Todos a la carcel (1993)

 A l’entrada anterior he comentat la pel·lícula de Berganga, Viva los novios, i com es pot veure, no l’he deixa’t en massa bon lloc, desgraciadament, la que segueix encara té una consideració molt pitjor.

S’acostuma a dir que si els fonaments són bons, tota la resta aguanta. A Todos a la cárcel els fonaments serien els actors... i el més senzill seria culpabilitzar-los del desastre de pel·lícula, però crec que les culpes s’han de repartir a parts iguals, així que em permetré el luxe de culpabilitzar primordialment a Rafael Palmero, que era el director artístic, ja que em sembla inconcebible una desorganització com la que hi ha en la pel·lícula. No vull oblidar-me de la lamentable fotografia, o massa fosca o massa brillant, sense calcular correctament l’escala cromàtica adient en cada plànol. No obstant això, no vull deixar-me tampoc, als actors. La majoria d'ells reconegudíssims, però tots llastats per la rèmora de la desídia del director i del seu equip tècnic.

No em sobta, doncs en alguna pel·lícula anterior de Berlanga ja me n’he adonat d’aquest fet, que per a ell el primordial és la història, el que envolta al guió és secundari. Aquest  guió vol ser un mirall a l’inrevés del que Berlanga va fer amb La escopeta nacional, jugant amb els actors i donant-los un rol completament oposat en "La escopeta". Sembla que el bo de Berlanga volgués rebre, en aquest cas, l’animadversió dels grups d’esquerres per compensar les crítiques de dretes que va rebre amb "La escopeta" i volgués ensabonar tots els que el van criticar amb un atac a les polítiques d'esquerres i les seves ja famoses usurpacions de béns comuns.

És increïble que una cinta com aquesta guanyés 3 premis Goya, de fet, es demostra el nivell cinematogràfic que hi havia en aquest país aleshores. Que una producció tan desordenada, amb un guió tan poc desenvolupat, amb tanta deixadesa per part del director artístic pugui guanyar algun premi em sembla, com a mínim, sorprenent.