Duck soup (1933)

 
Em desconcerta moltíssim la manera que tenen certs crítics als quals admiro, això sí, en lloar aquesta pel·lícula. Sé el que representen els germans Marx en el món del cinema i en la història d'aquest, però, aquesta pel·lícula és (conjuntament amb moltes altres, he de reconèixer) una de les que menys em complauen veure. La raó fonamental és que està embolicada en un surrealisme massa esbojarrat.

McCarey va tenir la vàlua de disciplinar els germans (tot el que aquests germans es deixaven disciplinari, s'entén) i gràcies a això va aconseguir el que alguns esmenten com la millor pel·lícula dels Marx. A mi, personalment, se’m fa realment complicat seguir la pel·lícula (sobretot si l'has vist en diverses ocasions) sense sentir un permanent avorriment. Això succeeix, malauradament, per culpa dels constants alts i baixos de les pel·lícules marxianes. Totes i cadascuna d'elles solen tenir aquest tipus de desconnexions, propiciades per la sempiterna obsessió de Zeppo i de Harpo de tocar els maleïts instruments (piano i arpa). Actuacions que, afortunadament, en Sopa de Ganso, McCarey va eliminar (o que va preferir no rodar).
Un altre dels tòpics en les pel·lícules marxianes és la aparent "obligatorietat" d'una història d'amor en les seves cintes, encara que sigui una història absurda i sense sentit. En aquesta que tractem també es van desfer d’aquest tòpic. A Déu gràcies.

Les aparicions de Groucho, que en les pel·lícules dels germans sempre són fresques, enèrgiques, en aquesta es queden en mera caricatura. El rerefons polític antibel·licista de la pel·lícula queda enterbolit per les sempre eternes cançonetes que no fan altra cosa que alentir la pel·lícula fins convertir-la en trossos de cel·luloide.

El guió és pobre (com en la majoria de les pel·lícules marxianes), exceptuant comptats diàlegs, Zeppo i Harpo arriben a cansar amb els seus repetitius gags - es diu que McCarey va eliminar pàgines senceres de guió, llibret que estava completament ple del treball dels usuals gagsmen que acompanyaven el trio.

Finalment, voldria ressaltar el millor pla-seqüencia de la pel·lícula, l'escena del mirall amb els tres germans disfressats de Groucho. Escena antològica i que ja ha passat als annals del cinema.

 En definitiva, Sopa de ganso és una pel·lícula dels germans marx a la qual l’han despullat de tot allò que era una rèmora en les anteriors (i posteriors) de les seves cintes, això s’ha d'agrair principalment al talent del jove McCarey, malgrat això, no es resol el greu problema que tenien totes les seves produccions: una vegada has vist una pel·lícula seva, en tornar-la a veure es fa realment difícil trobar-li la gràcia de nou, si no és en comptades ocasions.