Madrid 1987 (2011)

Quant un director, mitjanament reconegut, decideix fer una pel·lícula tant intimista con Madrid 1987, s’ha de valorar en la seva justa mesura. No és senzill captivar a l’espectador durant més de 90 minuts únicament amb plans americans, primers plans i un guió. Trueba ho aconsegueix.

I ho fa gràcies a una interpretació sublim de José Sacristán que omple la pantalla amb el saber estar i amb algunes frases molt enginyoses, això si, algunes d’elles dites con si fossin veritables axiomes i potser massa taxatives. Aquest és, al meu entendre l’únic aspecte del que peca la pel·lícula, certs trossos del guió son massa adoctrinats, això significa que en certs cercles no estarà massa ben vista (la qual cosa, si se’m permet ja està prou bé...).

Pel que fa a Maria Valverde, té un 30% aproximadament del diàleg, i tot i així se'n surt prou bé; si bé és cert que mentre es troba mig nua, costa seguir-la amb la veu ja que el sentit de la vista es el que preval.

Pel que fa a l’anàlisi tècnica, entenc les dificultats que suposa rodar en un espai tan reduït, la planificació ha d'estar molt acurada, i, si bé és cert que els moviments de càmera són escassos (els plans fixes predominen), no és menys cert que la famosa tècnica de moure les parets (recordem La soga, de Hitchcock) s’ha de realitzar amb una certa habilitat perquè no quedi tot fet un nyap. 

La pel·lícula descriu un moment de la història d'Espanya que està molt ben reflectida, així mateix, el personatge de Jose Sacristán està molt ben construït, si bé és cert que obsessionat pel sexe en un principi, al llarg de la pel·lícula ens n'adonem que aquesta obsessió no és res més que una via d'escapament envers a la seva vida quotidiana, monòtona. És un trencament del dia a dia, i el vol trencar amb un cos jove, però que alhora, malgrat la seva joventut, també busca un benefici propi. És, doncs, una cinta on tothom utilitza a tothom de la millor manera que li interessa.

Film molt recomanable, intimista i senzill, sobretot amb el cinema que ens trobem últimament. Com acostuma a passar en aquest país, pel·lícules com Madrid 1987 passaran desapercebudes per al gran públic, i només es podran visionar a cinemes com el Renoir o Florida Blanca. En cinema també estem a la cua d'Europa, per desgràcia.