Red House (1947)

Delmer Daves va ser un director prolífic. Era el que ara es diu un artesà del cinema, però té un parell de pel·lícules del gènere negre que cal destacar. La primera La senda tenebrosa la qual ja vaig comentar en el seu moment, es tractava d'una pel·lícula excel·lent amb una força visual inusual per al moment en què es va estrenar.

Avui toca realçar la seva altra gran obra: La casa vermella, una producció de 1947 amb una joveníssima Allene Roberts i el ja veterà en aquells dies Edwar G. Robinson. La pel·lícula no té la força visual de l'esmentada anteriorment, però incorpora una cosa que a molta gent li va passar desapercebuda en el seu moment i que, vista en l'actualitat està molt de moda. És la història d'un bosc. Un bosc, una casa, una sobreprotecció per part dels adults cap a la seva filla adoptada. Tot això no és més que una al·legoria sobre el sexe i a l'aflorament de la sexualitat juvenil. Endinsar-se en el bosc és endinsar-se en un erm desconegut, com ho és la primera experiència sexual d'una joveneta. Daves juga minuciosament amb les metàfores bucòliques com a contrapunt a les realitats adolescents.

Cal comentar també, el nom de la pel·lícula, es refereix a una casa d'un color que, pels evidents problemes amb el blanc i negre, no es pot apreciar. El títol, doncs, és indicatiu, dels quals la pel·lícula ens ofereix i ens mostra.

La possessió és un altre tema clau en el film, tractem amb un home, Robinson, possessiu, que no deixa que ningú de la seva família pugui tenir una vida independent i, que a més, no permet que ningú entri en les seves terres.

Interessantíssima l'actuació de Judit Anderson, com la germana de Robinson, ja que aconsegueix l'equilibri de forces entre la dolçor de Allene Roberts i la cortesia inicial i posteriorment desconfiança de Robinson.

La utilització del bosc com a centre principal dels conflictes dels personatges resulta interessant. La pel·lícula al llarg d'una petita part del seu metratge aconsegueix portar l'espectador cap a una cinta de terror, creient que ens trobaríem dins d'un conte dels Germans Grimm a l'estil de Hansel i Gretel, però ens trobem davant d'un ferotge atac a la por i a la sobreprotecció adolescent.

D'altra banda, cal esmentar que Miklós Rózsa va escriure la partitura, partitura que té els seus moments més àlgids en l'escena en què el jove de qui s'enamora Roberts, Lon McCallister, es veu atrapat per les urpes d'un ferotge bosc del qual l'únic que sabem és que ningú s'hi ha d'endinsar de nit.

Un esglaó per sota de la meravellosa La senda Tenebrosa, es tracta d'una pel·lícula molt personal, amb una atmosfera realment aconseguida. A diferència de la novel·la de George Agnew Chamberlain en què es basa, la pel·lícula tracta més els aspectes psicològics dels personatges en detriment de la intriga gòtica de l'obra de Chamberlain.

A Espanya va passar sense pena ni glòria, principalment perquè  no es va arribar a estrenar als cinemes, sent la major part de vegades visionada per cinèfils en cercles reduïts.