman i que el fa recular en allò que, en principi ell somia ser: El millor bateria de tots els temps.

L’actuació de J.K Simmons si bé es molt interessant, si que es cert que potser està massa subratllada y emfatitzada. Per contra l’actuació de Miles Teller resulta extraordinàriament freda, fins hi tot en els moment mes àlgids de la pel·lícula, no obstant això, les dues actuacions realment encaixen molt bé i la cinta en cap moment queda desemparada d’efectismes en la seva interpretació.

Cal destacar, també la gran direcció de Chazelle, dotant a la cinta d’un ritme cardiacament vibrant, principalment en la part final de la cinta.

La fotografia a càrrec de Sharone Meir resulta interessant, tenint en compte que la major part del metratge esta rodat en interiors, aquests estan molt ben il·luminats, a destacar la sala d’assajos, que aparentment sembla una sala de jazz del west end.

Es una pel·lícula molt interesant, en la qual es mostra que es això de la obsessió per la perfecció, la passió per un somni, la desesperança per no aconseguir una fita. Però també es una cinta que com a característica principal i a diferencia de les cintes de Eastwood i Tavernier, ens mostra que hi ha sortida davant de les obsessions i de les dificultats.