Les pel·lícules que tenen alguna cosa especial són especials. Aquesta sentència sembla absurda però no ho és, en absolut, i la pel·lícula que tractem a continuació té algunes coses que la fan especial, perquè la forma d'explicar-nos-la és especial també.
No pretenc crear un sil·logisme senzill, és simplement que em sembla que "La senda tenebrosa" és una pel· lícula magnífica vista des de qualsevol punt de vista.
Em sorprèn enormement el principi de la pel·lícula, és fresc i captivador: aquell bidó pel qual sobresurten dues mans i la seva forma de caure aconsegueixen frapar des d'un bon principi. Tot el que segueix és simplement màgia.
La primera part de la pel·lícula és fascinant, i ho és perquè el director ens oculta la cara del suposat mal. A diferència de les pel·lícules coetànies del mateix gènere, en què el mal se serveix calent i a cara descoberta, en aquesta el mal no es mostra de manera deliberada, demostrant una forma molt intel·ligent de mantenir la tensió i sostenir un grau molt alt d'interès en l'espectador.
De fet, sabem qui és l'home amb el qual caminem gràcies als rostres de les persones que es troben amb ell al llarg del seu periple de fugida, i aquests rostres (tots meravellosament il·luminats) ens donen una idea molt aproximada de la persona que "nosaltres" som, ja que el punt de vista de primera persona està eficaçment reflectit. La càmera es converteix en una altra cara, en la nostra cara, en la cara de cadascun dels espectadors. Quan hi ha una conversa, nosaltres estem presents en primera persona, i això ens fa més partícips de la pel·lícula.
Hi hauria la possibilitat de pensar que, un cop refeta la cara del protagonista per evitar que l'identifiquin, i passant ja al punt de vista de tercera persona, aquest interès que abans teníem pogués perdre's, però, gràcies al magnífic guió, això no només no succeeix, sinó que la pel·lícula aconsegueix atrapar encara més.
No ens trobem davant d'una pel·lícula de cinema negre a l'ús, no hi ha una trama complexa que requereixi un paper i un bolígraf per crear gràfics clarificadors. Daves posa les cartes sobre la taula, en algun moment es treu algun as de la màniga i aconsegueix provocar tensió fins a l'últim minut de la pel·lícula.
Bogart realitza un treball fantàstic, no cal oblidar que es tractava d'una estrella, una estrella que en gran part de la pel·lícula només té veu. D'altra banda Bacall sedueix amb aquesta mirada penetrant. La resta del repartiment molt correcte, però els dos protagonistes són els que causen més atenció.
Crec que és una pel·lícula que no cal menystenir, té molt de talent gravat en la seva cel·luloide, hi ha molt art cinematogràfic. És d'aquelles pel·lícules que aconsegueixen que a un li agradi el gènere del cinema negre, la tornaries a veure tot sovint.
.png "English"){kind=small}
Em va encantar aquesta pel·lícula! Vaig restar hipnotitzada des del principi fins al final, em va sembla directa, aparentment senzilla, ràpida, amb diàlegs àgils i brillants.I Lauren Bacall, tan enigmàtica... El que més em va sobtar és la permanent voluntat de gran part dels personatges per ajudar un fugitiu que ha estat condemnat d'assassinat; fins i tot el cambrer es disculpa per haver ficat la pota i haver cridat l'atenció del policia amb el seu comentari! Realment una gran pel·lícula i, la teva crítica, a l'alçada del film.
ResponEliminaMoltes gràcies, Llibertat.
ResponEliminaNo puc estar més d'acord amb tu. Els personatges l'ajuden ja que indirectament saben que és inocent. A diferencia dels films del grant Hitchcock on el fals culpable a de demostrar continuament la seva inocencia, en la pel·lícula de Daves el personatge és veu "ajudat" per la resta de caracters. Una manera molt subtil de mostrar que el director està de part del protagonista.
Jo interpreto d'una altra manera la voluntat d'alguns personatges per ajudar el fugitiu. Per una banda, el personatge interpretat per Bacall, al principi, vol redimir-se per no haver pogut salvar el seu pare: salvant el fugitiu, d'alguna manera, està salvant al pare; després, però, la seva motivació es vincula amb l'enamorament. Per altra banda, el taxista és empàtic amb el fugitiu perquè considera que un home pot tenir molts motius, totalment justificables, per matar a la seva muller, tot i que finalment accepta la seva innocència només per l'expressió de la cara del fugitiu (de la mateixa manera que el cirurgià plàstic). Sigui com sigui, el director es surt amb la seva i els propis espectadors, des del primer minut de la pel·lícula, fan el mateix que Bacall, el taxista, el cirurgià i l'amic: es posen al costat del fugitiu encara que no estiguin del tot segurs de la seva innocència. I en aquesta postura crec que hi té molt a veure el caràcter odiós i impertinent del conductor que el recull. No et sembla?
ResponElimina