Muerte de un ciclista (1955)

No és per casualitat que Mort d'un ciclista sigui una de les pel · lícules més aclamades del cinema espanyol. Se la tractà de subversiva i altament perillosa per la censura franquista. És una pel·lícula atrevida, amb escenes altament tendencioses per al regim i amb un rerefons social que per a l'època en què es va realitzar estaven molt avançades.

Es tracta d'una pel·lícula que dispara directament a la línia de flotació del costumisme idealitzador que es pretenia en els años 50, deixa de banda el somni patri per endinsar-se en el misteriós i alhora capciós món de l'amor. El que passa a la pel·lícula succeïa en la vida quotidiana de molts ciutadans, però fins llavors ningú es va atrevir a fer-ho públic i molt menys a mostrar-ho obertament. L'engany, la cobdícia i el cinisme representat excel·lentment pel millor actor de la pel·lícula que és Carlos Casaravilla (amb un semblant increible a Peter Lorre). Rafael és, al meu entendre, el punt més interessant de la cinta, ja que no és altra cosa que un home que s'aprofita de les circumstàncies per treure'n profit.

Tot això i sobretot la infidelitat, eren temes tabús i havien de quedar-se, si més no, en el privat cercle individual.

Cal puntualitzar també, que la generació que s'esmenta en la pel·lícula no és de classe mitjana, de cap manera, és una classe molt benestant que fins i tot es pot prendre la llibertat de treballar poc i divertir-se molt. Les classes es troben molt ben representades, el ciclista representa la classe baixa, treballadora; Juan, el protagonista, representa una classe intermèdia més tirant a alta. Tanmateix, nego la major a qui resoludament indica que Juan forma part de la classe mitjana espanyola d'abans. Qui diu això desconeix completament els estrats socials dels anys 50.

La influència dins dels negocis es retrata de manera molt encertada, i la culpabilitat es materialitza en un Alberto Closas erràtic i sense massa empatía.
Lucia Bosé no convenç en cap moment de la cinta, sobreactua i es deixa portar per una direcció d'actors que no acaba de satisfer. 
El repartiment, en general queda molt per sota de la trama i de l'objectiu de la pel·lícula.

Tècnicament està composta per plans molt llargs, manté als actors en aquests plans per emfatitzar els seus fantasmes interiors, els recorda que han comès un delicte i que no l'han d'oblidar. El final de la pel·lícula, amb tots els ciclistes circulant pel carrer, és una metàfora del que succeira en el futur. Tots serem treballadors, tots estarem són a una classe baixa. En aquest sentit, la pel·lícula és sorprenentment actual.

M'enerva que algunes crítiques lluitin desaforadament a favor de la pel·lícula únicament amb onejant la bandera nacionalista com a unic pretext. Es tracta d'una pel·lícula molt correcta, però en absolut perfecta i menys encara es tracta d'un clàssic..
Cahiers du cinema no deixà en massa bon lloc a Mort d'un ciclista, en el fons, podríem entendre com una cosa normal ja que les circumstàncies que van portar a dirigir aquesta pel·lícula estan molt allunyades de l'objectiu amb què es va crear la famosa revista francesa. No obstant això, és paradoxal que la pel · lícula de de Sica (El lladre de bicicletes) si fos molt ben acollida pels crítics veïns.