Stagecoach (1939)

                L'any 1939 es va rodar la que és, sense cap mena de dubte, la pel·lícula més influent que el gènere del western ha realitzat mai. El fins llavors reconegut director John Ford va passar de ser un gran director a convertir-se en llegenda, i va obrir el camí cap al Hall of fame d'un fins llavors desconegut actor que durant més d'una dècada havia actuat en desenes de pel·lícules de sèrie B. El seu nom, John Wayne.

La diligència conté tots els arquetips que les pel·lícules del gènere de l'oest incorporaran posteriorment. L'heroi per antonomàsia, rude però amb bon cor; la prostituta ferida; el tafur busca-raons; els indis i Monument Valley. Així com una de les temàtiques favorites al llarg de la carrera de Ford i que es convertirà en eix vertebrador de tots (o gairebé tots) els seus westerns, que no és altre que l'exèrcit, i en particular la cavalleria.

Un fet de referència obligatòria és que mai abans s'havia rodat a Monument Valley, és més, s'intentava evitar el rodatge en aquella plana àrida i rocosa. No obstant això, Ford va utilitzar-com posteriorment Anthony Mann-el paisatge com un element més de l'escenografia, no ignorant o rodant en interiors forçats. En algunes escenes, com les de l'interior de la diligència, el paisatge que discorre per les finestres és una projecció i, tot i que queda una mica pobre el resultat, cal agrair a Ford que ens introduís per primera vegada la gran plana de Utah.

Un altre element que cal destacar és la persecució més important i, al meu entendre, més increïble de la història del cinema. Ford, per rodar, va usar tècniques cinematogràfiques fins a aquest moment mai utilitzades, algunes atribuïdes de manera incorrecta a Orson Welles i la seva magnífica obra "Ciutadà Kane", com per exemple rodar amb sostres per aprofitar el contrapicat.

Així mateix, no podem obviar la forma de dirigir de Ford, que, tirà com pocs directors, va amargar el rodatge de Wayne rectificant-lo constantment i humiliant-lo en públic en diverses ocasions. Malgrat això, anys posteriors Wayne va declarar que tornaria a treballar amb l'irlandès, encara que fos un veritable infern.

A diferència de la novel·la en què es basa la pel·lícula "Stage to Lordsburg" d'Ernest Haycox, on els personatges són unidimensionals, a la cinta de Ford els personatges són complexos, tridimensionals. Això ho hem d'agrair, principalment al guionista Dudley Nichols, que aconsegueix reflectir, de manera precisa, la conjuntura socioeconòmica americana després de la Gran Depressió, i aborda, amb gran exactitud una cosa que la societat nord-americana anhelava de manera urgent: l'igualitarisme. Aquesta és, potser, la idea principal subjacent en veure la cinta, a la qual s'arriba a través d'un procés depuratiu en què els personatges aconsegueixen avançar en la pel·lícula gràcies a un fet singular: el naixement d'una nova vida. Cal remarcar aquest fet com live motiv de la cinta ja que tots i cadascun dels personatges "reneixen", escapen d'una vida anterior per aconseguir una cosa nova, una mica millor. Estan esperant el naixement d'aquesta criatura perquè, al cap i a la fi, és el seu naixement.

Haycox al seu torn, es va basar en un relat curt de Maupassant anomenat "Bola de greix", que en síntesi parla sobre la hipocresia francesa a finals del segle XIX. Ford i Nichols van voler diluir la pel·lícula d'aquesta qualitat, redimint a certs personatges al llarg de la cinta. No hi ha atacs aferrissats, però sí que s'entreveu una desigualtat social que tant el pas del temps com principalment les circumstàncies (viatge, naixement i persecució) fan que desemboqui en el quid de la qüestió del film, que no és altre que l'igualitarisme. També trobem certa empatia de Ford i Nichols cap als personatges més desfavorits, ells són els que triomfen al final de la cinta, ja que aconsegueixen allò que mai no haurien somiat: la felicitat i el respecte.



Tretze anys després, es realitzaria una meravellosa pel·lícula amb un final molt influenciat per l'obra de Ford, aquesta amb protagonistes d'un altre caire social (Gary Cooper i Grace Kelly) anomenada "Sol davant el perill" de Fred Zinnemann.