Els homes que no
estimaven les dones va ser un llibre que va revolucionar un ingent grup de
lectors que, desconeixent fins aleshores que hi havia una literatura sueca, es
va endinsar fins el més profund del país escandinau.
El llibre és intrigant, emocionant i sents constantment l’amenaça
en totes i cadascuna de les seves paraules. De fit a fit és un llibre inquietant.
La novel·la tracta sobre la misogínia, sobre el poder del dominant envers el dominat
i sobre la corrupció.
Traslladar això a una pantalla de cinema és complex,
principalment perquè has de tenir una pulcritud i una organització ingent, ja
que la novel·la és plena de personatges i d’històries paral·leles.
Fincher ja havia
donat mostres de la seva capacitat de síntesi en pel·lícules anteriors, les més
importants dins la seva filmografia estan basades en llibres o on còmics, i el
fet de traslladar una història escrita a imatges ha demostrat al llarg de la
seva carrera que se li dóna realment bé.
Va començar amb la intrigant, macabra y fosca Seven, on ja en ella treuen el cap algunes
de les propietat personalíssimes que caracteritzarien el seu cinema posterior,
com ara una ambientació ombrívola, una fotografia molt caravaggiana de Jeff Cronenweth, plena de clarobscurs,
uns protagonistes inquiets, uns guions molt cuidats i muntatges paral·lels magníficament
tractats.
Aquest és el gran punt d’Els
homes que no estimaven les dones, la facilitat que té Fincher en reproduir
móns alternatius que en última instància
s’uneixen entre ells con una perfecte amalgama. Tracta cada “història” com si
fos la principal, no deixa de banda cap detall, és un artesà del cinema.
A diferencia de la versió sueca d’uns anys enrere, massa
freda i apàtica, on els actors careixen d’empenta, aquesta nova versió té poder
en si mateixa, és fosca, insinuant, no evita els detalls que mostra la
novel·la, no elimina els moments més escabrosos, no té vergonya d’ensenyar el
que s’ha d’ensenyar. Aquesta ha estat sempre la virtut de Fincher.
L’elecció del repartiment és més que correcte, des dels dos
protagonistes principals Craig y Mara fins el meravellós Plummer, realitzen unes interpretacions
molt suggeridores, aconsegueixen plasmar l’esperit Larsson a la pantalla, un
objectiu que pensava que seria molt difícil de veure mai.
En definitiva, una altra gran pel·lícula de Fincher que, personalment,
es refà de les seves irregulars pel·lícules anteriors Red Social y El curioso caso
de Benjamin Button. A nivell personal he de dir que sempre he preferit el Fincher fosc, enigmàtic en
contraposició del dramàtic o biogràfic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada