Argo (2012)

 Quant un film es basa en fets reals, l’espectador el que pretén és veure allò que va succeir amb anterioritat de la forma més precisa com sigui possible, esperant que el director eludeixi en la mesura del possible el seu punt de vista polític. Amb Argo ens trobem una cinta que aconsegueix aquest objectiu. Afortunadament no crea bons ni dolents, no pretén dogmatitzar sobre si el que va succeir tenia algun culpable, ens explica una història de forma magistral, amb una força dramàtica que cap pel·lícula aquest any m’ha mostrat encara.

Hi ha un esforç, un treball, de fotografia brutal. L’enclavament de la càmera en tot moment ajuda a entendre l’estat de tots i cadascun dels personatges que enquadra. Els primers plans tenen un poder de convicció com no havia vist des de La passió de Juana d’Arc de Dreyer. Reconec que la comparació, per a moltes persones pot resultar insuportable, però els rostres del personatges d’Argo mostren l’ànima, tal i com ho feien els del geni Danès.

Ben Afflec aconsegueix una pel·lícula rodona en tots els sentits; la trama, tot i estar basada en uns fets que coneixem prèviament, no decau en cap moment, i la intriga que aconsegueix es troba a l’alçada dels millors thrillers del mestre Fincher. I es que Affleck no només treballa magníficament bé com a director, ja que com a actor està magnífic.

 

El títol de la pel·lícula esdevé de la mitologia grega, Argo va ser la nau  que Jasó i els argonautes van utilitzar  per anar des de el Iolkos per trobar el vedell d’or. Evidentment el títol i l’evocació fan referència a la part final del film, però si reflexionem una mica envers la pel·lícula, veiem que es tracta, principalment d’una expiació de l’ànima, una penitència de l’home, és Odisseu que per arribar de nou als braços de la seva estimada Penélope tornant d’Ítaca ha de passar els periples que la ventura li posa al seu camí.

Es una meravella de cinta, una obra mestra d’aquest nou segle que acabem de començar, una mostra magnifica de ritme, de fotografia i d’un guió portentós on Affleck no es deixa res al tinter, una obra en la qual es diu tot el que s’ha necessitat dir. És més que un drama o un thriller, és totes dues coses alhora.