Citizen Kane (1941)

Veure Ciutadà Kane és veure una part molt important de la història del cinema, és gaudir, és emocionar-se, és gaudir de tots i cadascun dels plans que és mostren en ella. No es tracta simplement d’una biografia, és molt més que això, és veure  on s’inicia el cinema modern.

Orson Welles no va ser mai un actor enorme, però com a director va ser dels més grans que hi ha hagut mai. El guió, tot i que en els crèdits surt que està coescrit amb Mankiewitz, el cert és que va ser aquest últim el que el va escriure en pràcticament la seva totalitat. Es tracta d’un guió genial, complexa a simple vista però que, en el fons és molt simple ( pel que fa a la seva estructura), el que el fa relativament complexa és la quantitat de retrocessos i avançaments que mostra. Està molt cuidat i els caràcters dels personatges estan definits meravellosament.

La fotografia avança el que serà l’obra propera de Welles, es trobava completament còmode rodant amb una fotografia excessivament fosca, la influencia de l’expressionisme queda palesa en l’allargament de les ombres en algunes de les escenes. La càmera es mou com si fos un més del repartiment, els enclavaments de la càmera  son completament inusuals i si bé és cert que Ford ja havia experimentat amb cert tirs de càmera, no és menys cert que Welles els va portar molt més enllà, com el títol de la novel·la de Henry James els hi va donar una volta més. I és que voldria aprofundir en la tècnica empleada per Welles en Kane, ja que és el que més em sobte de la pel·lícula. Hi ha escenes on la càmera esta posicionada a l’alçada dels peus dels actors, realitza un contrapicat brutal i mai vist fins aleshores. Un altre punt interesant és la profunditat de cap que té la cinta, hi ha escenes (les del nen jugant amb el trineu a l’inici del film) on la càmera aconsegueix captar la tercera dimensió de l’escenari cinematogràfic , perfectament enfocat.

 Per altra banda, el muntatge del film és prodigiós, el muntador Robert Wise, que posteriorment es convertiria en un director de cinema molt correcte,  és veritablement el metrònom de la pel·lícula, en la sala de muntatge es crea el ritme adequat per cadascuna de les escenes. Gràcies al muntatge Welles aconsegueix uns salts en el temps que fan que la historia avanci sense fissures ja que mostra els mateixos escenaris però amb els actors envellits.

La tècnica narrativa també va ser una innovació, deixà de banda la linealitat per utilitzar flashbacks i per utilitzar, alhora, diferents narradors que expliquen la vida del protagonista.

Després de provocar el pànic amb la seva versió de radio de la novel·la de H.G Wells, La guerra dels mons, la RKO va proposar a Welles un contracte per a realitzar dues pel·lícules, donant-li el control total sobre la realització de les mateixes. Welles va escollir la història de William Randolph Hearts, un magnat de la comunicació. La cinta va tenir l’aprovació de la critica, però va passar molt desapercebuda per als espectadors. El mateix li va succeir amb la segona pel·lícula per la RKO, The magnificent Ambersons (1942) la qual cosa va significar que la productora no volgués seguir treballant amb Welles.

Aquesta va ser la eterna problemàtica que van tenir els films de Welles, la manca de finançament. Tothom reconeixia que era un director sublim, però també reconeixien que rodava allò que ell desitjava fer no el que els espectador s volien veure, amb aquests problemes de fons, Welles, per poder finançar els projectes que desitjava fer, no va tenir més remei que fer d’actor en cintes d’altres directors com ara John Huston i la seva Les arrels del cel o Moby Dick, del mateix Huston.

 

Imprescindible el seu visionat, veure Kane és veure al cinema en majúscules, és aprendre d’un ofici que en la dècada dels 40 els que, com Welles no tenien ni coneixements de cinema, van aconseguir estimar-lo i, independentment del funcionament a les sales, seguien fent allò que realment els apassionava.